«Cal fer el testament vital perquè la família no hagi de prendre la decisió»

Quan una persona té una malaltia crònica o que no té cura, ella i la seva família necessiten un suport psicològic i emocional, una persona que les acompanyi en aquest difícil procés i les orienti i doni suport. Aquesta, i moltes altres tasques, recauen en el treballador social sanitari, una professió que representa un 17% de l'activitat dels professionals del sector, segons el llibre blanc del grau de Treball Social. M. Auxiliadora està en aquest percentatge des de fa vint-i-vuit anys. Reconeix tenir la sort d'estimar la seva professió, i ho fa al Servei de Coordinació Autonòmica de Trasplantaments d'Òrgans i Teixits i Cèl·lules de Canàries, a l'oficina de Tenerife. Compagina aquesta feina amb la de docent del màster universitari de Treball social sanitari de la UOC, l'únic que existeix en l'àmbit oficial.

Quan una persona té una malaltia crònica o que no té cura, ella i la seva família necessiten un suport psicològic i emocional, una persona que les acompanyi en aquest difícil procés i les orienti i doni suport. Aquesta, i moltes altres tasques, recauen en el treballador social sanitari, una professió que representa un 17% de l'activitat dels professionals del sector, segons el llibre blanc del grau de Treball Social. M. Auxiliadora està en aquest percentatge des de fa vint-i-vuit anys. Reconeix tenir la sort d'estimar la seva professió, i ho fa al Servei de Coordinació Autonòmica de Trasplantaments d'Òrgans i Teixits i Cèl·lules de Canàries, a l'oficina de Tenerife. Compagina aquesta feina amb la de docent del màster universitari de Treball social sanitari de la UOC, l'únic que existeix en l'àmbit oficial.

El sector dels trasplantaments és un dels camps més bonics i trencadors en l'àmbit internacional. Està tot protocol·litzat, mai hi ha un «no» professional i sempre hi ha proactivitat per part dels professionals, especialment davant una situació de difícil solució.

Treballem la situació de pèrdua, de la persona que espera per a ser trasplantada i de la família del pacient, i sempre respectem la seva decisió respecte a la donació d'òrgans. Sempre els informem del temps d'espera perquè sorgeixi un òrgan compatible. A més, depenent de quin òrgan es tracti, el risc de defunció està servit.

La meva feina és la de planificació, promoció, sensibilització a la donació, elevant i proposant al meu superior línies de millora en pro de la donació.

Com a habitants de l'arxipèlag canari, tenint en compte la insularitat, és molt important que quan els pacients hagin de desplaçar-se a la Península vagin amb tot l'abordatge integral fet. La família del pacient ho ha de tenir tot organitzat.

Treballem amb tots dos els trasllats, l'allotjament, l'acompanyament..., tot i que no sempre disposem de temps. Quan això passa, apareix la feina de «bomber» del treballador social, que es refereix a la situació segons la qual el treballador social no ha pogut treballar prèviament amb la família ni amb el pacient però sí que ha d'actuar ràpidament.

Sí, recordo el cas d'un menor que s'havia de desplaçar a la Península perquè li trasplantessin un òrgan i resulta que com no tenia la targeta d'embarcament, la companyia aèria no el deixava volar. Aquest nen va estar a punt de perdre l'òrgan, però llavors va intervenir l'Organització Nacional del Trasplantament (ONT). Per sort, el nen va poder ser trasplantat. A més, l'ONT va activar un protocol de desplaçats des de Canàries i Balears a tot el territori. No hem de permetre que un pacient perdi un òrgan per una negligència d'una actuació empresarial.

 

«Un nen va estar a punt de perdre l'òrgan que esperava per una negligència empresarial»

 

Cal organitzar la família que es queda amb ell. Si el Servei Canari de la Salut disposa d'un acord amb la Creu Roja, la família podrà disposar d'un pis a Madrid i és un equip de la Creu Roja qui els recollirà a l'aeroport i els portarà al seu nou domicili temporal. Si el pacient s'ha de desplaçar a una altra comunitat, es coordina amb les organitzacions i fundacions de pacients.

No. S'ha de seguir treballant en pro de la donació. Cal reduir les negatives, i ho dic des del respecte a la decisió familiar que prenguin. A més, hi ha diverses maneres de fer-se donant. Per exemple, per a ser donant de medul·la òssia, es fa entre els divuit i els cinquanta-cinc anys amb un registre a la pàgina web canarias.medulaosea.org. Si és d'òrgan, tret que sigui de ronyó, ha de ser per donant de cadàver.

Però en vida existeix el testament vital, un document disponible a totes les conselleries de Sanitat i els serveis autonòmics de salut. És important fer-lo, perquè traiem al familiar la càrrega d'haver de prendre la decisió. Quan emmalaltim, o caiem en una malaltia crònica, tenim tantes ganes de viure que la família no podrà dir el contrari. Cal deixar tranquil i en pau el malalt, però amb qualitat de vida i que tingui una defunció amb el mínim dolor. Això no és eutanàsia, és no-patiment. Quan els ciutadans deixem registrada la manifestació anticipada de les últimes voluntats, els clínics ho veuran al seu historial informatitzat i faran per a aquesta persona tot allò que hagi deixat registrat i la seva última voluntat.

 

«S'ha de seguir treballant per incrementar el número de donacions»

 

Molt important. És l'únic màster d'aquest àmbit, al món i a Espanya. Neix gràcies a la gran dedicació i exclusivitat que hi té Dolors Colom Masfret, directora científica del màster, i a molts altres companys docents d'aquesta mateixa universitat, com el doctor en medicina i cirurgia Julio Villalobos.

El perfil de l'estudiant del màster és bo i és gent proactiva. Per sort, som lluny del professional anyenc, format per Càritas Diocesana, que no venia de la universitat i que a més no volia cobrar... Doncs és clar que volem cobrar! Cobrem per reconeixement. No som germanes de la caritat; som professionals qualificats. Això sí, cal formar-se.

Demanaria que les persones que treballin com a professionals del camp social sanitari tinguin una especialització. De fet, en les oposicions, es valora i puntua els opositors si tenen el màster de Treball social sanitari.

Sento com a professional que el col·lectiu de treball social sanitari ha avançat, però a la vegada sento que hem de ser més proactius del que estem sent; que és una professió puntera quant a l'ajuda i solidaritat amb les persones que pateixen una malaltia o tenen risc de patir-la. És important que cada vegada ens formem més.

 

«Som professionals qualificats i és important que cada vegada ens formem més»