Registre de passatgers d'avió: a quin cost?

Aquesta mesura, però, garanteix la seguretat ciutadana? Quins perills es deriven de l'aplicació d'aquesta directiva? Què passa amb el dret a la privacitat? Mònica Vilasau, professora de Dret Civil de la UOC, i Miquel Seguró, professor d'Ètica de la UOC, analitzen aquesta qüestió i algunes altres.

«Un dels principals elements de discussió que s'han generat arran d'aquesta directiva és la seva necessitat i proporcionalitat», explica Vilasau. Pel que fa a la necessitat del sistema PNR, «caldria haver determinat si el registre és realment indispensable per a afrontar de manera eficaç l'amenaça del terrorisme i la comissió d'altres delictes greus». Com ha declarat algun membre del Parlament Europeu que s'ha oposat frontalment a l'adopció de la directiva, la professora apunta que «possiblement seria més adequat centrar-se en determinats grups de sospitosos, més que no pas sotmetre a escrutini tota la població que viatja».

D'altra banda, segons estableix la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea (CDFUE), qualsevol limitació dels drets ha de respectar el principi de proporcionalitat, que pretén garantir que s'ha dut a terme una ponderació adequada dels diferents drets implicats. Tanmateix, segons l'especialista, «es fa difícil defensar que s'ha respectat aquest principi, ateses les característiques i l'àmbit d'aplicació de la directiva: es recullen dades de tots els passatgers i en tots els vols internacionals, i a més a més els estats membres poden decidir aplicar la directiva als vols interiors de la UE».

Vilasau recorda que el Grup de Treball de l'Article 29 —un òrgan consultiu independent integrat per les autoritats de protecció de dades de tots els estats membres, pel supervisor europeu de protecció de dades i per la Comissió Europea— va determinar que les mesures que comporten una restricció en la protecció dels drets i llibertats de les persones que viatgen solament es consideren proporcionals quan s'introdueixen de manera temporal i respecte a una amenaça específica, «la qual cosa no es compliria en la directiva que s'ha aprovat», afirma la professora.

Tanmateix, «els agents implicats que donen suport a la mesura», explica Vilasau, «donen la benvinguda a aquest registre, perquè consideren que comportarà una harmonització de la legislació existent». D'aquesta manera, «s'evitarà que cada país adopti les seves pròpies solucions, amb les dificultats que comporta aplicar un règim legal tipus patchwork». Actualment, la situació existent a la UE difereix considerablement d'un país a un altre.


Sobre els límits raonables de la seguretat

Per a Seguró, «l'aplicació d'aquesta directiva augmenta paradoxalment la sensació de risc i d'inseguretat». «En primer lloc, perquè les mesures d'aquest estil les associem a societats molt obsessionades amb el control (com ara la nord-americana) i, en general, no les prenem com un model de seguretat cívica. En segon lloc, perquè fan visible un estat d'excepció que es torna normatiu i que ens situa en un estat d'alerta constant. I en tercer lloc, perquè l'estat es converteix en un ens paternalista que ens diu fins on podem i fins on no podem fer quelcom, com si fóssim incapaços de destriar on pot ser i on no pot ser el perill.»

En termes de seguretat, el filòsof apunta una dualitat emocional i de valors a Europa: «Sospitem que constantment se'ns vol alarmar amb proclames apocalíptiques (la grip aviària, per exemple), pensem que amaguen altres interessos per a controlar-nos i reduir-nos, i la nostra llibertat és quelcom inalienable. Però, alhora, sabem que el clima actual d'inestabilitat sociopolítica i d'incertesa no ens queda pas tan lluny, i qualsevol dia un atemptat ens pot afectar de manera directa».

«El dilema que se'ns planteja a Europa és d'una magnitud que per ara ens supera», apunta el professor d'ètica. «El problema concret del qual neix aquesta directiva és el gihadisme: no és només un problema socioeconòmic, o de xoc de cultures, o de crisi del projecte europeu, o de la irracionalitat que també ens defineix; és un fenomen que respon a tots aquests paràmetres i que, per tant, no es pot reduir a un de sol». Per això, l'expert insisteix en la necessitat d'implicar tota la societat en un debat madur sobre els límits raonables de la seguretat, treballar sobre què volem construir, quins valors comunitaris ens refermen i assumir entre tots que el risc zero no existeix».


Efectes econòmics col·laterals

Des del punt de vista econòmic, i respecte als agents que hauran de vetllar pel compliment de la normativa, Vilasau remarca que els possibles costos que es generin arran d'aquesta mesura «inicialment recauran en les agències de viatges i les companyies aèries, però indubtablement s'acabaran repercutint als passatgers».

Com a alternativa, els crítics amb el text adoptat proposen redirigir el pressupost dedicat a implantar aquesta directiva a proporcionar més mitjans a les autoritats policials i millorar l'intercanvi de la informació que ja es té i atorgar-hi més garanties. És a dir, més que acumular grans quantitats de dades, «es tractaria d'analitzar millor les que ja es tenen, tal com apunta, també, Jan Philipp Albrecht, membre del Parlament Europeu».