«La filosofia i l'art són terriblement incompresos en totes les etapes educatives»

Rick Dolphijn és filòsof, artista i professor de la Universitat d'Utrecht a Holanda. Va participar en el congrés internacional Art and Speculative Futures, coorganitzat per la UOC a Barcelona al mes d'octubre. En la seva conferència The Cracks of Contemporary va analitzar el poder polític i ètic de l'art contemporani i la importància entre la filosofia i l'acte creatiu.

Rick Dolphijn és filòsof, artista i professor de la Universitat d'Utrecht a Holanda. Va participar en el congrés internacional Art and Speculative Futures, coorganitzat per la UOC a Barcelona al mes d'octubre. En la seva conferència The Cracks of Contemporary va analitzar el poder polític i ètic de l'art contemporani i la importància entre la filosofia i l'acte creatiu.

L'art, especialment després de la dècada dels setanta, es va tornar molt més polític i ètic, i cada vegada més ha buscat maneres d'intervenir en la realitat social, econòmica i política d'avui. Els historiadors de l'art són cecs davant d'això; ells no veuen com l'art treballa com un poder polític i ètic. La visió dominant de la història de l'art encara parla d'estètica, del que és bonic i del que no ho és. No parlis d'estètica a algú com Ai Weiwei i altres artistes contemporanis. No hi estan interessants.

Aquests artistes que esmento fan una mena de crítica que té molt a veure amb la crítica que ens ofereixen sobre el capitalisme, les grans crisis que afrontem, les crisis econòmica, financera i social. Hem de trobar noves armes per a contraatacar en aquesta mena d'embolic en què ens han posat.

L'art i la filosofia duen a terme unes tasques similars pel que fa a l'educació. Tenen el poder de pertorbar. No es tracta d'aprendre com pensava un home del segle viii sobre la veritat o qualsevol altre concepte. Això no és la filosofia, sinó que es tracta de fer-se preguntes molt bàsiques; però aquestes preguntes han de tenir algun tipus d'importància per a la nostra realitat. Si més no, han de tenir, almenys, la capacitat de destapar coses.

Com la crisi en què estem immersos actualment. Si ens fem aquestes preguntes, si ens preguntem què li fem al món avui, ens hem de plantejar la relació entre la humanitat i el món, entre la humanitat i el món animal. El que la filosofia necessita fer és enfrontar-se sempre a aquesta història, enfrontar-se a totes les estructures que ens han portat a aquesta crisi. L'art, especialment després dels anys setanta, s'ha centrat en coses semblants. El paper dels artistes, no solament de l'art visual, de la poesia, de l'arquitectura, és destapar, obrir camí, i per això ens demanen que pensem d'una manera diferent. Art i filosofia tenen un impuls similar, que és crucial per al desenvolupament de tots, grans i petits. Jo convido a tothom a apreciar l'art i la filosofia, perquè és vital per al nostre desenvolupament, perquè aprenguem a pensar i a actuar per nosaltres mateixos.

Gens ni mica. Tant la filosofia com l'art són terriblement incompresos en totes les etapes educatives. Si no ensenyem als alumnes filosofia i art, llavors acaba passant el que s'està esdevenint, que acabem en una crisi com la que tenim, que acabem en els nivells de capitalisme en què vivim. Molts alumnes arriben a la universitat i no saben en què consisteix la filosofia.

El món seria molt millor si des de ben petits aprenguéssim a apreciar el poder de l'art i la filosofia, la qual cosa és molt important. Jo tinc nens petits i sóc molt conscient que a l'escola, actualment, els ensenyen coses extremament avorrides. Vaig mirar de triar la millor escola per a ells, però fins i tot així, quan m'expliquen els deures que fan, em deprimeixo molt. Podria ser molt millor. Si han d'entendre la llengua, el poder de la llengua, per què no la treballen per mitjà de la poesia, per exemple? El mateix raonament serveix per a la música. Si vols que sàpiguen en què consisteix el càlcul, per què no l'estudien per mitjà de la música, per què no aprenen el que la música pot fer? D'aquesta manera, els agradarà i veuran que és important, que importa a la societat.

Als nens els agradaria molt més, i a nosaltres, com a pares, també. Tothom sap que l'aprenentatge no funciona de manera gradual, aprofundint curs rere curs. Si ets estudiant, però estàs avorrit, no aprendràs res. Tret que tinguis un examen i vomitis a l'examen el que el professor vol sentir. Però això no té res a veure amb el fet d'aprendre. Aprendre consisteix a preocupar-se per les coses, a apreciar coses. I això té a veure amb coses elementals: els colors, els nombres primers. Si els aprenentatges estiguessin basats molt més en el que la filosofia i l'art poden fer, estic segur que aprendre li importaria a tothom, no hi hauria diferències entre gèneres ni edats.

I tant. No m'interessa ensenyar a ningú quan va viure Picasso o qualsevol altre pintor, que és el que s'estudia a moltes universitats actualment. S'hauria d'ensenyar per què Rembrandt, Van Gogh o qualsevol artista contemporani fan el que fan. Ells no estaven interessats en la història de l'art en aquest sentit, sinó en el que l'art pot fer, en el fet d'experimentar. Això és el que els va portar a pintar. Era una vocació. Passa el mateix amb els bons filòsofs. No cal aprendre el que un filòsof com Kant definia com el subjecte o l'objecte. És el que jo explico a les classes de filosofia, després d'una introducció. És ridícul que les classes de filosofia es dediquin a repassar la història del pensament per mitjà dels conceptes expressats per diferents autors. La categorització que es feia dels cubistes, els dadaistes, etc., va tenir un problema a partir dels anys setanta, perquè va deixar de funcionar. Però és que, fins i tot fins llavors, tampoc no funcionava, perquè Picasso tampoc pensava d'aquesta manera. Ell estava interessat en el que l'art pot fer.

Afortunadament, l'art ja no està confinat als museus ni als teatres. La funció de l'art, cada vegada més, és ser capaç de fer el que vol fer, és a dir, pertorbar, i això ja no passa entre les parets d'un museu. És veritat que, dins d'un museu, passen coses boniques i pertorbadores; especialment en algunes exposicions, que també poden ser molt poderoses. Però, al final, es tracta de pertorbar, i això pot passar, i ha de passar, a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Hauria de ser una sorpresa, i en aquest sentit, el museu està mort, perquè ja no sorprèn. L'art i la filosofia han de tenir lloc en l'espai públic.

No és fàcil, però als Països Baixos, per exemple, s'està esdevenint. La filosofia i l'art són una combinació molt poderosa.

La creativitat és el poder impulsor en educació, tant si la gent ho vol com si no. Tot i que hi ha hagut molta gent que ha intentat organitzar les coses perquè la creativitat desaparegués de l'educació, penso que quan tens un bon professor que és capaç d'inspirar-te, d'alguna manera això et toca i fa que allò t'importi i que vulguis aprendre més coses. La creativitat és allò que passa entre el professor i l'alumne; hi ha d'haver un detonant. La matèria, en realitat, no importa. No hem d'aprendre qui segueix a qui i en quin moment, sinó que hem d'entendre el poder de les coses. Tots tenim un professor que ens ha marcat d'aquesta manera. La creativitat no està en el professor ni en l'estudiant; jo penso que està en com es combinen els elements. Si no vols aprendre, per molt inspirador que sigui el professor, no aprendràs. A l'escola, no s'estimula la creativitat, perquè la manera d'ensenyar, que és gradual, la mata.

Per descomptat, i això només es pot fer per mitjà de l'art i la filosofia. Sembla que almenys a Finlàndia han entès més com es poden estimular els nois, però estic convençut que fins i tot allà no s'utilitza ni el 10% del que som capaços de fer. Tenim molta feina per fer. Sóc molt positiu, però cal temps i hem de combatre un enemic molt poderós.