«Hem fet del TDAH una epidèmia»

A Espanya hi ha més de 250.000 menors que prenen psicoestimulants, un 3% dels nens i un 7% dels adolescents (de dotze a quinze anys), perquè se'ls ha diagnosticat trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH). Entre els anys 2000 i 2012 el nombre de casos diagnosticats d'aquest trastorn al país s'ha multiplicat per trenta, segons recull el llibre Niñ@s hiper, escrit pel psicoanalista clínic de la UOC José Ramón Ubieto i el catedràtic de Psicologia Marino Pérez. La situació als Estats Units encara és més alarmant: en l'última dècada els casos han augmentat un 53% i el TDAH se situa com el segon diagnòstic més freqüent a llarg termini en menors, molt a prop del primer, que és l'asma. «Els nens són moguts. Posant una etiqueta de TDAH a tot el moviment infantil hem fet del TDAH una epidèmia», explica Ubieto.

Aquestes dades han alertat psiquiatres i psicòlegs nord-americans que pensen que el creixement tan elevat dels diagnòstics nous també fa que es mediqui de manera abusiva. En canvi, hi ha països, com França i Suècia, on la prescripció de medicació en aquests casos és pràcticament nul·la. «La pastilla té un efecte de fre de l'angoixa tant per a la persona que la rep com per al mateix professional; per al pacient, perquè pensa que aquesta és la solució i, per al professional, perquè en prescriure la medicació es tranquil·litza una mica. Per als pares també funciona com una mena de guia d'actuació, però en el cas que no sigui efectiva sorgeix un sentiment de culpabilitat», afirma el psicoanalista clínic.

Els efectes secundaris dels psicoestimulants

La medicació que s'utilitza per al TDAH té efectes secundaris. «Pot afectar tant el cos –danys a les artèries, risc cardiovascular, dificultat per guanyar pes i retard del creixement– com la percepció de responsabilitat de la persona davant de dificultats. Quan un nen o adolescent pren aquesta medicació durant temporades llargues, i a vegades sense controls freqüents, tendeix a generar la creença que el que li passa no és responsabilitat seva, sinó de la seva bioquímica cerebral», deixa clar Ubieto.

L'autor de Niñ@s hiper manté que hi ha alternatives a la medicació del TDAH. «Com que es tracta d'un fenomen que observem bàsicament a l'escola, penso que la resposta hauria de passar primer per veure quines estratègies educatives es podrien aplicar en cada cas i sempre en connexió amb la família i l'escola», explica. En aquest sentit, proposa analitzar el context escolar específic del nen tenint en compte les seves condicions de treball i l'atenció. «Simplement modificant les estratègies educatives i implicant un tipus d'interacció i d'aprenentatge diferents –com ara que no es demani als nens que s'estiguin cinquanta minuts asseguts en una cadira i concentrats– la prevalença actual del TDAH disminuirà», deixa clar.

Ubieto afegeix: «el primer àmbit d'actuació, doncs, és l'educació, i en una segona fase d'actuació es pot introduir el psicòleg. S'hauria de fer només en el cas que la conducta es doni més enllà del marc escolar, és a dir, en la família i en altres llocs, i cal tenir en compte que per a alguns casos la medicació sí que és necessària i útil».