«L'ensenyament virtual resoldria molts dels problemes que tenim per la dispersió de la població»

 

Miguel Herrera és el primer doctor de la UOC que ha inscrit el seu títol a l'Equador. Mestre de formació, quan va iniciar la seva carrera professional en una aula de primària no es podia imaginar que arribaria a ser viceministre d'Educació al seu país, a treballar a Hondures, el Perú o Espanya, i fer-ho per a Nacions Unides i la Unió Europea. Miguel, que reconeix haver trobat la seva vocació en la formació dels docents, transmet optimisme, té capacitat de treball i és un ferm defensor de la voluntat de servei que hi ha rere un educador i un polític.

 

 

Miguel Herrera és el primer doctor de la UOC que ha inscrit el seu títol a l'Equador. Mestre de formació, quan va iniciar la seva carrera professional en una aula de primària no es podia imaginar que arribaria a ser viceministre d'Educació al seu país, a treballar a Hondures, el Perú o Espanya, i fer-ho per a Nacions Unides i la Unió Europea. Miguel, que reconeix haver trobat la seva vocació en la formació dels docents, transmet optimisme, té capacitat de treball i és un ferm defensor de la voluntat de servei que hi ha rere un educador i un polític.

 

Gràcies. Vaig acabar la tesi el 2014 però fins aquest juliol de 2017 no he pogut inscriure el títol perquè fos reconegut.

Estava molt desprestigiada: durant anys hi havia hagut el típic mètode radiofònic amb manual amb el qual si pagaves et donaven el títol. Teníem ensenyament a distància en tots els nivells i era de molt mala qualitat. Es va fer una reforma educativa que la va eliminar, inclosa la virtual, tot i que al nostre país pràcticament no estava desenvolupada. En fer-ho, el Govern va deixar un buit important. Hi va haver queixes des de la pagesia, els professionals... Vam fer pressió des de molts espais per a fer entendre a la gent que en comptes d'erradicar l'ensenyament a distància calia assegurar-ne la qualitat.

Es va aprovar una nova reglamentació estricta sobre ensenyament a distància, en línia o de models mixtos, per aquestes pressions i perquè cada vegada més universitats treien programes mixtos, sobretot per a professionals als quals és impensable exigir presencialitat. Fins al 2016 no es va aconseguir aquesta nova reglamentació i aquesta va ser una de les dificultats que va afrontar la UOC per a ser reconeguda al meu país.

L'Equador és molt estricte pel que fa a quines universitats poden ingressar al país: s'han de constituir de manera oficial, tenir estatuts aprovats, els seus programes han de passar pel Consell d'Ensenyament Superior... El reconeixement dels títols també és exigent.

La SENESCYT té una llista en la qual inscriu les universitats que passen. Un cop reconegudes les universitats, se'n reconeixen els títols.

Em vaig titular com a mestre a vint-i-vuit anys, per la Universitat de Sevilla. Em vaig traslladar a l'Equador, on vaig començar a exercir en una aula de primària durant dos anys en una zona de molta migració als Estats Units. Aquella societat era molt complexa. Vaig descobrir moltes mancances en els docents. Em va interessar la formació contínua dels meus col·legues: com se'ls podia formar en servei, com se'ls podia ajudar a afrontar les situacions educatives amb més eines. Aquí noto que tinc buits... I vaig a la UOC, per estudiar Psicopedagogia.

La meva carrera professional havia començat d'una manera modesta, en un lloc on pensava quedar-me tota la vida, però resulta que els interessos i les oportunitats em van anar portant a altres llocs. Set anys, quatre països diferents... Si la meva vida laboral havia de ser aquesta, no podia estudiar a la universitat convencional. A més, tenia la curiositat constructivista i això s'estudiava en una universitat espanyola.

Durant aquests anys, havia investigat pel meu compte. Sé que tinc vocació qualitativa, de manera que vaig pensar que potser estaria bé tenir eines serioses. Vaig triar aquest doctorat perquè em va interessar que fos multidisciplinari, tot i que em va representar un repte important.

A mi, em va possibilitar estudiar en unes circumstàncies concretes, sense canviar el meu model de desenvolupament professional. A més, em va facilitar eines, sobretot eines relacionades amb l'internet de les persones i les coses, molt útils en la meva vida professional i personal. A més, va ser la primera vegada que vaig viure una universitat en la qual s'aplica un model veritablement centrat en l'estudiant. Pel que fa a què ha aportat al meu país... Recordo un fet puntual. Vam celebrar un congrés d'ensenyament a la Universitat de les Forces Armades i va venir la Marta Aymerich. L'ensenyament a distància havia desaparegut al país i gràcies a ella vam tenir l'oportunitat de conèixer el vostre model. Aquest model i l'entusiasme de la vicerectora van plantar una llavor de dubte en moltes persones sobre si la nova legislació que es feia, i que no preveia l'ensenyament en línia, era la correcta. Es va reclamar una ment més oberta. Aproximar-se a experiències d'altres països, en aquest cas a la de Catalunya per part de la UOC, va permetre dissidència, es van sentir altres maneres de pensar i es va poder establir una normativa que permetés que hi hagués formació virtual.

Sí. Però ara per ara les universitats són estrangeres, amb programes reconeguts al país. Seria més interessant si es poguessin desenvolupar dins del país o fins i tot si es poguessin buscar aquests nínxols de consultoria perquè universitats nacionals poguessin desenvolupar models propis d'ensenyament a distància i virtual de qualitat. En això les universitats necessiten assessoria. Hi ha demanda de professionals que ajudin a generar aquestes ofertes.

Esperem que en un futur no gaire llunyà puguem tenir a l'Equador una universitat com la UOC o una UOC equatoriana. Resoldria molts dels problemes que tenim per la dispersió de la població en algunes àrees.

La Llei intercultural d'educació (LOEI), que regula l'educació bàsica, diu que per al 2020 tots els educadors del sistema nacional han de tenir la seva llicenciatura i, si no, seran expulsats del magisteri. Tenim al voltant de 19.000 docents batxillers al país, que són al medi rural, exercint de mestres com a funcionaris. La reforma que hem comentat va tancar moltes universitats i aquests docents no tenen accés a aquesta formació. Una solució virtual seria magnífica.

Hi vaig entrar perquè el projecte de Rafael Correa m'atreia molt. M'agradava la seva comunicació constant amb la ciutadania i la vocació de servei públic. La construcció de la política pública es feia comptant amb els actors. Era esgotador però interessant. Em van nomenar director d'Estàndards, després de Currículum. Posteriorment, em vaig fer càrrec de la Sotssecretaria de Fonaments Educatius i després vaig ser viceministre. Ha estat una experiència enriquidora i complexa. Ara torno a la universitat, en temes de formació de docents, perquè penso que els càrrecs polítics tenen temporalitat però no se sap mai

Segur que en algun moment de la història ho van ser o ho són... Un problema comú? L'aula, la disciplina, el control de l'aula. Cal donar eines a l'educador per a la interacció a l'aula, i mai no en té prou; és una professió molt complexa. I això és en qualsevol aula de qualsevol lloc. També el tema de les avaluacions, PISA... Vam començar a tenir problemes amb el professor: ¿per a què treballa? ¿Perquè l'alumne passi les proves? Però a l'Equador, a més, el gran repte és la formació contínua. El nostre sistema de carrera professional és recent. Som a la sisena oposició per a ser mestre funcionari públic. Abans el lloc s'heretava del pare, a dit... La meritocràcia com a sistema de selecció és molt recent i la cultura no existeix. La gent, a més, no és conscient de l'obligació de la formació contínua, de formar-se en servei... Tot i que la llei ho expressa.