La doble cara de les minifeines: menys atur i més precarietat laboral

«Si trobes una primera feina poc qualificada a Berlín [...], aquest serà, en principi, el tipus de contracte que rebràs.» La frase es pot llegir al lloc web d'un col·lectiu que assessora gratuïtament els espanyols que arriben a la capital alemanya i que hi volen treballar. Es refereix a les anomenades minifeines (minijobs), contractes laborals de com a màxim mig centenar d'hores i 450 euros mensuals, pràcticament exempts d'impostos per als treballadors, que mantenen els drets durant les baixes laborals i els dies de vacances.

A Alemanya, les minifeines es van instaurar el 2003 amb la voluntat de reduir l'atur i de fer aflorar l'economia submergida. Avui, uns 7,5 milions de ciutadans dels més de 43 milions que formen la població activa del país tenen aquest tipus de feina o modalitats similars. Estudiants, persones jubilades o dones que busquen conciliar feina i família en són beneficiaris potencials. Però les minifeines no estan exemptes de crítiques, com ara que es poden encallar en la precarietat, ja que representen formes de contractació àgils i còmodes per a les empreses però possibiliten sous per sota del salari mínim, cosa que pot obrir la porta a cobrar hores extres en negre.

A Espanya, malgrat que els governs de Zapatero i Rajoy en principi es van mostrar refractaris a aquest tipus de contractes «a l'alemanya», la crisi va reduir les feines indefinides i a temps complet. A més, un decret llei aprovat ara fa quatre anys, que complementava la reforma laboral del 2012, va flexibilitzar encara més la gestió del temps de treball en els contractes a temps parcial, que, així, es van poder acostar una mica més a les característiques de les minifeines, però sense l'exempció de pagar impostos i sense deixar de cotitzar a la Seguretat Social.

Des d'aleshores, l'atur s'ha reduït i els petits contractes a temps parcial «han proliferat i s'han inserit dins la normalitat laboral del país», explica Pere Vidal, advocat i professor de Dret laboral de la UOC. «El que ha succeït és que, amb la crisi, moltes persones només han pogut accedir a llocs de treball de poques hores i, per tant, amb un salari més baix», afegeix, al seu torn, Gina Aran, experta en recursos humans i professora d'Economia i Empresa de la UOC. La qüestió és si això ha arribat per a quedar-se i, en cas que sigui així, com es pot aconseguir que tingui més beneficis que no pas costos per als treballadors.

Poca qualificació i cotització més baixa

Com són avui les minifeines «a l'espanyola» i qui les fa? «Són feines molt estacionals, molt d'economia per demanda, feines que pràcticament es poden contractar mitjançant una aplicació: cuidadora per hores, pintor per hores, etc. Són contractes que duren un dia, o algunes hores, que duen a la pluriocupació i la manca d'especialització», detalla Vidal. Amb tot, indica, molts cops són contractes temporals que haurien de ser indefinits perquè cobreixen necessitats estructurals: «Si em dedico a la missatgeria, o a la restauració, i faig contractes temporals, sovint cobreixo necessitats estructurals de l'empresa», deixa clar aquest expert.

Això sí, aquest tipus de contractes s'acostumen a fer «per a feines menys qualificades o temporals, en què a l'empresa li és més fàcil prescindir d'un treballador», destaca Gina Aran. Són feines que poden ser bones opcions per a estudiants abans de trobar ocupacions a temps complet: «Les fan sobretot gent jove, i en principi amb poca qualificació, però a vegades trobem gent titulada universitària que fa de repartidora per hores perquè no troba feina del que ha estudiat», subratlla Vidal.

«Un problema que tenen és que, al final, les prestacions que n'obtenen són més baixes encara que facin moltes petites feines, perquè com més reduït és el salari, més baixa és la base de cotització i, per tant, més petita la prestació», indica aquest advocat i professor de la UOC. «Una de les coses que passen a Alemanya és que hi ha més gent que té feina, però que no aconsegueix sortir dels llindars de la pobresa encara que estigui ocupada», afegeix en aquest sentit.

Feminitzar la precarietat laboral

Encara a Alemanya, indica Aran, «moltes dones s'acullen a les minifeines per a poder conciliar feina i família quan a la unitat familiar hi entra un altre sou principal, perquè fiscalment és més afavoridor». De fet, subratlla, «originàriament, les minifeines eren pensades perquè les dones que s'estaven a casa s'incorporessin al mercat de treball». Tanmateix, apunta, de la bona intenció s'ha passat a la precarietat. «Aquestes minifeines també han estat anomenades contracte de gènere, ja que poden ser una trampa per a la carrera professional de les dones», adverteix aquesta professora d'Economia i Empresa de la UOC.

Vidal remarca que a Espanya també passa: «Avui dia, la contractació temporal i a temps parcial està feminitzada, però això és manera de conciliar feina i família? Jo trobo que no, perquè en principi les dones i els homes tenen les mateixes responsabilitats a casa i perquè hi ha eines, com la reducció de jornada, que es poden utilitzar en contractes indefinits a jornada completa. Aquestes minifeines poden ser una manera més de feminitzar la precarietat laboral», lamenta Vidal.

Complir les hores estipulades i equilibrar les necessitats de tothom

Malgrat que Alemanya ha marcat un camí per a millorar l'ocupabilitat i que no hi ha solucions màgiques, tant Aran com Vidal coincideixen a dir que el model dels contractes a temps parcial no pot ser l'únic que guiï les relacions laborals. «El que jo proposaria com a política és que l'Administració controli molt més les obligacions de les empreses: que es comprovi si es fan només les hores que s'han estipulat i si els contractes són adequats a les seves necessitats reals», explica Vidal.

Al seu torn, la professora d'Economia i Empresa de la UOC afirma: «Jo no tinc la solució que no han trobat els legisladors, però els governs poden incentivar la conversió d'aquests contractes en contractes a temps complet, en poden impulsar d'altres tipus, limitar el nombre dels precaris que es poden fer o circumscriure'ls a col·lectius molt concrets.» Això sí: «Com més persones estiguin subocupades, amb ingressos baixos, a més de no assolir el benestar de què fa gala la nostra societat avançada, més costarà mobilitzar l'economia en la mesura que no podran consumir. A la llarga, quan necessitin ajudes o subsidis per a sobreviure, es convertiran en despesa pública i privada en molts casos.»

Treballar a temps parcial sense voler-ho

De moment, segons revelen les darreres dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) referents al 2016, un 74,7% dels homes i un 60,1% de les dones d'entre 25 i 49 anys que treballen a temps parcial s'estimarien més fer-ho a jornada completa. Entre els més joves, que potser haurien d'estar més d'acord a tenir petites feines, la proporció supera igualment el 50%.

A mitjan març, l'OCDE també presentava un informe sobre Espanya en què indicava que el seu mercat de treball es caracteritza per tenir una elevada proporció de treballadors temporals (25,7% el 2015); que la feina a temps parcial va augmentar durant la crisi i actualment se situa en el 15,2%, i que més de la meitat d'aquest percentatge són treballadors parcials involuntaris. «Els treballadors temporals i a temps parcial passen per períodes d'atur i de subocupació, cosa que redueix els seus ingressos i incrementa la pobresa», adverteix l'informe.