«Que una notícia es llegeixi o es vegi molt no vol dir que tingui qualitat»

 

La periodista Rosa María Calaf ja no fa de corresponsal, ja no envia les cròniques des d'Àsia o Rússia, ja no treballa per a cap mitjà de comunicació... Però, després de trenta-set anys fent de reportera i enviada especial de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (RTVE), continua portant el periodisme a les venes i la seva presència als mitjans continua essent constant. El motiu? Per a ella, la jubilació no és sinònim d'inactivitat: viatja, fa xerrades, participa en cursos..., i s'ha convertit en tot un referent en temes relacionats amb el periodisme –professió en què és molt crítica amb el rumb que va prenent–, però també en feminisme, refugiats, deontologia... Rosa María Calaf va participar en la Jornada Alumni Madrid 2018, en la qual es va debatre sobre la realitat en clau de gènere.

 

 

La periodista Rosa María Calaf ja no fa de corresponsal, ja no envia les cròniques des d'Àsia o Rússia, ja no treballa per a cap mitjà de comunicació... Però, després de trenta-set anys fent de reportera i enviada especial de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (RTVE), continua portant el periodisme a les venes i la seva presència als mitjans continua essent constant. El motiu? Per a ella, la jubilació no és sinònim d'inactivitat: viatja, fa xerrades, participa en cursos..., i s'ha convertit en tot un referent en temes relacionats amb el periodisme –professió en què és molt crítica amb el rumb que va prenent–, però també en feminisme, refugiats, deontologia... Rosa María Calaf va participar en la Jornada Alumni Madrid 2018, en la qual es va debatre sobre la realitat en clau de gènere.

 

No em sento jubilada: faig una vida molt activa, viatjo quatre mesos a l'any i el que queda de temps el dedico a participar en conferències, presentar llibres, fer classes... Sento la necessitat de compartir, penso que tinc l'obligació de tornar a la societat una part del que he après durant tots aquests anys en què he exercit el periodisme. Més que una professió, la comunicació és per a mi una forma de vida, però no trobo a faltar la faceta de corresponsal. A més, actualment impera un tipus de periodisme, basat en les presses, que no lliga amb mi. Encara que he de reconèixer que la meva darrera etapa a Televisió Espanyola (TVE) va ser molt bona, amb Fran Llorente al capdavant dels serveis informatius. Tanmateix, el tipus d'informació que predomina en l'actualitat no beneficia l'estil de treball que teníem els corresponsals d'abans. Sembla que ara es valora més la immediatesa que el periodisme reflexiu.

S'ha transmès una imatge molt negativa, no m'ha agradat aquest procés. D'altra banda, a mi em van trucar per a participar-hi i vaig dir que no.

Això mateix. Tot i que som moltes dones periodistes i cada vegada tenim més visibilitat, les àrees de poder encara estan majoritàriament en mans dels homes. Per a una dona, accedir a un lloc de reportera o corresponsal internacional sempre ha estat més difícil, però de la mateixa manera que passa en qualsevol professió que es consideri més masculina. La condició de dona és una dificultat afegida: cada dia has de demostrar una capacitat que, en un primer moment, no se't suposa. És veritat que hem avançat una mica, en nombre som moltes més que quan jo vaig començar, però encara queda molt camí per recórrer, sobretot en l'accés a càrrecs de responsabilitat. Per cert, fa tot just alguns dies vaig estar amb Soledad Gallego-Díaz, que s'estrena en la direcció del diari El País, i és una professional excel·lent amb una gran experiència. Espero que li deixin fer tot el que vol.

Això passa aquí i a molts altres llocs. Als Estats Units, les presentadores dels telenotícies són totes joves i amb un aspecte físic excel·lent, cosa que no passa amb els homes. Jo sempre dic que, si t'han d'operar, triaràs un metge o una metgessa per l'experiència i no per l'aspecte físic. En el cas del periodisme hauria de ser igual. Per regla general, una persona amb més experiència sabrà fer arribar més bé la informació que no pas una amb menys bagatge.

És que són dues coses diferents i no s'haurien de barrejar. D'una banda, que les periodistes pateixin assetjament en l'exercici de la seva feina és totalment denunciable. I, de l'altra, és cert que en els mitjans de comunicació es col·loquen en determinats llocs figures femenines, que independent de com ho facin de bé, perquè no ho dubto, aconsegueixen ser-hi no per l'experiència, sinó per la joventut o el físic. I això no té res a veure amb allò altre, com dic, i no s'ha de barrejar.

En aquesta zona hi ha molts països patriarcals, com el Japó, que és un dels estats més masclistes del món. Però també és una àrea geogràfica amb països com el Pakistan o l'Afganistan, de tall més fonamentalista. Molts, de fet, es van anar fent més fonamentalistes els darrers anys. I, encara que és cert que en aquests països ser periodista dona fa la feina més difícil, he de dir que les estrangeres tenim més privilegis que les dones que hi viuen.

Va ser una etapa fascinant des d'un punt de vista informatiu, molt rica en aspectes culturals, socials, polítics i econòmics. A Àsia no apliquen gran part dels nostres referents, però, tot i així, tampoc no podem parlar d'una «cultura asiàtica», perquè a dins del continent hi ha innombrables tradicions que no tenen res a veure les unes amb les altres. La corresponsalia Àsia-Pacífic comprèn des del Pakistan fins a Nova Zelanda. Per exemple, països com les Filipines, el Japó o el Pakistan no s'assemblen gens. El temps en la corresponsalia per a mi va representar un gran esforç d'aproximació a una realitat absolutament diferent i un aprenentatge permanent. Vaig tenir l'oportunitat de viure i narrar els anys en què aquesta zona va anar adquirint cada vegada més pes internacional. Una àrea tan vasta exigia viatjar d'un racó a un altre gairebé contínuament, per no parlar de la dificultat de triar un tema entre els molts esdeveniments informatius que tenien lloc de manera simultània en escenaris geogràficament molt distants i on no sempre es té plena llibertat de moviments. D'altra banda, vaig gaudir molt de la bellesa natural i paisatgística del sud-est asiàtic. També m'agrada l'àrea de Cambodja, Laos i Vietnam. Deixant de banda el vessant polític i determinades estructures de poder, amb idees que òbviament no comparteixo, són països on em sento molt a gust i amb els quals coincideixo en molts aspectes. Em fascinen les seves gents, que, en general, valoren molt la reflexió, l'equilibri, el respecte als valors culturals i el benefici col·lectiu.

Vaig viure els primers anys de Gorbatxov, quan el país va començar l'obertura. Van ser temps confusos i complexos, calia interpretar els gestos i els silencis, dels quals de vegades es podia deduir més que dels discursos i tot. Una dècada després, ja en l'època de Ieltsin, quan suposadament érem davant un sistema més democràtic, encara hi havia personalitats molt arrelades que no eren proclius al canvi. Es tractava d'una reforma de naturalesa molt imperfecta, amb molts tics i mentalitats d'una altra època. Potser es perseguia una transformació de les estructures de poder, però sense el convenciment de comptar amb la gent per a protagonitzar-la. La imatge que es traslladava internacionalment pretenia ser una altra, però la realitat és que la informació del que passava continuava essent molt parcial.

La BBC continua essent un exemple de bona televisió pública, tot i que, segons diuen, les coses ja no estan tan bé com fa alguns anys. TVE ha d'estar al servei del ciutadà, ser independent i professional. Jo vaig deixar l'ens el 2009: en la meva darrera etapa crec que es va aconseguir una certa independència, amb poques interferències del poder polític. Tanmateix, després es va perdre el respecte pels professionals de la casa, i, per tant, per al ciutadà. Al cap i a la fi, és la societat la que té dret a una televisió pública de qualitat.

Sí, actualment no es persegueix l'excel·lència informativa, sinó tenir més audiència. Es prioritza el que impressiona per sobre del que importa. Però, en realitat, que una notícia es llegeixi o es vegi molt no vol dir que tingui qualitat. Els mitjans de comunicació s'han barrejat amb els poders polítics i econòmics, ja no exerceixen el paper d'analitzar, explicar, aprofundir, vigilar i denunciar. El periodisme va assolint uns graus de deteriorament irrecognoscibles. La informació, ara, ens arriba des de múltiples plataformes, i els ciutadans es pensen que estan informats, però el que reben són notícies sense rigor, imprecises, mercantilitzades i poc independents.

L'avanç de la tecnologia hauria de facilitar la difusió d'una bona informació, però al final és tot al contrari. Les xarxes socials, que són un canal excel·lent per a difondre coneixement i fer arribar informació rigorosa i fiable en benefici de la majoria, s'han convertit en el contrari: un indret de desinformació en què les mentides, de tant repetir-les, gairebé semblen reals. Mai no hem tingut una eina de coneixement tan poderosa a les mans, però, si no es fa servir bé, el seu efecte es torna en contra.

És tan difícil fer periodisme en situacions de restricció o censura política com quan es produeix un excés d'informació. Si no hi ha transparència, el periodista ha de treure la notícia d'on no hi ha res, però, quan es genera massa informació, hem de preocupar-nos per buscar el que hem d'explicar realment, no allò cap on ens han desviat l'atenció perquè determinats poders volen que ho expliquem. Això passa ara amb internet, quan es posa el contingut al servei de la tecnologia, i no a l'inrevés.