Els rànquings serveixen per triar universitat?

El fet que cada rànquing, de les desenes que n’apareixen cada any, indiqui que la millor universitat de l’Estat és una de diferent pot generar confusió entre els estudiants. Cada un dels rànquings valora ítems diferents, sovint en termes tradicionals, i això posiciona els centres en llocs diferents en cada classificació. Però, exactament, com s’ha de llegir un rànquing? Com a estudiant, quina importància se li ha de donar?

«Un rànquing tracta d’ordenar un conjunt d’universitats segons la seva pretesa qualitat. Per què cal fer aquest ordenament? Per a ajudar a prendre decisions als governs, als estudiants i les seves famílies o als inversors», apunta Nati Cabrera, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i membre del grup de recerca Edul@b, que recorda que els rànquings han adquirit tanta popularitat que realment condicionen decisions econòmicament molt rellevants.

Davant d’aquest fet, els experts recomanen no passar-ne per alt els «aspectes positius», però tampoc les «grans mancances». Tal com explica Cabrera, per a fer un rànquing s’ha d’avaluar prèviament la qualitat de les universitats i és aquí on «comencen els problemes». «Establir què és una universitat de qualitat no és senzill, i més quan ens enfrontem a un conjunt molt divers d’universitats, fins i tot dins d’un mateix país», afirma la professora.

Cabrera afegeix que els rànquings van néixer als Estats Units al començament del segle XX i que això és important tenir-ho en compte, perquè la majoria parteixen d’una concepció de la qualitat basada en el prestigi de la institució i en la percepció social. Aquest fet condiciona què s’avalua en els rànquings i com es fa aquesta avaluació.

A més, la professora considera que també cal tenir en compte el paper que històricament han exercit i que continuen exercint avui dia en la publicació dels rànquings alguns diaris i revistes internacionals molt prestigiosos, com ara The Times, Sunday Times o Maclean’s —una revista del Canadà—, amb interessos econòmics entorn de les publicacions de rànquings universitaris. «Inicialment, la majoria dels rànquings actuals feien servir una combinació d’indicadors objectius amb valoracions subjectives, sobre aspectes com el professorat, la biblioteca o el pressupost.» «Actualment», afegeix, «s’han ampliat una mica els elements que s’avaluen». Així, el lloc que ocupa cada institució depèn d’aspectes com els recursos financers, les donacions que rep, els recursos humans (qualitat del professorat: publicacions, citacions, premis Nobel, etc.), els estudiants, la selecció, les taxes de retenció (el contrari de l’abandonament) i les taxes de graduats.

Fins i tot, assegura la professora, en alguns rànquings també s’han integrat alguns aspectes relacionats amb la docència pròpiament dita, com ara la ràtio professor/estudiants. «El prestigi percebut acostuma a representar el 25% del pes total de tots els elements que s’avaluen, tot i que actualment no solament es valora el prestigi entre acadèmics, sinó també entre titulats, ocupadors i empresaris en general», apunta Cabrera.


Els rànquings, pensats per a «mesurar l’ortodòxia»

Per al director de l’eLearn Center de la UOC, Lluís Pastor, els rànquings estan pensats per a «mesurar l’ortodòxia». «Durant molts segles, la universitat s’ha basat en el mateix model: una persona que instrueix un grup, amb un mateix model de classes i de biblioteques», afirma Pastor, que afegeix que els rànquings es fan per a «respondre qüestions referides a les universitats estàndard». Segons el director de l’eLearn Center, després de l’aparició de la societat de la informació, han nascut les «universitats singulars», i aquestes no estan ben recollides en aquest tipus de rànquings, perquè «no responen al model de les universitats tradicionals».

Per aquest motiu, Pastor considera que les noves universitats no queden ben recollides en els rànquings. «Si tens un sistema per a mesurar mamífers, però analitzes un pop, és evident que el pop en sortirà malparat», argumenta l’expert. Sobre la qüestió de si cal fer cas dels rànquings a l’hora de triar una universitat per a anar-hi a estudiar, Pastor pensa que són «una pista més». Sobretot, però, recomana fixar-se en altres indicadors. «El millor rànquing és preguntar als antics alumnes on n’han après més i on han estat més feliços», recomana, i considera que també cal mirar l’índex d’ocupabilitat de les universitats.


Quins rànquings són els importants?

Tot i que els experts alerten que són rànquings incomplets, els més reconeguts són el de Xangai, anomenat Academic Ranking of World Universities, el World University Ranking del Times Higher Education Supplement (THE) i el CHE University Ranking. «Un rànquing com el de Xangai dona informació sobre el prestigi que es percep de les institucions i, per tant, de les seves titulacions, però una bona valoració en aquests rànquings no necessàriament es correspon amb aspectes com ara el model educatiu o l’acompanyament dels estudiants, que poden ser aspectes importants a l’hora de triar la universitat», opina Cabrera. Per a la professora, però, els nous rànquings multidimensionals ofereixen una fotografia amb moltes més dimensions de cada universitat i, en aquest sentit, pensa que poden ser molt més útils a l’hora de valorar les diverses opcions que hi ha a l’hora de triar una universitat.