Les impressores 3D de menjar, aliades en al·lèrgies i intoleràncies

«Amb aquesta nova eina pots dissenyar elements, volums i textures per donar una volta més a les diferents propostes i els plats que fan grans restauradors», assegura el nutricionista Àlex Vidal, professor col·laborador dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC. La impressió 3D de menjar ja és una realitat, encara que, com assenyala Vidal, és una tecnologia molt nova. Els pronòstics, però, són encoratjadors. En un estudi fet a l’octubre, la consultora Gartner augurava que el 2016 es vendrien més de 455.000 unitats d’impressores 3D, una xifra que de cara al 2020 s’incrementarà, segons els càlculs de la consultora, fins a excedir els 6,7 milions d’unitats. Les impressores de menjar s’inclouen en l’ascens general d’aquesta tecnologia.

Menús sense gluten, més fàcils

Malgrat que encara no estiguin implantades entre el consumidor final, Vidal hi veu avantatges en el cas d’al·lèrgies i intoleràncies alimentàries. «Quan hi hagi alguna cosa que s’hagi de controlar molt, com pot ser una al·lèrgia alimentària o una intolerància al gluten, pot ser útil. Pot ajudar a esquivar algun nutrient», afirma el nutricionista i professor col·laborador  de la UOC. Així, aquestes màquines poden ser aliades en casos com ara la celiaquia o altres problemes amb alguns aliments.

Diverses empreses s’han interessat per la impressió 3D de menjar. Una és Natural Machines, empresa emergent amb seu a Barcelona que comercialitza la Foodini. Aquesta màquina funciona amb càpsules i imprimeix una gran varietat d’aliments, tant dolços com salats. Fora de les nostres fronteres, altres companyies també s’han llançat a treballar aquesta tècnica, com ara 3D Systems, que ha ideat la Chefjet i la Chefjet Pro i ha impulsat el 3D Culinary Lab per estimular la innovació gastronòmica. També cal esmentar la companyia ORD Solutions, que ha impulsat la RoVaPaste Hybrid Food 3D Printer o l’empresa Systems and Materials Research, que prepara un model que pugui nodrir de manera sana els astronautes.

Abaratir el preu i introduir la cocció

Vidal lamenta que encara que pugui ser útil per a determinats grups de persones, de moment aquesta tecnologia «no és accessible per a tothom». Una de les raons que encara no estiguin implantades és de ben segur el preu, que supera en molts casos els 1.000 euros. Per això, les trobem sobretot en la restauració i principalment en establiments innovadors i de cert nivell. El nutricionista i professor de la UOC apunta que si bé pot acabar sent un electrodomèstic més, com són els robots de cuina, té alguns valors diferencials. «Pots treballar amb molt detall i utilitzar ingredients aïllats. Pot ser útil per a fer coses que, amb altres eines, no podries aconseguir».

La majoria d’impressores 3D de menjar funcionen de manera similar a una màniga pastissera. Van afegint capes i capes de menjar. És molt habitual que s’emprin amb ingredients cremosos i no durs, com ara xocolata, crema de formatge, pasta, gelat, melmelada, mostassa o crema de cacauet; encara no es pot imprimir amb tot tipus d’ingredients. Aquest és un repte que té encara la indústria, juntament amb la introducció de la cocció, ja que la majoria de màquines no couen i es necessita acabar el plat al forn, a la paella o a l’olla.

Per tal d’imprimir una pizza o un pastís, cal proveir la màquina de la matèria primera, programar-la i esperar que prepari el plat, un procés que pot trigar bé només cinc minuts o fins a vint o trenta, depenent de la recepta i la dificultat. En molts casos, les impressores 3D s’empren i tenen èxit en la rebosteria. Vidal també recalca els avantatges d’aquest tipus de màquines per als professionals dels dolços. «La pastisseria sempre és molt exacta ‒explica el nutricionista i professor de la UOC‒. En aquesta necessitat, també hi veig un sentit. Ara bé, imprimir-te el sopar, no ho veig».