12/1/17 · Estudis d'Arts i Humanitats

«La poesia és música que es fa amb paraules»

Maria Cabrera ,

El passat 16 de desembre, a la 66a edició de la Nit de Santa Llúcia, Maria Cabrera (Girona, 1983) va guanyar el 58è Premi Carles Riba de poesia, un dels reconeixements més prestigiosos de les lletres catalanes. El guardó va distingir La ciutat cansada, el seu tercer llibre. No és el primer reconeixement que rep la poesia de Cabrera perquè el 2004, i només amb 21 anys, va guanyar el premi Amadeu Oller, pel seu poemari Jonàs. Enamorada de la llengua catalana en totes les seves vessants, Maria Cabrera és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i combina la docència a la UOC amb la investigació de la seva tesi doctoral sobre la lingüística. La ciutat cansada, que Edicions Proa publicarà al febrer, parla sobre l'esgotament de les emocions, unes emocions massa pensades i transitades. Malgrat que l'escriptura no és la seva activitat principal, la poesia de Cabrera manté una connexió especial amb la música i molts artistes com ara Manel, Bikimel o Sílvia Pérez Cruz han musicat diversos poemes seus.

El passat 16 de desembre, a la 66a edició de la Nit de Santa Llúcia, Maria Cabrera (Girona, 1983) va guanyar el 58è Premi Carles Riba de poesia, un dels reconeixements més prestigiosos de les lletres catalanes. El guardó va distingir La ciutat cansada, el seu tercer llibre. No és el primer reconeixement que rep la poesia de Cabrera perquè el 2004, i només amb 21 anys, va guanyar el premi Amadeu Oller, pel seu poemari Jonàs. Enamorada de la llengua catalana en totes les seves vessants, Maria Cabrera és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i combina la docència a la UOC amb la investigació de la seva tesi doctoral sobre la lingüística. La ciutat cansada, que Edicions Proa publicarà al febrer, parla sobre l'esgotament de les emocions, unes emocions massa pensades i transitades. Malgrat que l'escriptura no és la seva activitat principal, la poesia de Cabrera manté una connexió especial amb la música i molts artistes com ara Manel, Bikimel o Sílvia Pérez Cruz han musicat diversos poemes seus.

Doctoranda en Lingüística i poeta. Podríem dir que és una enamorada de la llengua catalana en totes les seves vessants, la lingüística i la literària?

Vaig començar la carrera de Filologia Catalana pensant que només volia Literatura i, aleshores, vaig començar a fer les assignatures de Lingüística i em vaig enamorar profundament de la forma de les paraules. De fet, la tesi que faig és de fonologia i fonètica, que té molt a veure amb el so i amb les cadències. La poesia és música i la poesia es fa amb les paraules. Mastegar el so de les paraules amb què escrius està lligat, per mi, molt íntimament amb el que és la poesia o amb els significats que vull donar.

Com va néixer la seva passió per les lletres? De ben petita ja va saber que aquest seria el seu camí?

Sí, crec que sí. Sabia que volia estudiar alguna cosa de lletres, tot i que no tenia gaire clar què i, al final, crec que vaig fer una bona tria. M'ho vaig passar molt bé estudiant Filologia Catalana i crec no serveixo per a gaire més!

El passat 16 de desembre va ser guardonada amb el Premi Carles Riba de Poesia per La ciutat cansada. Què va significar rebre aquesta distinció?

Personalment, encara estic una mica sobtada d'aquest reconeixement. Hi vaig participar perquè tenia un poemari acabat i pensava que se l'havia de fer circular d'alguna manera, però em vaig sentir molt impressionada. També vaig sentir una certa responsabilitat. És un honor molt gran i estic molt agraïda al jurat per aquesta decisió. Sobrepassada, potser.

Es curiós com rebre un premi d'aquestes característiques pot ser una gran alegria i significar una gran responsabilitat al mateix temps...

Quant a la meva carrera professional, jo no m'he plantejat mai l'escriptura com una professió. Sempre ha estat un afegit. Entre altres motius, perquè no podria mai guanyar-m'hi la vida. Per raons pràctiques, perquè escric molt poc; és el tercer llibre que publico i passen molts anys entre un llibre i un l'altre. Escriure és un procés íntim que faig quan tinc la sensació que hi ha alguna cosa que vull dir. No podria sentir-m'ho com una imposició o una obligació diària. Seria molt estrany per a mi. Hi ha algunes persones que treballen així i és una manera fantàstica de funcionar, però no és la meva.

Prefereix, doncs, assaborir el procés creatiu?

Es com si necessités d'alguna cosa que fes un pòsit, molt lent, com si s'anés generant un cert paisatge que després, un cop troba la melodia, aflora.

 

«Escriure és un procés íntim que faig quan tinc la sensació que hi ha alguna cosa que vull dir»

 

La ciutat cansada no es publica fins al febrer. Ens podria donar més pistes sobre què en podrem trobar quan el tinguem a les mans?

Si l'hagués de definir amb una frase, diria que és el relat poètic d'un esgotament, d'aquest cansament d'una emoció que el mateix títol reflecteix. El cansament d'una ciutat és com un esgotament emocional, de tant repetir, de tant donar tombs a unes mateixes idees, uns mateixos pensaments o un mateix paisatge. Es tracta de la projecció de les emocions a la ciutat i de la ciutat en les emocions, de passar pels mateixos carrers, que estan gastats i que ja no t'aporten res de nou, igual que passes per les mateixes il·lusions que també estan gastades i que en sents el pes. És un estancament emocional.

És de Girona, però viu a Barcelona. Hi ha alguna ciutat en concret que hagi servit d'inspiració per poder escriure La ciutat cansada?

No és tant un lloc físic concret, com una mena de paisatge metafòric. Si hagués de dir una ciutat, jo visc a Barcelona i hi ha un poema que en fa referència perquè parla dels bars de Barcelona. Tanmateix no parlo d'un lloc físic real, sinó d'una mena de carrers per on circules, que poden ser els d'una ciutat com Barcelona, com un mateix lloc, el mateix lloc on acostumem a passar sempre. Aquesta rutina que acaba fent que desgastis el paisatge. És el mateix, però amb les emocions.

Tornant al Premi Carles Riba, el guardó ha celebrat cinquanta-vuit edicions i la gran majoria de guanyadors han estat homes. De fet, vostè ha estat la vuitena dona premiada. D'altra banda, segons el darrer dossier de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, més de la meitat de la població lectora és femenina, però només un 20% de l'obra publicada és escrita per dones. Com a dona i poeta, quina és la seva opinió sobre aquesta qüestió?

Quant al paper de la dona al món literari, penso que ara hi ha una generació de dones poetes que no només són molt potents pel que fa a la qualitat, sintó també quantitatiu. És curiós, o més aviat sospitós, que siguem tantes dones escrivint i llegint i que, en canvi, les autores publicades no tinguin tanta presència. En poesia també és un reflex d'aquesta situació. En relació amb els premis, hi ha moltes dones que escriuen poesia però encara hi ha uns espais, en la literatura en general, una mica vedats. Els premis s'han dedicat més al reconeixement de grans trajectòries, que eren d'homes perquè, abans, si escrivies ho havies de fer amb pseudònim, com la Víctor Català. Està bé que això comenci a canviar i, en aquest sentit, crec que el Premi Carles Riba n'és un reflex. Es tracta d'un premi prestigiós i me l'han donat enguany a mi, que no tinc una trajectòria llarga ni sóc una persona consolidada en el món de les lletres. Trobo que és una aposta arriscada, una decisió que ha pres el jurat del Premi Carles Riba i que agraeixo tant personalment com generacionalment. Tot i que no m'agrada carregar-me amb aquest pes, crec que podem estar contents perquè l'han donat a una dona i, a més a més, perquè l'han atorgat a una persona relativament jove. Ha estat una decisió arriscada i en la mesura que és arriscada, és positiva.

Darrerament hem vist l'auge de clubs de lectura feminista i d'una reivindicació més forta del paper de la dona al món literari. Com ho veu com a dona i escriptora?

Aquest és un canvi que no només el vivim al món de la literatura, sinó que les reivindicacions feministes són un tema molt candent ara mateix. Just ara estic llegint Els homes m'expliquen coses, de Rebecca Solnit, sobre l'anomenat mansplaining. Aquest és un tema que bull molt i és interessant que bulli. Durant molt de temps ha semblat que no era necessari ser feminista perquè s'havia arribat a una pretesa igualtat, però penso que aquesta transició cap a la igualtat –amb el doble sentit que li vulguem donar a la paraula transició, aquí– no acaba de ser certa. Durant molt de temps hem percebut totes aquestes reivindicacions feministes com a denúncies puntuals i no pas com una denúncia d'un problema social que és estructural. Per tant, està bé que surtin a col·lació tot i que, des del punt de vista de l'escriptura, a mi no m'agradi gens que em preguntin sobre la meva visió de dona perquè no tinc la sensació que escrigui sota el paraigua de la meva condició.

 

«Durant molt de temps ha semblat que no era necessari ser feminista però penso que aquesta transició no acaba de ser certa»

 

El 2004, va aconseguir el Premi Amadeu Oller per a joves poetes amb Jonàs. Continua essent una persona jove. L'etiqueta dóna impuls o és més aviat una càrrega quan algú vol obrir-se pas en el món de la creació literària?

En el meu cas, jo no diria que fos jove sinó que directament era petita. Ara faig broma, però és un premi que em va alegrar moltíssim i hi ha gent que ha tingut una carrera molt seriosa després de guanyar l'Amadeu Oller. És un premi prestigiós. De vegades, ser jove pot ser un arma de doble tall perquè es pot menjar una mica la veu de les persones. Jo sóc jove igual que ho pot ser una altra persona que escriu però podem dir coses molt diferents i sembla que aquesta etiqueta ens uniformitzi i, més que perillosa, és més aviat poc rica. Però també penso que és un adjectiu que es proposa per parlar d'aquestes fornades de gent que escrivim en un context històric diferent del d'altres generacions, amb uns hàbits d'escriptura i uns hàbits de lectura que es transformen al ritme dels canvis de la societat.

Hi ha molts músics que han musical els seus poemes, com ara Manel, Bikimel o Sílvia Pérez Cruz. Com se sent quan un altre artista vol posar música a un dels seus poemes?

Quan m'ho demanen, em sembla fantàstic perquè els poemes els faig pel qui els vulgui, que els agafi qui vulgui i en faci el que li doni la gana, i això, poder fer el que ens doni la gana amb una cosa, passa molt poc sovint. Des del punt de vista de rebre'n, l'obra musicada és una cosa curiosa. Per exemple, amb la Sílvia Pérez Cruz ens vam conèixer un dia en un recital, fa molts anys, quan ella cantava amb Las Migas. Va sentir-me recitar, va haver-hi un poema que li va agradar i em va demanar si li deixaria musicar. Un cop li vaig donar aquell poema, se'l va quedar i no ens vam veure mai més fins que va treure el disc, que em va convidar a la presentació al Liceu. Va ser un procés tan estrany, de sentir com si hagués fet el cercle complet. Vaig sentir el poema musicat i em vaig emocionar de sentir-lo, cosa que amb un poema propi em passa d'una manera molt diferent. Em vaig emocionar com a oient. Va ser molt curiós. Quan els músics posen música a algun dels meus poemes és quelcom molt ric perquè la gent hi veu matisos que jo no hi veig. A qualsevol poema que han musicat, hi ha lectures diferents de les que jo faig o amb la mateixa cadència de cantar el poema posem l'èmfasi en punts on jo no els poso. És un procés enriquidor que dóna una dimensió diferent al poema.

En els darrers anys hi ha hagut una tendència a donar més importància al coneixement científic que no pas al relacionat amb les arts i les humanitats. Com a professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i filòloga, que n'opina?

Penso que és una cosa que ha passat històricament, que les lletres sempre han tingut una mica menys de prestigi que no pas les ciències. Des del punt de vista acadèmic també ho sento com a professora i com a estudiant de doctorat. Els barems amb què es ponderen les coses tenen un caire marcadament científic. El declivi de les humanitats o les assignatures que se suprimeixen en els graus perquè no hi ha docents que puguin prendre el relleu de professors que es jubilen... Tot plegat és una situació que em preocupa i em disgusta. També alhora penso que és possible que aquesta visió canviï perquè és un enfocament molt noucentista. La consolidació de la lingüística com a ciència és un fet molt recent i hi ha qui encara el posa en dubte. Tothom s'atreveix a fer judicis sobre lingüística, tothom porta un lingüista a dintre, un politòleg i un àrbitre de futbol, oi? I, en canvi, en qüestions de ciència, ningú no discuteix el criteri d'un metge que et diu que tens un problema al fetge. No el discuteixes perquè entens que allò no pots jutjar-ho amb els teus coneixements. En canvi, amb coses de lletres, sí que sembla que no estigui tan consolidada la idea que aquestes tenen al darrera una base científica que no es pot menystenir i això també és un reflex d'aquesta desigualtat.

Com a professora, si es trobés amb algun alumne que volgués ser escriptor, quins consells li donaria?

Això em faria molt contenta. M'he trobat estudiants que no m'han dit això directament però sé que tenen una sensibilitat literària molt i molt acusada. Li diria que em digués si el puc ajudar de qualsevol manera, d'una banda, i, de l'altra, que aprofiti els estudis. Sona una mica naïf, però estudiar lingüística i literatura m'ha enriquit molt. No crec que hagués pogut escriure poesia, o no l'hauria escrit des de l'òptica que l'escric ara, si no hagués estudiat el que estudiat, ni hagués començat el doctorat dels temes dels que tracto. Per tant, li diria que ho aprofiti, tant els estudis sobre literatura com els de lingüística, perquè és un coneixement que enriqueix i fa un pòsit que a mi em dóna una certa seguretat, quan escric. Sento que tinc una base de coneixement sobre les paraules que faig servir.

 

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits