«Els moviments socials no sempre tenen raó, però sempre tenen raons»

Autor foto: CC by-nd-nc Carmen Secanella
21/07/2017
Germán Sierra / Foto: Carme Secanella
Jordi Borja, urbanista i professor emèrit de la UOC

Jordi Borja va ser tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona entre el 1983 i el 1995, en una època intensa i fonamental per a la ciutat. Barcelona va preparar els Jocs Olímpics, els va fer amb un èxit aclaparador i va escometre algunes de les operacions urbanístiques més importants de la seva història. Vint-i-cinc anys després, aquest urbanista, geògraf i sociòleg es manté plenament actiu en el debat sobre la ciutat. És professor emèrit i presideix el comitè acadèmic del programa Ciutat i Urbanisme de la UOC i acaba de publicar Ciudades resistentes, ciudades posibles (Editorial UOC), un llibre col·laboratiu que analitza els desafiaments de l'urbanisme actual i com es poden afrontar. Borja ha estat un dels fundadors i referents ideològics del moviment dels comuns i es mostra molt crític amb el moment polític actual.

Enguany celebrem el vint-i-cinquè aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics. Com valora aquell moment?

El nostre lema era «Treballem per la ciutat del 93, no només per la del 92». Això vol dir que en aquell moment ja érem conscients que els Jocs significaven una gran oportunitat. Totes les propostes s'havien cohesionat molt a partir dels moviments socials, els intel·lectuals, els moviments associatius, els veïns..., va ser molt transversal. També m'agradaria destacar que molts dels projectes venien de reflexions de dècades anteriors: regenerar el centre històric, recuperar el front marítim, fer les rondes, no eren novetats. L'única crítica que puc fer a aquell moment és que no es van tenir en compte els efectes perversos de tot allò.

Un quart de segle després, dos dels grans problemes de Barcelona són l'accés a l'habitatge i la gestió del turisme massiu. La ciutat està expulsant molta gent a la perifèria perquè els lloguers són inaccessibles. Barcelona hauria de buscar alguna fórmula, com ja fan altres ciutats europees, per posar un sostre als preus dels lloguers?

El problema és que l'Ajuntament i, fins i tot, la Generalitat no tenen prou competències sobre el sòl o les que tenen són molt parcials. L'habitatge és un deute pendent a les polítiques de Barcelona, fins i tot en l'època de Maragall es va deixar de banda. També és veritat que en aquella època no hi havia aquest decalatge entre ingressos i preu de l'habitatge. Ara la situació és molt greu.

Fenòmens com Airbnb tampoc no hi ajuden.

No, la pressió turística i els sous baixos són un còctel complex. Si Airbnb no garanteix la legalitat dels pisos, se l'ha de sancionar. Hem de partir de la base que Barcelona necessita el turisme. Jo reivindico una gestió turística des d'un govern metropolità que ara no existeix. No em refereixo a eliminar els municipis, em refereixo a una estructura com el Greater London Council. És a dir, fer una redistribució del turisme i valorar tots els municipis metropolitans. També sóc partidari d'imposar una taxa turística tant als hotelers com als pisos turístics legals. Les grans ciutats han de tenir capacitat de gestionar el sòl i l'habitatge. L'habitatge és com l'aigua o com l'energia, és un bé i un servei que tothom necessita. Oi que hi ha un preu polític per al metro? Doncs s'hauria d'estudiar el mateix per a l'habitatge.

Pel que fa a les grans operacions urbanístiques de la ciutat, hi ha dos temes molt candents: la plaça de les Glòries i el tramvia per la Diagonal. En un cas, sembla una obra infinita, i en l'altre, una disputa eterna. Com ho analitza?

El cost de l'operació del túnel de les Glòries és excessiu i és una herència per a l'equip de govern actual. Jo entenc els veïns, però en el fons el pla actual facilitarà encara més la presència del cotxe, perquè només fa que amagar-lo. No penso que les Glòries sigui un lloc per a fer-hi túnels i també veig difícil instal·lar-hi un parc, perquè serà un nus de circulació, com una illa. Si vols que sigui un espai públic, hi ha d'haver continuïtat. Em ve al cap el nus de la Trinitat. És una bona obra des del punt de vista del disseny, però quanta gent hi va? Els espais públics han de tenir dues funcions: per a estar-s'hi i per a travessar-los.

El tramvia, per la Diagonal?

El que no s'ha de fer amb el tramvia és una consulta. És una tomba política. Un cop vaig parlar amb Jordi Hereu abans que fes la consulta i li ho vaig desaconsellar. No pots deixar en mans de la ciutadania una decisió tècnica. A parer meu, s'ha de fer, i s'ha de fer per la Diagonal. Es guanyarà espai públic i s'arraconarà encara més el cotxe. Jo crec que el cotxe privat té els dies comptats en el model de ciutat compacta.

Vostè ha estat consultor de moltes ciutats del planeta i cada ciutat és un món diferent, amb les seves problemàtiques. Però hi ha algunes mesures transversals que haurien d'afrontar totes?

A mi m'irrita molt quan es parla del model de ciutat, com si es pogués transportar d'un lloc a l'altre. Cada ciutat és diferent i per a intervenir-hi t'has de basar sempre en la història d'aquesta ciutat i en els diferents marcs: legal, econòmic, social i, fins i tot, de conflicte. L'urbanisme parteix de la política, perquè és una disciplina que condiciona la vida de la gent. Sí que hi ha models: Estocolm o les ciutats holandeses van limitar molt l'especulació immobiliària, o la política d'habitatge social a Anglaterra. Es poden estudiar, però és difícil exportar a contextos diferents. Les ciutats han de ser fidels a la seva història, prioritzar la qualitat de vida de la majoria de la seva població i treballar per la sostenibilitat.

Qui fa la ciutat: els governs, els ciutadans o els developers?

Els developers la fan en la mesura que els la deixen fer. Les ciutats al llarg de la història han estat fetes per la gent. Sí que hi ha una característica comuna a la ciutat: el seu caràcter contradictori i de conflicte. Quan jo treballava a l'Ajuntament de Barcelona, vaig gestionar un pressupost per donar suport politicotècnic als col·lectius socials perquè pressionessin l'Ajuntament. Si des de l'Ajuntament només reps pressions del poder polític o financer, malament. Necessites aquest contrapoder popular, també.

El seu darrer llibre, Ciudades resistentes, ciudades posibles, neix com a resposta a la conferència de les Nacions Unides Hàbitat III, que considereu inoperant...

Les Nacions Unides, que és l'organització impulsora d'Hàbitat, estan legitimant les pràctiques més negatives dels processos urbans. Fan declaracions genèriques que no generen cap compromís, no parlen de l'especulació del sòl, no parlen de la negativitat de la ciutat difusa. Tot és pura retòrica. Jo i altres autors del llibre ja venim d'Hàbitat II, que va tenir lloc fa vint anys, i veiem que no s'ha avançat en res. El llibre és una denúncia, però aporta moltes idees per a intervenir en les contradiccions del sistema.

Som en un moment en què es produeixen molts processos participatius urbans que intenten ser transparents, però la gran crítica que reben és que ja vénen pensats i organitzats des del poder polític. Què n'opina, dels processos que ha engegat l'Ajuntament de Barcelona?

Jo no soc un fan del concepte de participació, perquè en els ajuntaments progressistes s'ha institucionalitzat i ha acabat essent un instrument de crear consensos passius. Les institucions han d'estar amatents a les demandes, els conflictes i les reivindicacions dels col·lectius socials i oferir un escenari de debat i negociació sense paternalisme. La participació en si mateixa no té interès, el més interessant és crear escenaris per a negociar i pactar entre les demandes socials i les decisions polítiques. Els moviments socials no sempre tenen raó, però sempre tenen raons.

Recentment feies pública la teva decisió de desvincular-te de l'òrgan de coordinació de Catalunya en Comú. És inevitable demanar-te pel procés polític que viu Catalunya...

Mai no he estat independentista, però sí que he estat partidari de l'autodeterminació. Amb el model d'estat actual i el govern actual no és que ens hàgim d'independitzar, és que els mateixos espanyols haurien de marxar d'aquest estat. De tota manera, crec que hi ha alternatives a la independència. Els comuns haurien d'haver intervingut d'una manera més activa en el procés, en la mobilització social, i després s'haurien vist alternatives diverses, una de les quals és la independentista, però no l'única. Les esquerres han mancat d'iniciativa política i ara cal estar amb l'1-O. Espero que serà un pas endavant. Si hi ha dubtes mireu a qui tenim en contra.