Una de cada quatre noies de 14 anys té símptomes de depressió

Una de cada quatre adolescents de 14 anys manifesta símptomes de depressió, mentre que en el cas dels nois la proporció és del 10%. Així ho demostra una recerca liderada per la Universitat de Liverpool i l'ULC Institute of Educations del Regne Unit, en la qual s'ha fet un seguiment de deu mil menors nascuts entre el 2000 i el 2001. Una altra recerca de l'UCL, publicada a The Lancet Psychiatry, conclou que els antecedents psicològics dels dos progenitors –pare i mare– són un factor de risc i apunta que cal treballar precoçment amb el quadre familiar: «Conèixer els factors de risc al començament de l'adolescència és clau a l'hora de prevenir la depressió al llarg de la vida.»

Antecedents paterns, factor de risc

Part de la literatura científica ha treballat sobre la premissa que la figura de la mare era més determinant que la del pare pel que fa a les patologies mentals, com la depressió, entre altres coses perquè es donava per fet que era la mare qui passava més temps amb els fills. La recerca publicada a The Lancet Psychiatry es basa en el seguiment de 6.000 famílies d'Irlanda i 8.000 del Regne Unit. Les famílies –els pares i els nens als 7, 9, 13 i 14 anys– han contestat enquestes sobre sentiments i s'han avaluat tenint en compte una escala de depressió. «L'evidència científica ens mostra que són pare i mare, i no només aquesta última, els qui tenen un paper fonamental i influent sobre el fill», afirma Amalia Gordóvil, doctora en Psicologia Clínica i professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC.

Gordóvil, que és psicoterapeuta infantojuvenil i familiar al Centre Grat, recomana que els pares que tinguin depressió es posin en mans de professionals i, també, fer un seguiment dels fills: «La manera en la qual els fills es relacionen amb el món ve determinada en bona mesura pel que veuen a casa. Un pare i una mare transmeten milers de missatges als fills, no només amb el que diuen, sinó també per com afronten les demandes del dia a dia i en la manera d'estimar-se un mateix i els altres.» Per tot plegat, és vital que pares i adolescents tinguin la possibilitat d'expressar els seus neguits per a identificar i accedir a assessorament especialitzat.

Vulnerabilitat femenina

És a partir dels 13 anys, coincidint amb el començament de l'adolescència, quan es manifesten els primers símptomes depressius. Segons l'estudi de la Universitat de Liverpool, que ha fet el seguiment de 10.000 individus, les noies són més vulnerables. També són factors de risc néixer en una família desfavorida i, en el cas del Regne Unit, pertànyer a una minoria ètnica.

Tal com indica l'estudi, les noies tenen més tendència a experimentar capítols depressius. «L'anàlisi en l'àmbit social ens dona la resposta», segons la professora de la UOC. Gordóvil apunta que a les dones se'ls exigeix «ser guapes, atractives, elegants, professionals, bones mares, etc., i l'adolescent obre els ulls i es troba al mig de tot això plena de contradiccions: ha de complir amb les expectatives, però no està preparada emocionalment per a assumir-ho. Aquí comencen els primers símptomes d'ansietat o tristesa».

La inestabilitat emocional és una característica de l'adolescència i s'acostuma a revertir quan la persona madura i adquireix mecanismes d'afrontament òptims. Tot i això, Gordóvil recomana estar atents a l'evolució de cada fill, sobretot si es donen factors de risc, com viure una experiència estressant o tenir familiars propers amb trastorns.

L'estudi també assenyala que la majoria dels pares no són conscients de la gravetat de la situació. El distanciament amb els amics, la tristesa, els canvis en l'estat d'ànim, la irritabilitat o les alteracions en els hàbits del son o de l'alimentació poden posar els pares en alerta. Segons Gordóvil, és aconsellable contrastar les opinions amb el tutor i esbrinar com els veuen a l'escola. També cal parlar amb els fills i manifestar-los disponibilitat per si volen demanar ajuda: «És fonamental que els pares transmetin que són allà per a quan el fill ho necessiti i que s'estableixin pautes sanes de comunicació.» Això sí, protegir-los en excés i deslliurar-los de responsabilitats agreugen el problema. La teràpia més recomanable és la psicoteràpia; preferentment, els enfocaments que treballin amb l'entorn familiar, com ara l'enfocament familiar sistèmic.