Fins a on és permès patir?

«Si vols, pots» o «No hi ha res impossible» són algunes de les frases que ens bombardegen diàriament. «La gent creu que pensar positivament pot guarir una malaltia, atraure la riquesa o aconseguir la felicitat», explica Jordi Solé, professor del grau d’Educació Social de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La realitat, però, s’allunya d’aquest pensament: «La psicologia positiva té de rerefons una base d’autoregulació calvinista extremament individualista, repressiva i de negació que produeix persones dòcils que col·laboren en la seva pròpia denominació», alerta Asun Pié, professora dels mateixos estudis.

L’enaltiment que es fa de la psicologia positiva ha tingut un gran damnificat: el patiment. «S’ha tornat impopular fins al punt que hi ha una dificultat social per a acceptar les nostres fragilitats i vulnerabilitats. Ningú no vol veure la part amarga de la vida i tots col·laborem en aquesta negació i el manteniment de les estructures que la faciliten», explica Pié. Aquesta professora, però, deixa clar que evitar-ho no és un signe de salut: «Ometre una part de la vida, en aquest cas el patiment, és negar-nos la vida mateixa i allunyar-nos del que ens fa humans, que no és altra cosa que la necessitat de l’altre». En aquest sentit adverteix que la societat està «malalta» i genera individus supeditats al gaudi més immediat «emmascarat de llibertat».

Enmig d’aquest context, doncs, fins a on és permès patir? Aquesta pregunta es posarà a debat en la VI Jornada d’Educació Social de la UOC, que tindrà lloc el dissabte 27 de maig al matí a l’Espai Pujades de Barcelona. Segons Pié, cada cultura estableix els seus canals de gestió del patiment. «En l’occidental, emmarcada en un capitalisme desenfrenat, invisibilitzem i canalitzem el patiment per la via de la medicalització i el fàrmac», afirma. Per a aquesta experta, la societat responsabilitza els individus dels seus mals i això fa que, de retruc, es deixin de qüestionar les bases estructurals que provoquen aquests sofriments. «El tractament de la depressió per la via única del psicofàrmac nega les variables socials i culturals que provoquen l’aparició i el manteniment d’aquest patiment», exemplifica.

Els governs amaguen el patiment

Els mateixos governs són els primers interessats a invisibilitzar el patiment. «Afavoreixen la producció de subjectes empresaris d’ells mateixos abocats a l’autoexplotació constant. El que s’espera dels individus no és que siguin humans sinó productius, flexibles o polivalents», lamenta Pié. En aquest sentit, Solé afegeix que els òrgans de poder també potencien tècniques de caràcter terapèutic que s’ocupen de desenvolupar el «domini d’un mateix» de les persones: «Tècniques com l’entrenament personal (coaching) empresarial, la programació neurolingüística, l’anàlisi transaccional, la atenció plena (mindfulness) i altres procediments de gestió personal s’han convertit en pràctiques de governabilitat molt eficaces a l’hora d’entrenar els individus en l’exercici d’aquest domini d’ells mateixos», apunta.

Quines eines tenen els educadors socials per a encarar aquest marc? Per a Solé, els professionals han de fer un doble joc: per una banda, atendre el malestar social i oferir recursos socioeducatius i terapèutics per a ajudar a viure la persona perquè recuperi el vincle social i, per una altra, contribuir a polititzar aquest malestar. «En un pis d’atenció a les dones que han patit violència de gènere, les professionals han de treballar en la seva atenció individual i, alhora, a fer-los entendre que no han estat només víctimes d’una mala parella sinó d’un sistema patriarcal que fomenta aquesta violència contra les dones», exemplifica. En aquest punt Pié insisteix a recordar que tapar els símptomes «no és garantia d’una vida més saludable» sinó d’una «vida negada».