L'augment del preu dels habitatges de lloguer ofega l'àrea metropolitana

Cent cinquanta famílies d’un edifici de Sant Joan Despí estan en peu de guerra després que la propietat del seu edifici, una filial de Goldman Sachs, els ha notificat per burofax l’augment notable de la renda del seu pis, en alguns casos del cent per cent. Aquesta localitat, com d’altres de l’entorn immediat de Barcelona, és un exemple que mostra el patró d’encariment sostingut dels preus de l’habitatge de lloguer.

Totes les poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona han vist com s’apujava el lloguer entre el 2016 i el 2017: Sabadell (10,79%), Rubí (10,5%), l’Hospitalet de Llobregat (12,03%), Sant Feliu de Llobregat (10,63%) o Cornellà (6,48%), per a posar-ne algun exemple. Amb tot, però, afrontar el preu mensual del lloguer en moltes d’aquestes ciutats és encara avantatjós per comparació a Barcelona, amb un lloguer mensual que de mitjana s’enfila als 855 euros. Aquesta xifra és molt superior a la que han d’afrontar els inquilins que lloguen a Terrassa (509 €), Sabadell (584 €), Sant Joan Despí (715 €), Cerdanyola (693 €) o Cornellà (584 €).

Segons dades del portal Fotocasa, el 2017 el preu de l’habitatge de lloguer a la província de Barcelona ha estat el més car de tot l’Estat, amb 13,54 euros el metre quadrat, i supera així per uns quants cèntims el màxim que es va assolir en plena bombolla immobiliària, el maig del 2007. Els lloguers s’han encarit un 17% en un any, molt per sobre del que s’ha apujat el cost de la vida. A la vegada, el darrer informe del Consell General del Poder Judicial assenyala que a Catalunya es van produir l’any passat 8.624 desnonaments per impagament del lloguer, la xifra més alta de tot l’Estat.

A més, l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona ha presentat el seu primer informe anual, en el qual mostra que el 42% de la població de l’àrea metropolitana destina quatre de cada deu euros a pagar el lloguer i els subministraments bàsics. L’estudi remarca l’escassa coincidència entre la gran proporció de demanda d’habitatges d’entre 600 i 800 euros al mes, i la gran proporció d’oferta situada per sobre de 1.000 euros mensuals.

Gentrificació i especulació

Josep Vivas, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, observa una «voracitat postcapitalista que s’està estenent en cadena a tot el territori des de Barcelona» i que fins i tot podria arribar a les segones residències en determinades àrees. Segons l’expert en psicologia social i urbanisme, es produeix un cercle viciós: els joves no poden accedir a l’habitatge, hi ha molta demanda de lloguer i l’habitatge s’encareix, amb una pressió que es trasllada de Barcelona a l’àrea metropolitana. Aquesta situació, afirma l’expert, «està expulsant cap a l’àrea metropolitana moltes rendes baixes i mitjanes».

El professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC Miguel Mayorga sosté que la gentrificació i l’augment consegüent de preus s’anirà estenent més enllà de Barcelona, atès que «l’accés als mitjans de transport que t’apropen al centre és un element fonamental. A plataformes com Airbnb ja pots trobar habitacions a Trinitat o Ciutat Meridiana perquè hi ha una parada de metro propera, i la mateixa lògica es pot aplicar a localitats de l’àrea metropolitana». Mayorga argumenta que s’ha de fer «un urbanisme més àgil» que doni resposta a processos que es desenvolupen ràpidament. «L’Administració ha de treballar amb la complicitat de veïns i veïnes per protegir i fomentar el lloguer a escala metropolitana», afirma.

Segons Ramon Ribera, director del Laboratori de Transformació Urbana i Canvi Global de l’IN3, «en un moment que les taxes de rendibilitat en l’economia productiva global es mantenen baixes, juntament amb les polítiques monetàries del Banc Central Europeu, els inversors (internacionals cada cop més) compren habitatge com a inversió».

Aquest context es combina amb polítiques de poca imposició d’impostos a les societats patrimonials i d’inversió, la reforma de la llei del lloguer —que ha afavorit la creació d’un mercat de lloguer privat i professional—, la turistificació de les ciutats i l’impacte de plataformes de lloguer de pisos turístics, explica Ribera.

Administracions apàtiques

Els experts coincideixen que cal una acció metropolitana conjunta i no local. També s’emmirallen en models del nord d’Europa molt interessants com el berlinès, que des del 2015 aplica un topall als preus de lloguer per zones i castiga fiscalment els propietaris que el sobrepassen. També és atractiu el model vienès, amb un 21% d’habitatge públic (a Espanya és un 2%, a la cua d’Europa).

Segons Ramon Ribera, «és necessària la creació de parcs d’habitatge públic que no estiguin subjectes al mercat. A Barcelona i Catalunya, l’habitatge públic hauria de ser un 25%. Construir més a preus de mercat en el marc actual només agreujaria la situació». Ribera, a més, opina que «cal la intervenció i la voluntat de la Generalitat i el Govern espanyol tant per a la provisió d’habitatge públic com per a impulsar diverses mesures, però no hi ha ni voluntat ni intenció de fer-ho encara que es tinguessin els recursos».

En aquest mateix sentit es posiciona Josep Vivas, que considera que «l’Administració ha de posar el focus en les necessitats que tenim els habitants locals i en el nostre nivell de renda, no en les dels que venen de fora». Finalment, Miguel Mayorga afirma que s’ha d’apostar «per ciutats per al turisme o amb turisme, primeres en el rànquing internacional d’atractiu turístic o amb millor qualitat de vida per als seus habitants».