«La qualitat educativa cada cop serà més important i complexa»

Foto: UOC
15/06/2017
Francesc Ponsa
Nati Cabrera és doctora en Pedagogia i directora del màster universitari d'Avaluació i Gestió de la Qualitat en l'Educació Superior

 

Nati Cabrera és doctora en Pedagogia i directora del màster universitari d'Avaluació i Gestió de la Qualitat en l'Educació Superior, programa creat per la UOC i l'AQU amb l'objectiu de formar professionals experts en la qualitat dels sistemes d'ensenyament superior. Aquest màster, que es començarà a impartir l'octubre vinent, és el primer programa oficial en castellà al món sobre aquesta temàtica. «Volem que tant les universitats com les empreses de formació, les agències d'acreditació i les administracions puguin tenir professionals degudament formats», explica la professora i investigadora del grup de recerca EDUL@b.

 

El màster universitari d'Avaluació i Gestió de la Qualitat en l'Educació Superior és el primer d'aquesta temàtica que es fa a l'Estat espanyol. D'on va sorgir la idea de crear aquest programa?

Sorgeix de la necessitat de tenir uns professionals formats i altament qualificats en l'àmbit de la qualitat educativa. Es tracta d'un tema recorrent que surt en diversos fòrums i que s'acaba materialitzant en una estreta col·laboració entre l'AQU i la UOC per a fer-ho possible.

Actualment, la qualitat i tot el que l'envolta és una nova funció que tenen les universitats i els sistemes educatius en general. S'han anant creant xarxes i agències de qualitat arreu, les universitat tenen unitats i fins i tot vicerectorats que se n'ocupen, els departaments dels governs disposen de personal especialitzat en avaluació i qualitat educativa. Cada vegada la cultura de la qualitat educativa s'estén més i calen persones que siguin capaces de gestionar-la adequadament i d'ajudar totes les instàncies i persones que formen part de les institucions educatives a integrar els processos d'avaluació i millora constant en el seu dia a dia. Tot plegat, entenent que el nivell de desenvolupament d'aquests sistemes d'assegurament i millora de la qualitat no és el mateix en els diferents espais d'ensenyament superior (Europa, Estats units, Amèrica Llatina, Àsia, etc.).

Per tant, la qualitat és tendència en el món universitari?

És més que una tendència, en el sentit que s'ha convertit, com deia, en una funció més a la universitat. És a dir: ja no es qüestiona que la universitat ha de respondre sobre el seu nivell de qualitat en relació amb els criteris i estàndards que correspongui. En el nostre cas, com que formem part de l'espai europeu d'ensenyament superior, els criteris i estàndards que cal seguir estan força consensuats en l'àmbit europeu, malgrat que hi ha diferències entre els sistemes d'avaluació.

Quins són els principals aspectes que condicionen la qualitat en l'àmbit de l'ensenyament superior?

Això té molt a veure amb la concepció que tenim de la qualitat. En realitat, la qualitat no la pots definir si no la poses en relació amb una cosa o un servei. Si et pregunten «què és qualitat», dius «qualitat de què?» És quelcom bo... però bo per a qui? Per a què? Llavors ja comences amb els matisos. La qualitat és un concepte molt multidimensional i, per tant, depèn de com te la imagines.

Posem-ne un exemple. Una de les concepcions més esteses de la qualitat educativa és la de la qualitat com a prestigi. Allò que és de qualitat és exclusiu. I en termes educatius ens situaríem en institucions com Harvard, el MIT... I per què són de qualitat? Perquè tenen aquest prestigi? Perquè hi ha una percepció social d'aquest prestigi. Estaríem en una concepció de la qualitat on el que importa és l'opinió, la percepció de les persones, de la societat, dels poders econòmics, etc. I aquí els sistemes d'avaluació tenen molt a veure amb les jerarquies, amb els rànquings, amb els processos selectius... Per tant, quan anem al detall, que siguin institucions molt selectives des d'un punt de vista acadèmic o econòmic és important i es valora positivament.

En canvi, si anem a una altra concepció de la qualitat que entén que una institució educativa de qualitat és aquella que és capaç de transformar les persones i treure'n el millor, el criteri de la selecció ja no seria un criteri de qualitat. Al contrari. La qüestió seria aquesta: com més persones siguis capaç d'educar i puguin treure el millor profit d'elles mateixes, més qualitat demostres amb els teus processos d'ensenyament i aprenentatge i més impacte ets capaç de produir en la societat. En definitiva, sota aquesta concepció, quan el procés educatiu que ofereix una institució és capaç de treure el millor de cada persona és quan es demostra veritablement la seva qualitat. Fixa't com tot té a veure amb la ideologia que hi ha al darrere.

En aquests moments, socialment estem molt immersos en la qualitat com a prestigi perquè els rànquings universitaris surten cada dos per tres als diaris i anem darrere d'uns rànquings que, si algú analitza els elements que es mesuren, són elements que són molt lluny de les persones.

Quina opinió et mereixen els rànquings universitaris?

No es poden posar tots al mateix sac, però sí que és cert que són molt lluny de les persones, com et deia. Si avaluen aspectes com ara els premis Nobel que té una universitat o els articles científics publicats en revistes ISI de quartil 1, la gent normal diu: «I això com m'afecta a mi com a estudiant? Seré més bona persona? Treballaré amb més rigor?». Hi té poc a veure. Els rànquings, a banda de ser un negoci perquè al darrere hi ha empreses amb uns determinats interessos, jerarquitzen l'ensenyament amb una concepció de la qualitat molt determinada amb la qual soc força crítica. L'objectiu que busquen les universitats en els rànquings és millorar la seva visibilitat, la seva reputació i, per tant, «vendre's» més i millor. Tot plegat és ben perillós, perquè es poden desviar i fins i tot canviar els propis objectius institucionals amb l'objectiu de millorar el posicionament en els rànquings. Tot un despropòsit!

Molt sovint, l'avaluació acostuma a ser l'element oblidat de qualsevol política. Què aporta dur a terme una pràctica sistemàtica d'avaluació a les institucions?

Depèn. Si no es fa bé, aporta molta burocràcia i resistència en les institucions i les persones, perquè es viu com un tràmit que cal passar perquè és obligat, i no aporta res de bo més que feina, paperassa, temps i recursos invertits... Ara bé, si es fa una bona integració d'un sistema d'avaluació de la qualitat que abordi també la cultura de la qualitat a la institució, permet i facilita que les persones implicades ho integrin com una actitud més que no pas un tràmit. Aleshores aporta una millora contínua dels processos, dels serveis, de l'impacte... Això és molt més difícil d'aconseguir, és més lent, i s'ha de tenir molta voluntat i no solament des de les cúpules i les direccions de les institucions educatives i també dels governs de torn, sinó que també cal treballar molt la cultura de les persones.

Cadascú, en el seu dia a dia, s'hauria de plantejar sempre el que fa, per què i per a què ho fa i el sentit global al qual contribueix, i analitzar com pot millorar cadascuna de les coses que fa i com les fa. Tot contribueix al tot, i al final, des de la cosa més petita, com el servei a la finestreta, aquell petit tràmit per insignificant que sigui, fins al procés d'avaluació de l'aprenentatge més complex que es pugui dissenyar, tot contribueix a fer que aquesta transformació que volem provocar en les persones i en la societat sigui real i... de qualitat!

En un món global on l'ensenyament cada vegada és més flexible i universal, la gestió de la qualitat cada cop tindrà més importància?

Cada cop serà més important i cada cop serà més complexa. Aquest és el gran repte. Ara coneixem sistemes de qualitat que estan molt ancorats a coses més estàtiques (institucions, programes...), però això es va trencant perquè cada vegada els currículums són més oberts, hi ha més flexibilitat en la concepció de l'ensenyament, en la seva impartició, en la necessitat d'actualització constant... Ja es parla, cada vegada més, d'ecologies d'aprenentatge, d'espais personalitzats que combinen la presencialitat i la virtualitat, una multitud de recursos, interaccions o possibilitats de construcció col·laborativa del coneixement, més que de llocs estàtics per a aprendre un programa concret. L'ensenyament ha de respondre a aquesta complexitat, i els processos que n'avaluïn la qualitat, també.