L'empatia també és als gens

Ser més empàtic o menys pot dependre de la càrrega genètica i també de l'aprenentatge

L’empatia, és a dir, la capacitat de posar-se en la pell d’una altra persona, no només és fruit de l’educació rebuda o de la pròpia experiència, sinó que també té un component genètic. Ho diu un estudi liderat per la Universitat de Cambridge que apunta que les dones són més empàtiques que els homes i que les persones amb autisme tenen disminuïda aquesta capacitat.

Una capacitat que, segons el neurocientífic i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC Diego Redolar, també podria estar alterada en persones que pateixen altres patologies, com esquizofrènia, trastorn d’Asperger (una síndrome de l’espectre autista), trastorns de personalitat o altres condicions psiquiàtriques. L’explicació, segons l’expert, cal buscar-la en les bases neurals, «un conjunt de circuits cerebrals subjacents al que anomenem teoria de la ment que, en el cas d’aquestes persones, no funcionen correctament». Redolar explica que la teoria de la ment és l’habilitat per a comprendre i predir la conducta d’altres persones, els seus coneixements, les emocions, les intencions i les creences.

En aquesta capacitat tan humana de percebre i interpretar les emocions dels altres, és a dir, de patir quan els altres pateixen o d’alegrar-nos de la felicitat dels altres, exerceixen un paper destacat les àrees frontals del cervell; en concret, algunes regions de l’escorça prefrontal dreta, l’amígdala, l’escorça cingular anterior i la unió temporoparietal. «Els lòbuls frontals són molt importants en les funcions cognitives més específicament humanes, com l’autoconsciència, la personalitat, els judicis morals o l’empatia», explica Redolar, que diferencia entre dos tipus d’empatia: la cognitiva i l’emocional.

La primera està relacionada amb la capacitat de conèixer els pensaments i sentiments d’una altra persona, mentre que la segona fa referència a la capacitat de reaccionar amb una emoció apropiada als pensaments i sentiments dels altres.

Un estudi en el qual participen els investigadors de la UOC Elena Muñoz, Raquel Viejo i Diego Redolar parteix de la tesi que per a cada un d’aquests tipus d’empatia intervenen estructures cerebrals concretes: l’amígdala i l’escorça prefrontal ventrolateral són estructures fonamentals en el reconeixement emocional, i l’escorça prefrontal dorsolateral és una regió essencial en el control cognitiu. Redolar apunta que lesions en aquesta part del cervell produeixen alteracions en la presa de decisions i el funcionament executiu en el processament de la informació.

No obstant això, Redolar vol deixar clar que l’empatia no només s’explica pel factor genètic, sinó per molts altres factors. «No podem dir que tenim el gen de l’empatia. Si no s’amaga cap patologia al darrere, hem de parlar de funcions multifactorials», sosté el professor, que també és investigador del grup de recerca Cognitive NeuroLab de la UOC. Afegeix que ser més empàtic o menys pot dependre de la càrrega genètica, però també de l’aprenentatge o l’experiència vital de cada persona.


Les dones, més empàtiques

De fet, l’estudi liderat per la Universitat de Cambridge, publicat a la revista Translational Psychiatry, constata que només el 10% de les diferències individuals de l’empatia en la població es deuen a la genètica i que és molt important conèixer els factors no genètics que expliquen el 90% restant. L’estudi no ha identificat encara els gens específics involucrats en l’empatia.

L’estudi, en el qual també va participar la Universitat París Diderot, l’Institut Pasteur de París, el Centre Nacional per la Recerca Científica (CNRS) i l’empresa nord-americana 23andMe, també revela que les dones són més empàtiques que els homes. De mitjana, la puntuació de les dones en el qüestionari és de 50 sobre 80, mentre que la dels homes és de 41 sobre 80. Però aquesta diferència, segons es desprèn del document, no es deu al nostre ADN, sinó que s’explica més aviat per factors biològics, com ara la influència de l’hormona prenatal, o altres factors, com la socialització.

L’estudi també va trobar que les variants genètiques associades a un nivell d’empatia més baix també es vinculen a un risc d’autisme més elevat. De fet, estudis anteriors ja havien posat de manifest que, de mitjana, les persones amb autisme tenen una puntuació més baixa en el test, cosa que s’explica pel fet que són persones que tenen dificultats amb l’empatia cognitiva (la capacitat de conèixer els pensaments i sentiments d’una altra persona), tot i que poden mantenir intacta l’empatia afectiva.

En la mostra d’aquest estudi van participar 46.000 persones, que van completar l’Empathy Quotient, un test dissenyat fa quinze anys per la Universitat de Cambridge i que mesura tant l’empatia cognitiva com l’afectiva. A més, se’ls va agafar una mostra de saliva per a fer-ne l’anàlisi genètica.


La UOC també estudia l’empatia

L’estudi de la UOC vol analitzar la contribució que tenen dues regions de l’escorça prefrontal (la dorsolateral i la ventrolateral) en l’empatia. L’enfocament és diferent de molts dels estudis fets fins ara sobre aquest tema. «Fins ara, molts dels estudis eren correlacionals, és a dir, l’investigador observava quines regions s’activaven quan la persona feia una tasca determinada, però no en donava una explicació causal», explica el professor Redolar. I és aquí on l’estudi de la UOC vol aprofundir. Amb aquest objectiu, l’estudi inactivarà les dues regions per a veure com aquesta funció afecta les tasques que es fan servir per a avaluar-la en el laboratori. La hipòtesi de la qual parteix l’estudi és que la part ventrolateral estarà implicada en els aspectes emocionals de l’empatia, mentre que la dorsolateral ho estarà en els aspectes cognitius.

L’estudi, finançat pel Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat, té una vigència de dos anys i està previst que conclogui l’any 2019.


L’empatia vista per la psicoanàlisi

L’aproximació a l’empatia que fan els psicoanalistes és diferent de la dels neurocientífics. El psicoanalista, professor i col·laborador dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC José Ramon Ubieto explica que la psicoanàlisi es refereix a l’empatia amb un altre terme, identificació, «que designa el vincle primari d’un subjecte amb un altre. Una identificació que es pot presentar de maneres diferents»: per exemple, quan els fills repeteixen la tria de professió del pare o la mare o quan davant d’un problema sentimental d’un adolescent (per exemple, una ruptura o un embaràs no previst), la resta del grup s’identifica amb aquest problema, empatitza amb aquesta persona i reacciona amb el mateix dolor.

Per a Ubieto, el cas més extrem d’identificació massiva són els fenòmens de suggestió, sigui per motivacions religioses o polítiques, en què l’empatia amb els altres pot arribar a anul·lar la pròpia singularitat. L’expert posa com a exemple els casos de fanatisme religiós o polític en els quals el grup comparteix una idea que el cohesiona.

«Podríem concloure que la màxima empatia és, al mateix temps, el màxim desconeixement d’allò que un vol i desitja», afirma Ubieto. Una cosa diferent, afegeix el professor, és la disposició de cada persona per a ajudar-ne una altra quan es troba amb algun problema. Segons l’expert, això no depèn del grau d’empatia ni de la capacitat d’identificar-s’hi, sinó de la capacitat per a estimar que cada un té.

 

#expertsUOC

Foto del professor Diego Redolar Ripoll

Diego Redolar Ripoll

Expert/a en: Neurociència i psicobiologia (bases biològiques de l'aprenentatge, la memòria, les emocions i el reforç).

Àmbit de coneixement: Psicobiologia i neurociència.

Veure fitxa

José Ramon Ubieto Pardo

Professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació

Expert/a en: Símptomes actuals de l'adolescència (assetjament escolar, bullying, autolesions, suïcidis, violències); TDAH; noves identitats i desemparament digital en infants i adolescents.

Àmbit de coneixement: Salut mental. Infància, família i adolescència.

Veure fitxa