Les solteres es reivindiquen

Les dones solteres del segle XXI no s'assemblen gens a la popular protagonista de la novel·la escrita per Helen Fielding i després portada a la gran pantalla amb el mateix títol, El diari de Bridget Jones. Les solteres d'avui no són dones histèriques, maldestres, obsessionades per trobar parella i que entenen el fet de viure sense compartir sostre com un fracàs personal. Les solteres d'avui reivindiquen la seva tria i la seva voluntat de viure amb independència, sense una família, sense fills i sense el que comporta tot plegat. Mentre la solteria es va consolidant com a forma de vida i comporta canvis socials, econòmics i polítics, els experts també alerten que aquest model pot ser una forma més d'imitació de patrons masculins i que l'autonomia tan anhelada pot esdevenir una mera il·lusió.

«El procés d'igualtat de les dones s'ha fet per mitjà d'un acostament als patrons culturals dels homes», explica Francesc Núñez, doctor en Sociologia i professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC. L'antropòloga i investigadora del grup de recerca Mediaccions de la UOC Krizia Nardini hi coincideix: «La solteria és una manera de viure i una fantasia que la societat postindustrial associa més als homes joves i adults».

Més solteres per elecció

Mentre el model tradicional imposa un full de ruta que inclou el matrimoni, la reproducció i la cura dels fills, en els darrers anys algunes dones trien una trajectòria vital diferent. S'estimen més viure en parella sense casar-se o bé escullen una vida sense parella ni descendència. Algunes se senten orgulloses d'aquesta tria i la reivindiquen com a model de vida. Darrerament, algunes novetats editorials recullen aquestes experiències. És el cas d'All the single ladies, de la periodista i activista feminista Rebecca Traister, o de Solterona, una obra escrita per Kate Bolick que ha esdevingut tot un èxit als Estats Units. En aquest darrer llibre, l'autora advoca per una vida sense els lligams del matrimoni i la família i anima a entendre la solteria no com un fracàs de les dones, predestinades a casar-se i procrear, sinó com un progrés social.

Experiències com les de Bolick o Traister són com més va més freqüents arreu: aquesta tendència no solament es veu als Estats Units, on la proporció de matrimonis ha caigut del 55% l'any 2000 al 45% el 2009, sinó que també es pot veure en altres països on el nombre de casaments va a la baixa. A l'Estat espanyol, segons dades de l'INE, el nombre de matrimonis ha caigut un 17% en la darrera dècada. L'any 2006 se'n van registrar 207.000, mentre que el 2016 se'n van fer poc més de 172.000. A més a més, també segons l'INE, el nombre de llars unipersonals ja ha superat els 4,6 milions i s'ha situat en el 25% del total.

Pressions i incomprensió

Malgrat que la solteria és un model de vida com més va més habitual per a les dones, moltes encara pateixen la incomprensió i el rebuig social per haver triat viure sense parella i no tenir descendència. «La solteria com a forma de vida en què les dones no han de fer treballs de cura –domèstic, relacional, reproductiu, emocional i sexual– és sancionada socialment perquè és percebuda com a egoisme i desobediència a mandats de gènere femenins», assegura Nardini.

Les solteres, a pesar que moltes pateixen el rebuig social, es configuren com un nou grup per al qual també sorgeixen nous productes, noves ofertes de lleure, i es reivindiquen com un grup de pressió en l'agenda política. Demanen igualtat salarial, dret a l'avortament o canvis pel que fa a la legislació sobre reproducció assistida. «En la mesura que darrere aquests comportaments hi ha una reivindicació feminista de decidir sobre la pròpia vida, hi ha també aquesta demanda de la igualtat, del reconeixement de drets», explica Núñez.

Nardini afegeix que, juntament amb els productes de consum destinats a la parella, també hi ha un interès per explotar comercialment la vida en solitari, productes destinats als anomenats singles: «La solteria d'homes i dones va en auge en la societat actual, que promou l'individualisme». L'antropòloga matisa, però, que tots els humans som «éssers relacionals», que necessitem els altres per a sobreviure tant econòmicament com emocionalment, com en altres àmbits. Nardini lamenta, però, que aquest treball relacional sempre s'hagi associat a les dones i s'hagi invisibilitzat. En aquest sentit, aquesta antropòloga assegura que la solteria s'entén com una «forma de viure fora d'aquests mandats» i també com una construcció neoliberal que associa el poder amb «una il·lusió de llibertat entesa com a autosuficiència i lliure elecció d'un mateix».