«Les tècniques d'estimulació cerebral no invasiva poden ajudar en la rehabilitació dels pacients que han patit un dany cerebral»

 

Elena Muñoz és doctora en Psicologia per la Universitat Complutense de Madrid (2004) en el programa de doctorat de Psicologia Experimental Aplicada. La seva activitat investigadora se centra en l'estudi de les bases neurals de l'atenció i la memòria i en l'estudi de la millora i recuperació de dèficits cognitius després d'un dany cerebral. Disposa d'àmplia experiència investigadora en l'àmbit de les Neurociències, específicament en l'estudi de les funcions cognitives mitjançant tècniques d'estimulació no invasiva en humans (estimulació magnètica transcranial). Coordinadora del grup de recerca de la UOC Cognitive NeuroLab.

 

 

Elena Muñoz és doctora en Psicologia per la Universitat Complutense de Madrid (2004) en el programa de doctorat de Psicologia Experimental Aplicada. La seva activitat investigadora se centra en l'estudi de les bases neurals de l'atenció i la memòria i en l'estudi de la millora i recuperació de dèficits cognitius després d'un dany cerebral. Disposa d'àmplia experiència investigadora en l'àmbit de les Neurociències, específicament en l'estudi de les funcions cognitives mitjançant tècniques d'estimulació no invasiva en humans (estimulació magnètica transcranial). Coordinadora del grup de recerca de la UOC Cognitive NeuroLab.

 

El principal objectiu de la neuropsicologia és l’estudi de la relació entre el cervell, la condició i la conducta. Els neuropsicòlegs ens dediquem a estudiar els processos cognitius com l’atenció, la memòria i la percepció, les anomenades funcions executives. N’estudiem el funcionament normal en persones sanes, però també estudiem com aquestes funcions es poden alterar a causa d’un dany cerebral, tant si és estructural, perquè s’ha patit un traumatisme cranioencefàlic, un ictus o un accident cerebrovascular, com funcional, en patologies que no comporten una estructura malmesa del cervell, però en què aquest òrgan no funciona d’una manera correcta. Els neuropsicòlegs ens centrem a estudiar què és el que passa i què podem fer per a rehabilitar el que no funciona. Hi ha una part més de recerca bàsica i una altra més aplicada o clínica.

Quan ja em dedicava a la neuropsicologia, tant de recerca com clínica, vaig descobrir per casualitat les tècniques d’estimulació cerebral no invasiva, perquè vaig anar a una conferència d’un dels màxims experts sobre el lòbul prefrontal i les seves funcions, Elkhonon Goldberg. Amb ell hi havia un altre conferenciant, el doctor Álvaro Pascual Leone, que jo no coneixia i que és el referent en tècniques d’estimulació cerebral no invasiva. A partir de llavors vaig centrar la meva recerca en l’ús d’aquestes tècniques, tant en l’estudi del funcionament normal del cervell, com en el potencial que tenen en la rehabilitació dels processos cognitius alterats en pacients amb dany cerebral. Pel que fa als centres especialment importants en l’ús d’aquestes tècniques, destacaria el que dirigeix Pascual Leone, de referència a escala internacional, el Berenson-Allen Center for Noninvasive Brain Stimulation, de la Universitat Harvard. Vaig tenir la sort d’estar-m’hi cinc mesos formant-me a fons en les tècniques i va ser una experiència increïble per tot el que això comporta: compartir amb investigadors sobre els quals has llegit a fons o acostar-me als coneixements dels últims avenços de les tècniques. Encara que no tinguin aquesta rellevància, hi ha altres centres molt interessants per a portar a terme experiències molt enriquidores, perquè al final comproves com es fa recerca en el teu àmbit en altres entorns, amb altres normatives, altres recursos i altres infraestructures, i, sobretot, estableixes amb altres investigadors de tot el món una relació d’intercanvi de coneixements que és enriquidora per a tothom. Tot investigador ha de tenir aquesta relació internacional.

S’adreça a psicòlegs i metges, però fonamentalment a psicòlegs. La major part dels neuropsicòlegs ho són de formació de base, però també tenim entre els estudiants bastants neuròlegs, que pensem que tenen la motivació que ja exerceixen la seva tasca professional en hospitals, en serveis de neurologia, i que creuen que aquesta formació en els processos cognitius, en la relació entre el cervell i el funcionament cognitiu, els pot enriquir en l’exercici de la seva feina. El màster des del punt de vista formatiu té dos vessants, perquè hi ha un itinerari professionalitzador i un altre de recerca. La major part dels nostres estudiants cursen l’itinerari professionalitzador, però n’hi ha molts que cursen la doble especialització, perquè és difícil separar l’una de l’altra. Fer clínica sense fer recerca, o fer recerca sense fer clínica, és complicat en una àrea com la nostra. La neuropsicologia té interès clínic, però la formació està encaminada principalment a aconseguir que els estudiants adquireixin els coneixements i les competències necessàries per a poder entendre el funcionament del cervell, la influència que té en els processos cognitius o com funcionen aquests processos, quines alteracions es produeixen i per què, i com es pot rehabilitar, dissenyant programes de rehabilitació eficaços que millorin els processos cognitius dels pacients i la seva qualitat de vida.

Dins de la neuropsicologia, diria que no hi ha cap neuropsicòleg al món que no conegui Oliver Sacks, qualsevol de les seves obres és del tot recomanable. La seva publicació més famosa és L’home que va confondre la seva dona amb un barret. En aquest llibre s’exposen d’una manera molt amena i divulgativa casos de la neuropsicologia que són especialment curiosos. Just ara, en la mateixa línia, s’ha publicat un llibre de José Ramón Peña, director del laboratori de plasticitat neuronal i neuroreparació de l’Institut de Neurociència de Castella i Lleó: Un esquimal en Nueva York y otras historias de neurociencia.

La carrera d’investigadora en general és difícil per a tothom i és probable que si ets una dona et trobis amb més dificultats. En el meu cas, les dificultats han existit, però no han estat excessives, o almenys no han aconseguit frenar-me. Això, en part, també és gràcies al fet que al llarg de la meva trajectòria professional he tingut la sort de tenir grans dones mentores, començant per la meva mare, que és investigadora i docent, o la meva directora de tesi. Aquí a la UOC la veritat és que tinc la sort de poder comptar amb grans professionals femenines d’un nivell molt alt en recerca i també en docència, i al laboratori que dirigeixo, el Cognitive NeuroLab, també tenim dones d’una gran vàlua. Moltes vegades si ets una dona has de demostrar el doble que un home per a arribar al mateix lloc, però penso que no m’ha anat pas tan malament.