«El periodisme mòbil visibilitza milions d'històries petites que mereixen ser contades»

 

Carmela Ríos és llicenciada en Periodisme per la Universitat San Pablo-CEU de Madrid, i ha desenvolupat part de la seva carrera com a corresponsal a París per a Antena 3 i CNN, a més de col·laborar amb French Press. Va ser premi Ortega y Gasset el 2011 per la cobertura que va fer a Twitter amb motiu del 15-M i actualment és la responsable d'estratègia de noves narratives d'Unidad Editorial, tasca que compagina amb cobertures periodístiques des de xarxes socials i dispositius mòbils des dels comptes d'El Mundo. Ha participat en la I Jornada MoJoBCN organitzada pels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC que oferiran, el proper curs i per primera vegada, el màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives.

 

 

Carmela Ríos és llicenciada en Periodisme per la Universitat San Pablo-CEU de Madrid, i ha desenvolupat part de la seva carrera com a corresponsal a París per a Antena 3 i CNN, a més de col·laborar amb French Press. Va ser premi Ortega y Gasset el 2011 per la cobertura que va fer a Twitter amb motiu del 15-M i actualment és la responsable d'estratègia de noves narratives d'Unidad Editorial, tasca que compagina amb cobertures periodístiques des de xarxes socials i dispositius mòbils des dels comptes d'El Mundo. Ha participat en la I Jornada MoJoBCN organitzada pels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC que oferiran, el proper curs i per primera vegada, el màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives.

 

Al periodisme mòbil s'hi arriba des del periodisme simple. Quan CNN va tancar, es va fer un tuit i això va crear una petita revolució. La gent va entendre que allò era una notícia, que els l'explicava un periodista que ells coneixen i que té un cert reconeixement. Vaig comprendre que el camí era allà, en el relat en xarxes.

Amb la prova. La manera de fer periodisme mòbil és provar-ho. Provar-ho i equivocar-te una vegada, veure el que funciona i el que no i veure com pots gestionar la interacció amb la gent. Com es fa una fotogaleria, o un vídeo en directe... Els periodistes sempre ens anem formant.

El periodisme mòbil pot donar visibilitat a coses aparentment invisibles. Per exemple, a la plaça del Sol de Madrid, un lloc magnífic per a fer periodisme mòbil, ja que hi passen moltes coses diferents. Cada dijous, per exemple, els membres de la memòria històrica es reuneixen per a demanar veritat, justícia i reparació. No fallen mai. Com a periodistes ens sentim amb l'obligació de donar-los visibilitat, ja que lluiten per recuperar les restes dels seus éssers estimats. I com aquesta, hi ha milions d'històries petites que mereixen ser contades.

D'una banda, el sentit del ritme. Quan un esdeveniment succeeix al moment, has de ser conscient d'això i la teva cobertura ha d'anar en sincronia amb els fets. De l'altra, cal saber que sense fotografia no hi ha periodisme mòbil. El relat gràfic és essencial, és el seu ADN. Això t'obliga a aprendre composició, la regla de dos terços... Les fotos que facis potser no són meravelloses però expliquen alguna cosa. D'alguna manera el periodisme pren pes en la fotografia.

 

 

Això mateix. Jo soc de Ceuta, i un dia tornant a la feina vaig trobar un grup d'immigrants del CETI (Centre Temporal d'Immigrants) que havien estat «desallotjats». M'explico, hi ha tantíssima gent al CETI que de vegades en traslladen uns quants a la Península i per a ells és la victòria, és el que desitjaven. En el moment de viatjar, tots es vesteixen de vint-i-un botó perquè han aconseguit el somni: creuar la bassa. I a això normalment no se li dona publicitat. Vaig entrar al vaixell i hi vaig trobar cinquanta nois feliços. Gràcies al fet de tenir les eines pròpies del periodisme mòbil —un petit micro (que porto sempre a la bossa) i el telèfon (amb el qual vaig fer les fotos, vaig gravar vídeos i vaig fer entrevistes)— vaig poder escriure una crònica. Va sortir a la secció de reportatges d'El Mundo: «Adiós África». No va ser una cobertura per a una xarxa social, sinó que aquesta va ser finalment integrada en un mitjà.

Totalment. El lloc natural del periodista és al costat de la gent, cosa que els mitjans grans i molts periodistes han oblidat.

Tinc una opinió bastant crítica sobre aquest tema. Evidentment, sense tecnologia no hauríem pogut avançar fins on som ara. El problema és que la tecnologia pot envair la teva vida i la teva feina. Si arriba el cas, s'ha de posar el fre i analitzar el que hi ha, reflexionar i triar per a aconseguir un equilibri.

Jo no parlaria d'una bretxa de gènere, parlaria d'una bretxa de creença, de concepte. Hi ha molts periodistes que no tenen comptes en xarxes socials o que no han fet grans coses amb els seus mòbils i que els costa veure'n les possibilitats, però n'hi ha d'altres que sí, que són curiosos i que tenen actitud per a aprendre, per la qual cosa no és tan un problema de gènere com d'adopció.

Les mirades seran diferents per cada periodista. Ens movem en el terreny de la llegenda dels estereotips i cal combatre completament aquestes idees. El periodisme mòbil és un terreny en el qual un pot créixer, tant si és home com si és dona.