«Les institucions no són prou valentes per a apostar per les competències audiovisuals»

Foto: UOC
12/07/2017
Anna Torres
Ramon Breu, guanyador del premi d'Innovació UOC Baldiri Reixac per «L'escola es fa un selfie»

 

Fa vint-i-sis anys que és professor de l'escola Solc, una cooperativa situada a la part alta de Barcelona que gestionen amb èxit el professorat i els pares i mares de 350 alumnes. Ramon Breu ensenya Història als joves de 4t. d'ESO, i ho fa d'una manera innovadora: introduint l'audiovisual i atorgant a l'alumne un paper protagonista i crític. Així neix «L'escola es fa un selfie», un projecte que ofereix als estudiants una tria de documentals i pel·lícules de temàtiques tan diverses com l'assetjament escolar o el dret universal a l'educació, i que busca la seva mirada atenta i analítica. Per la seva dosi de creativitat, d'innovació i per oferir respostes a nous problemes de l'escola del segle XXI, un jurat d'experts li va concedir el premi UOC Baldiri Reixac el maig d'enguany. Breu treballa perquè els seus alumnes siguin crítics amb els anuncis, les pel·lícules i els videojocs que els envolten, i perquè siguin capaços de crear productes audiovisuals de qualitat i creatius. Li agradaria arribar algun dia al nivell de França, on «hi ha una cultura cinematogràfica que ja s'ensenya a l'escola i que fa que els més joves, a diferència del que passa aquí, sàpiguen qui van ser Hitchcock o Chaplin», comenta.

 

Ens expliques breument en què consisteix el projecte guardonat amb el premi d'Innovació UOC Baldiri Reixac?

És un projecte d'educació mediàtica, en el qual fa molts anys que jo i altres companys hi treballem. Defensem que l'escola ha d'ensenyar a llegir i escriure, però també a llegir i escriure imatges; és el que en diem alfabetització múltiple, tot i que a la pràctica no es tradueix en res. Si avança una mica és gràcies al voluntarisme dels docents. A nosaltres se'ns va acudir aquest projecte que combina l'anàlisi cinematogràfica amb el llenguatge audiovisual, i que a la vegada planteja als alumnes que reflexionin sobre l'escola.

Són pel·lícules molt triades, fàcils d'aconseguir, pensades perquè serveixin a altres centres i per a diferents edats (de 5è. a 4t. d'ESO). Després que els alumnes hagin vist un d'aquests films, expliquen què veuen de bo i de dolent a la seva escola: les relacions amb el professor, amb els companys, què poden fer per a millorar-la, com poden repensar l'escola...

Ens en pots posar algun exemple pràctic?

Sí, és clar. Hem dividit les pel·lícules en set temàtiques, una de les quals es diu «El primer ciutadà de la República». Per a aquest bloc hem triat pel·lícules i documentals que intenten difondre tota la tasca que havien fet els mestres republicans. Hem treballat els documentals El retratista, que parla de la història d'un mestre català que va anar a Burgos als anys 30; Las maestras de la República, o la pel·lícula La lengua de las mariposas. Aquest bloc, que a més és molt curricular perquè enllaça amb l'assignatura d'Història de 4t. d'ESO, va tenir molt bona acollida pels estudiants, que es van mostrar molt motivats.

Quines reflexions van fer els alumnes després de veure aquestes pel·lícules?

El bloc que els va fer qüestionar-se l'escola més és el que es diu «El mestre que t'hauria agradat tenir». Van visionar pel·lícules que parlen de la disciplina, de les normes... I ells estan d'acord que n'hi hagi, però que siguin fruit d'un consens. També hi ha un altre bloc que els va sobtar molt, el dedicat al «Dret universal a l'educació», on van veure altres realitats, com per exemple la que mostra Camino a la escuela, en què nens i nenes recorren quilòmetres, i fins i tot posen en risc la seva vida, per arribar a l'escola.

Creus que els estudiants reben millor la Història si és en format audiovisual?

Jo crec que sí, el que passa és que no fem la guerra a les lletres. En cada proposta que pensem, a més de la pel·lícula i el llenguatge audiovisual, hi ha textos que poden ser d'articles de diaris a llibres de divulgació. Sempre creem ponts entre la cultura escrita i l'audiovisual.

La tasca que feu tu i els teus companys de professió de donar més protagonisme als estudiants en el seu procés educatiu lliga amb els ideals de l'Escola Nova 21...

En aquest país vam començar als anys 90 a introduir canvis, és a dir, que ja portem més de vint anys amb moviments d'innovació en l'àmbit de l'educació mediàtica. El que passa és que les institucions no ens han fet cas; no són prou valentes per a apostar per la competència audiovisual, només opten per la lingüística. Per contra, els alumnes cada vegada tenen més inputs audiovisuals, publicitaris, en videojocs, internet... I l'escola és l'única que pot orientar-los. És irresponsable pensar que cadascun de nosaltres té la facultat d'orientar-se en aquest maremàgnum. Calen uns instruments i un esquema que la família no pot donar. Recordo quan fa vint anys dèiem a les famílies que havien de mirar la tele amb els fills: «no els deixeu sols mirant la tele», i molts ens deien «jo estic amb el meu fill però no sé què dir-li!».

Què li faltaria a l'educació d'aquest país per a ser excel·lent?

Tenir més finançament, amb l'objectiu que la innovació no recaigués sempre en la figura del mestre. Podríem tenir plantilles més àmplies... M'agradaria veure una inversió en educació semblant a la d'altres països del nostre entorn. I que no ens fes por la innovació metodològica, ni de continguts, que n'hi ha que són del segle XIX.

I com s'innova en una classe d'Història?

Prioritzant els continguts. Pensant en allò que serveixi més als alumnes, per exemple: subratllant més la història contemporània, que els afecta més directament. També s'innova fent un dia una classe a la biblioteca, en un museu o al carrer.

Com creus que cal ensenyar el llenguatge audiovisual als infants?

A la nostra escola comencen a fer tallers a P3, P4 i P5, ja s'hi explica què és una imatge i què és la realitat, o què és un anunci de joguines, construeixen càmeres rudimentàries amb cartró i aprenen a identificar què és un pla mitjà o un primer pla. Quan són més grans, sobretot a secundària, durant un o dos trimestres fan una matèria que se'n pot dir Publicitat o Llenguatge audiovisual o Producció escolar... I el procés culmina a 4t. d'ESO amb el treball de recerca sobre comunicació.

Volem que dominin el llenguatge audiovisual, la producció escolar (guió, enregistrament i edició); i quan la tenen acabada l'expliquen a la classe del costat (moment en què treballen l'oralitat). I, per acabar, fan una anàlisi crítica.

Un exemple dels alumnes de 3r.: amb motiu del Dia de la Pau se'ls va ocórrer fer un vídeo que van anomenar «Somriures per la pau», i van gravar tots els nens de l'escola somrient. Va ser un treball de tota l'aula, i ben creatiu, aspecte que intentem prioritzar.

Com potencieu la mirada crítica dels alumnes respecte als productes audiovisuals que consumeixen?

En el moment que introduïm a l'aula una pel·lícula, un anunci o un informatiu, entre tota la classe ja neix aquesta mirada crítica. Tot i que ens surten enemics no buscats. Per exemple, aquí a l'escola tenim pares periodistes que no els agrada que els seus fills critiquin un telenotícies. O quan vaig col·laborar amb el Llibre Blanc del CAC, els fabricants de videojocs no ens podien ni veure. Amb tot, pensem que com més conscienciat i educat sigui el públic, més bona serà la qualitat dels mitjans.

Amb tot, aquest projecte ha estat reconegut per les institucions amb el premi UOC Baldiri Reixac. Què ha representat per a tu aquest guardó?

Estic molt content i molt esperançat que altres escoles repensin la manera com fan les coses i, si ho volen, agafin el mateix camí.