«Només aprenem del que ens emociona»

Foto: UOC
20/09/2017
Elisenda Estanyol
Ferran Lalueza, autor de la novel·la The show must go on

 

Professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació, Ferran Lalueza imparteix l’assignatura Comunicació de crisi i de risc en el màster universitari de Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments, que la UOC va posar en marxa el curs passat. Amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la, The show must go on, és entrevistat per Elisenda Estanyol, directora d’aquesta titulació.

 

Què és The show must go on?

És una novel·la didàctica o, si voleu, un manual en forma de novel·la. Constitueix una manera innovadora d'aprendre que potencia l'entreteniment, l'emoció i la immersió, però sense renunciar, per això, al rigor acadèmic i professional. The show must go on va néixer com a recurs d'aprenentatge principal de l'assignatura Comunicació de crisi i de risc en el marc del màster universitari de Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments de la UOC, i ara l'obra ha estat publicada per l'Editorial UOC per a fer-la accessible a públics més amplis.

A qui pot interessar aquesta novel·la?

A totes les persones que vulguin aprendre com es gestiona la comunicació de risc i la comunicació de crisi, és a dir, que vulguin aprofitar tot el potencial que ens brinda la comunicació a l'hora de minimitzar riscos, d'evitar l'esclat de crisis i d'ajudar les organitzacions a recuperar la normalitat quan travessen situacions límit. També aporta valor als qui vulguin descobrir com es desenvolupa un projecte estratègic de comunicació i relacions públiques, ja que, en definitiva, el que fem idealment davant d'una situació de crisi és executar contrarellotge un pla de comunicació que prèviament ha estat meticulosament elaborat i que comporta activar una sèrie de cauteles específiques, i també diversos mecanismes, que contribueixen a maximitzar l'encert en el procés de presa de decisions, tot i estar sotmesos a una gran pressió. M'atreviria a dir que el llibre, a més, pot resultar molt interessant per a qualsevol lector que, encara que no es dediqui professionalment al món de la comunicació, tingui curiositat per saber com gestionen la seva activitat comunicativa les empreses, institucions i entitats de tota mena quan les coses van malament i la seva reputació es veu amenaçada o, fins i tot, greument danyada.

A priori, el format novel·la resulta bastant insòlit com a recurs d'aprenentatge. Per què es va apostar per aquesta opció?

A la UOC sempre estem buscant fórmules innovadores que contribueixin a convertir el procés d'aprenentatge en una experiència gratificant, entretinguda, fins i tot apassionant. El concepte de funiversity, encunyat pel col·lega Lluís Pastor, va justament en aquesta direcció. Els nostres alumnes majoritàriament compaginen els estudis amb responsabilitats laborals i familiars, de manera que moltes vegades han d'esgarrapar temps de les seves activitats de lleure per a dedicar-lo a la seva formació. Jo sempre dic que el nostre gran rival a l'hora de mantenir l'estudiant motivat i actiu és l'última sèrie de Netflix, el partidàs de la setmana, la superproducció hollywoodiana de torn, el restaurant de moda o el best-seller de la temporada. Sembla raonable, doncs, intentar batre aquest rival amb les seves mateixes armes, i The show must go on juga precisament a això. És una història de ficció que es desenvolupa a un ritme trepidant en un context d'alt risc on els errors es paguen molt cars i on les peripècies personals dels protagonistes s'entrecreuen íntimament i inevitablement amb les seves aventures professionals.

Però no és la primera vegada que la UOC utilitza aquest format en els seus recursos d'aprenentatge, oi?

Hi ha dos o tres precedents, vinculats essencialment al grau de Criminologia. No obstant això, amb The show must go on hem travessat dues fronteres fins ara inexplorades.

Quines són aquestes dues fronteres?

La primera és que el format de novel·la deixa de ser únicament una bastida argumental ideada per a sostenir continguts teòrics de manera més o menys entretinguda. En el nostre cas, el valor didàctic resideix sobretot en la mateixa trama perquè és la que permet que el lector se situï en l'epicentre d'una situació molt problemàtica que ha de ser resolta i que acompanyi el protagonista en totes les decisions que pren i les accions que porta a terme per a aconseguir-ho. En l'entorn professional, la formació de qualitat en l'àmbit de la comunicació de crisi sempre s'ha articulat a partir de simulacions molt immersives que recreen situacions fictícies però plausibles. L'opció novel·la permet preservar un nivell d'implicació elevat i portar a les aules universitàries, de manera eficient i escalable, una formació que fins ara estava reservada a alts executius i tenia un cost prohibitiu.

I la segona frontera que s'ha travessat amb The show must go on?

En els precedents existents, sempre s'havia contractat un escriptor professional per a desenvolupar la trama novel·lesca a partir dels continguts teoricoconceptuals desenvolupats pel professorat. En el cas que ens ocupa, vaig ser jo mateix, en qualitat de professor responsable de l'assignatura Comunicació de crisi i de risc, qui s'hi va tirar de cap i va escriure la novel·la. Em resultava impensable disgregar el component literari del component pedagògic perquè precisament era en la trama on residia el valor didàctic principal de l'artefacte d'aprenentatge que estàvem dissenyant. A més, tinc la sort de treballar en una institució que t'encoratja permanentment a sortir de la teva zona de confort i et brinda la confiança requerida per a aventurar-te a experimentar sense por de l'error. Quan vaig decidir assumir l'autoria de la novel·la, en lloc de trobar celles arquejades, objeccions, dubtes i recances només vaig trobar suport entusiasta.

I com va resultar aquest procés de tirar-s'hi de cap i escriure una novel·la per a algú com tu, probablement més acostumat a redactar articles acadèmics que no pas històries de ficció?

Va ser un procés extenuant però apassionant. Extenuant perquè, almenys des de la meva experiència particular, escriure literatura requereix en gran mesura posar-hi l'ànima, buidar-se, fins i tot despullar-se. En aquest cas, a més, em vaig veure obligat a treballar amb uns terminis ajustadíssims perquè la novel·la constituïa el recurs d'aprenentatge principal d'una assignatura que es començava a impartir el mes de març passat i, lògicament, tot havia d'estar a punt quan s'obrissin les aules virtuals. Malgrat tot, també va ser, com dic, una experiència apassionant i molt gratificant. Jo sempre he tingut certa pulsió literària i, de fet, fa una pila d'anys ja havia escrit guions de ficció per a mitjans audiovisuals. Escriure una novel·la constituïa un repte enorme, però també un anhel, ni que fos latent, que celebro haver vist satisfet gràcies a aquest projecte d'innovació docent.

Vist des de la perspectiva literària, imagino que significa una dificultat afegida veure's obligat a incorporar en la història tots els coneixements que es vol transmetre a l'estudiant/lector.

Inicialment això és el que jo també vaig pensar. Si et deixes arrossegar per la història i els seus protagonistes, pot semblar que haver de fer concessions a la finalitat eminentment didàctica de la novel·la pot significar un llast, un peatge indesitjable. La veritat, però, és que al final aquest inesquivable condicionant pedagògic ha actuat com un immillorable esperó a la creativitat. Bona part de les troballes narratives i dels girs literàriament més eficaços de la trama són fruit directe del repte que significa aportar alhora entreteniment i coneixement, i de la voluntat de fer-ho de tal manera que un i altre es presentin intrínsecament associats.

I des de la perspectiva formativa, consideres que la novel·la permet assolir els resultats d'aprenentatge vinculats a l'assignatura que l'empra com a material didàctic?

Estic convençut que sí. Encara que l'historial fins ara és únicament d'un semestre, el que va de març a juliol d'enguany, tenim un parell d'indicis molt engrescadors. El primer és que el 97% dels estudiants que han cursat l'assignatura de Comunicació de crisi i de risc l'han superat, és a dir, que han estat capaços d'aportar solucions comunicatives potencialment efectives a situacions conflictives diferents de la plantejada en la novel·la, però aplicant els coneixements i les habilitats adquirits mitjançant la seva lectura i anàlisi. I el segon indici engrescador és una petita enquesta que vam fer als alumnes de l'assignatura perquè valoressin específicament el nou format de recurs d'aprenentatge i que ha evidenciat uns resultats extraordinàriament positius.

Coneixent la teva trajectòria professional prèvia en el camp de la comunicació de crisi, podem pressuposar que part del contingut de la novel·la té caràcter autobiogràfic?

Blai Mur, el protagonista de la novel·la, es dedica professionalment a gestionar comunicativament situacions de crisi, tal com jo vaig fer durant bastants anys mentre vaig treballar en una gran empresa consultora de relacions públiques. Suposo que és inevitable, per tant, que la meva experiència impregni el seu modus operandi i, fins i tot, alguns trets del seu peculiar tarannà. Vist en perspectiva, però, diria que en Blai és més hàbil que jo, que els seus principis ètics resulten bastant més laxos que els meus i que la seva vida personal és molt més tempestuosa que la meva, afortunadament.

No penses mullar-t'hi una mica més?

Diguem que la novel·la és un còctel amb un 60% de ficció i un 40% inspirat en la meva pròpia experiència.

I parlant d'experiències, repetiries la d'escriure una novel·la amb finalitat didàctica?

Si detectés en una altra assignatura els trets que fan que una història de ficció pugui funcionar òptimament com a recurs d'aprenentatge, la resposta és un sí rotund. De fet, les últimes troballes aportades per la neurodidàctica apunten que, en darrer terme, només aprenem del que ens emociona. Davant d'aquesta constatació, el relat de ficció presenta un potencial que no hauríem d'obviar.