«Els partits fan un relatiu pas enrere en l'ús de les xarxes socials»

Personalment, penso que hi ha poca cosa destacable en l'ús de les xarxes socials quant a comunicació política i campanya electoral. Després d'uns darrers mesos fantàstics en què els moviments sorgits del post-15M han utilitzat la xarxa de maneres molt diferents -alta participació, relativa descentralització de la creació de missatge, usos intensius en generació de nova informació, etc., i no pas només en retransmissió de comunicació-, en aquesta campanya s'ha fet un relatiu pas enrere i s'ha tornat a l'habitual guerra de trinxeres, amb poca profunditat i molt en el curt termini i la resposta ràpida. Els punts dèbils és el poc calat de la comunicació política, encara més en campanya electoral. Els mitjans de comunicació han contribuït a aquesta baixa qualitat comunicativa, en què no es premia el debat sinó la cridòria i el linxament comunicatiu. Missatges senzills, retransmesos per tots els mitjans, plataformes i formats possibles, però sense matisos i, encara més, sense marge de maniobra per al diàleg i la deliberació. Sense cap mena de dubte el partit més actiu ha estat Junts pel Sí. Té un missatge senzill (relativament delimitat ideològicament, qüestió que se li ha criticat a bastament apuntant que era massa simple), fàcil de transmetre (això és un plebiscit en què es vota sí o no a la independència de Catalunya, sense més «complicacions») i de ser apropiat per a diversos actors externs al partit mateix, i amb molt de marge per a entrar en matisos (avantatges del sí, desavantatges del no, recursos a l'hemeroteca, etc.). Però, molt probablement, no ha estat tant mèrit seu com de la conjuntura del moment. Junts pel Sí ha begut de la campanya Ara és l'hora impulsada per l'ANC i Òmnium Cultural. Aquest aspecte és doblement important: primer, perquè la campanya fa més d'un any que funciona i la formació n'ha pogut recollir els fruits sembrats molt més enllà del període de campanya electoral oficial; segon, perquè la campanya havia articulat una gran comunitat de simpatitzants al voltant seu, molt actius, els quals han pogut continuar fent campanya pel seu compte, tal com es va fer, per exemple, per al 9N.

És curiós constatar com la CUP no sembla haver aprofitat tant com Junts pel Sí el capital comunicatiu i mobilitzador d'Ara és l'hora. En part perquè sembla haver entrat relativament tard en campanya a les xarxes -tot i que, quan ho ha fet, ha estat per la porta grossa!-. En part, potser, per un distanciament volgut envers la mateixa llista de Junts pel Sí, companya en el programa independentista, però certament llunyana en altres àmbits del programa polític. No crec que hi hagi partits gaire menys actius a la pràctica. La comunicació en xarxes ha estat activa a totes bandes, i tant en la institució com en els militants i simpatitzants. El que sí que és un fet diferencial és l'impacte d'aquesta exposició a l'opinió pública. La guerra de trinxeres és esgotadora per a molts ciutadans, i acaben inhibint-se del (si en podem dir així) debat. Sol ser molt més efectiu -perquè és motivador i perquè interpel·la els dubtes dels ciutadans- el que va adreçat a respondre preguntes que hi ha a peu de carrer. En aquest sentit, la campanya d'Ara és l'hora i les campanyes de les llistes independentistes han estat positives i més eficaces per a arribar a l'opinió pública, ja que han intentat donar respostes concretes (Sortirem de la UE? Què passarà amb les pensions? Etc.). En el cas de Catalunya Sí Que Es Pot, ha volgut jugar també aquesta carta positiva, menys partidista, més programàtica, però aquí ha topat amb una molt menor articulació de la seva comunitat de militants i simpatitzants, deixant a part que sovint ha acabat (tot i que potser contra la seva voluntat) orbitant al voltant de campanyes menys positives i més partidistes que majorment han fet la resta de formacions. Segons la meva opinió, el diàleg entre els mitjans de comunicació i Twitter és, de lluny, la combinació més poderosa. Davant la unidireccionalitat dels mitjans, s'hi suma la gran àgora que és Twitter, on tot és susceptible de ser reforçat, atacat o discutit. Penso que ja podem dir que la televisió mai més no serà la mateixa que abans de l'existència de Twitter i, al mateix temps, Twitter cada cop és menys un espai aïllat de la resta de l'ecosistema comunicatiu i es torna l'eina de participació que les televisions tradicionals mai no van tenir (però sovint van perseguir). La cosa més interessant, però, del que vivim avui dia en matèria de comunicació no és quina xarxa és més utilitzada o reeixida sinó la constatació que s'ha de ser a tot arreu. No, més aviat perquè s'ha de ser a tot arreu per a tenir i comprendre tot el missatge o, més ben dit, l'univers de significats que podríem agrupar sota un gran missatge. Aviat serà impossible comprendre res si hom no llegeix els diaris i també mira la televisió i també és a Twitter i també llegeix blogs. S'haurà de ser a tot arreu per a tenir totes les peces del puzle comunicatiu. I això, segons la meva opinió, ja ho comencem a veure, amb Twitter com un gran repartidor de joc, com el gran punt de trobada de tota la resta de plataformes i mitjans de comunicació. Les dades ens diuen que una major exposició a internet fa el votant més crític, que l'ajuda a veure pros i contres de totes les llistes (amb la del partit que li desperta més simpaties inclosa) i que és més propens a votar «alternatives» (incloent-hi abstenir-se, és clar). Les dades també ens diuen que les xarxes socials ens ajuden a topar-nos amb informació política encara que no la busquem; és a dir, els mitjans tradicionals són més estancs en idees i en temes, de manera que hom pot fer una tria de mitjans que l'ajudi a «desconnectar» o bé de la política o bé de les idees que li són contràries. Internet, i les xarxes en particular, sembla que trenca una mica aquesta tendència, fent més fàcil que trobem idees o diferents o temes pels quals no estàvem inicialment interessats. Penso que no hi ha gran diferència qualitativa, sinó que és quantitativa i prou. És a dir, s'han abocat més esforços i recursos a les xarxes, però l'estratègia, en general, no és gaire diferent. Com deia abans, però, Junts pel Sí s'ha beneficiat de l'estratègia de xarxes d'Ara és l'hora (i em sembla que s'ha notat). En canvi, Catalunya Sí Que Es Pot sembla que no ha sabut aprofitar l'importantíssim capital acumulat per Barcelona en Comú, que tan i tan bé i diferentment va treballar a les municipals. Probablement, com també he dit, perquè la comunitat no estava tan ben travada com va passar amb les eleccions municipals -tant a Barcelona com a altres municipis. És una llàstima que, amb la importància d'aquestes eleccions, no haguem trobat més maneres de treballar (i no solament comunicar) com les de Barcelona en Comú o com la primera encarnació de Podemos a les europees i després a moltes autonòmiques i municipals -i que sí que van ser absolutament diferents, en quantitat i en qualitat, del que fan, encara avui, la majoria de partits.