«La meva mare va estudiar Psicologia per demostrar-nos que es pot fer una carrera en línia»
Foto: Javier Molins
16/03/2017
Marian Antón

Com a ballarina professional de dansa espanyola i contemporània, la vida d'Helena García transcorre entre assajos, classes, gires, audicions i espectacles a molts països. De fet, va triar estudiar Dret a la UOC quan era a punt de marxar a viure al Japó. Ara, ja de tornada a Espanya, fa classes a diverses escoles de ball de València, alhora que està pendent de les audicions a noves companyies, produccions i projectes.

Quan vas descobrir la teva passió per la dansa?

Tenia vuit anys. Amb tres, però, la meva mare em va apuntar a gimnàstica rítmica i quan les entrenadores ja volien que competís va néixer el meu germà petit. Per organització i temps no va poder portar-m'hi i me'n va esborrar. Durant aquest temps, després de l'escola em quedava a casa, fins que un dia la meva mare em va agafar del braç i em va dir «Helena, ens n'anem». Vam anar al teatre més proper i allà vam preguntar per les activitats i em va apuntar a tot el que hi havia: teatre, dansa clàssica i dansa contemporània. Per sort vaig trobar una professional a qui sempre estaré agraïda per haver-me presentat la Dansa de la manera que ho va fer: La Rosa Ribes, una ballarina valenciana que va morir fa uns quants anys a causa d'un càncer.

I quan decideixes dedicar-t'hi professionalment?

Vaig entrar en el conservatori professional per continuar evolucionant en allò que em motivava tantíssim. Va ser en passar uns quants anys. Anava creixent i em vaig adonar que era una professió tan vàlida com qualsevol altra, amb molt esforç, molta disciplina i molta satisfacció. Això sí, compaginant-ho amb altres estudis.

Com ha estat la teva trajectòria fins ara al món de la dansa?

Vaig acabar el grau professional de Dansa Espanyola el 2012, al conservatori professional de Riba-roja del Túria, València. Aquesta carrera té quatre anys de grau elemental i sis de grau professional. Jo ho vaig cursar tot en set anys perquè la constància, l'esforç i les ganes van anar fent que em promocionessin tres cursos. En els últims dos, abans d'acabar la carrera, un reconegut ballador, Jose Huertas, es va posar en contacte amb mi i em va oferir formar part de l'elenc de ballarins de la seva companyia, «Mediterráneo». Mentre acabava els estudis de dansa treballava en aquesta companyia i ho compaginava amb els primers anys de Dret a la universitat presencial. Va ser un desastre compaginar els estudis així amb el treball. Quan vaig acabar el conservatori vaig anar a treballar un any al Japó a Parque España. En tornar aquí, vaig continuar amb «Mediterráneo», però després d'una lesió vaig deixar de ballar durant un temps. Després d'un procés de canvis, de forma individual he anat creant la meva pròpia marca, «Helena Peña», on continuo compaginant concursos, masterclass, classes de dansa per a joves promeses, funcions, esdeveniments en marques (Benetton, Rolls Royce, Sandara, etc.), videoclips, càstings per a projectes que em motiven...

 

«Estic segura que faré el pas al Dret però mai abandonaré la dansa.»

 

Per què vas decidir estudiar Dret?

Quan vaig prendre la decisió considero que era molt jove. A setze anys, no sabia què volia. El meu germà gran estudiava Dret i vaig pensar que seria una bona idea. Realment desconeixia totalment la matèria i la professió. En aquells dies l'única cosa en què pensava era dansar.

I com vas arribar a la UOC?

El meu germà gran estudiava Dret a la universitat presencial i va abandonar la carrera per desmotivació. La meva mare li va proposar provar la UOC, que havia estat investigant que era una universitat veterana en els estudis en línia. Per demostrar-nos que sí que es podia, ella es va apuntar també a estudiar Psicologia. Doncs van acabar alhora la carrera.

Jo vaig estudiar dos anys a la universitat presencial i veia que ells estalviaven temps a desplaçar-se i que no havien de patir per aconseguir els apunts. Aquest sistema els obligava a tenir una constància contínua i això fa obtenir uns resultats boníssims. Així que quan vaig acabar el conservatori, després de l'experiència anterior i quan vaig saber que me n'anava al Japó, vaig decidir apuntar-me a la UOC, ja que era l'única forma de seguir la carrera artística i els estudis.

 

«Es pot fer tot sempre que es tinguin les prioritats clares.»

 

Fins ara, com t'ha anat amb aquest sistema formatiu?

En general l'experiència ha estat positiva: em dóna l'oportunitat d'estudiar allà on vaig. El que més m'agrada és veure'm en diferents parts del món estudiant o adequar qualsevol lloc que m'inspira o on estic còmoda com «la meva universitat». El més dur: les dates de lliuraments de les PAC. És molt fàcil que et cridin per a viatjar i que aquesta setmana tinguis tres lliuraments. Llavors l'organització amb la qual hi comptaves ja no és vàlida i moltes vegades toca fer peripècies o fins i tot suspendre l'avaluació contínua.

Com t'organitzes el teu dia a dia?

Com deia abans, la vida d'un ballarí pot canviar en qualsevol moment, i són canvis per als quals estem preparats. En general, entreno 4 hores diàries, estudio 4 hores més (depenent de si hi ha PAC properes o no augmento o disminueixo les hores) i treballo altres 4 hores diàries, actualment fent classes a diverses escoles de ball de València. Això sí, sempre pendent de les audicions a noves companyies, produccions i projectes.

 

«La dansa per a mi és una filosofia de vida.»

 

I quan estàs de gira fora, com t'ho fas per a seguir amb els estudis?

Ordinador portàtil, mòduls, PAC descarregades... i a aprofitar els viatges! Moltes vegades resulta difícil perquè les temptacions sempre circulen a prop: companys que no estudien i viatgen més, propostes de festes, cites, etc. Penso que es pot fer tot sempre que es tinguin les prioritats clares.

Alguna anècdota relacionada...

Quan vaig anar al Japó van seleccionar 23 ballarins de 300 aspirants. Una vegada hi vaig arribar, sense conèixer ningú, vaig descobrir una companya que també estudiava a distància a la UOC i la mateixa carrera de Dret, encara que ella anava més avançada que jo. Durant aquest temps fora de casa ens donàvem ànims.

Com et planteges el futur?

El meu germà, en acabar Dret a la UOC, va obrir els seus despatxos: Legisty Advocats. Moltes vegades l'ajudo o estudio allí i, d'alguna manera, a poc a poc vaig integrant-me en el món amb el seu equip. Faré el pas al món del dret, n'estic segura, però mai abandonaré la dansa. Pot ser que deixi d'exercir com a ballarina d'aquí a uns anys, però crearé projectes perquè altres ballarins tinguin l'oportunitat de poder ballar: n'estic segura. La dansa per a mi és una filosofia de vida.