Actualitat

L'aprenentatge virtual basat en les TIC cada cop té més implantació en l'àmbit universitari i empresarial. Com valora vostè aquesta tendència?

Per una banda, hi ha un model ideal i, per l'altra, la realitat. El model ideal de les universitats presencials ens diu que tothom pot seguir les classes in situ, però això no s'adiu amb la realitat. De fet, els estudiants no sempre es poden desplaçar a les aules, sia perquè també treballen o per uns altres motius. I l'aprenentatge electrònic és una resposta a aquest problema. Ara bé, aquesta mena d'ensenyament de vegades s'ajuda d'eines qualitat escassa, fet que provoca el descontentament dels alumnes. Malgrat tot, això no passa a la UOC, ja que ha creat unes plataformes tecnològiques adaptades al coneixement que vol transmetre.

Quins altres motius el van empènyer a unir-se a l'IN3 de la UOC?

Un dels motius ha estat l'afinitat amb les persones que l'integren, sorgida de recerques i treballs previs en el marc de les noves tecnologies. A més, tinc la sensació de ser en un lloc en què les postures i les opinions són molt semblants a les meves. Això em permet debatre i dur a terme projectes que no tenen cabuda en cap altra institució, com ara l'ús d'internet i de les TIC.

A la dècada dels setanta, Marshall McLuhan deia que els mitjans de comunicació eren el missatge. Amb la irrupció de les TIC, creu que aquesta afirmació continua essent vàlida?

Aquesta idea va lligada a la cultura i a la tecnologia del segle xx, que tenia com a mitjà de comunicació més important la televisió i, d'altra banda, la ràdio i els diaris. En qualsevol cas, amb internet i la revolució tecnològica, hem arribat a un punt en què això ja ha deixat de tenir sentit: avui, les persones són el missatge, perquè són elles les que tenen l'habilitat d'adaptar-lo a qualsevol mena de públic. Un exemple el trobem a YouTube, on els usuaris poden canviar el discurs dels vídeos institucionals i promocionals baixant-los i editant-los. Els mitjans de comunicació són ara una plataforma que forma part de la nostra vida diària. Ja no ens limitem a concebre'ls com una cosa inalterable.

De fet, el director de l'IN3, Manuel Castells, també subratlla el protagonisme de les persones com a generadores de continguts. Sembla que al periodisme li ha sortit un competidor que podria arribar a desplaçar-lo...

En un món en què tanta gent produeix tants continguts, el que hauríem de considerar és el fet que molts d'aquests ja no segueixen el format de les notícies tradicionals. Això també és aplicable a l'entreteniment, en què formats com ara les pel·lícules i les sèries de televisió han adquirit una retòrica específica. La persona que genera aquests nous continguts ja no intenta convèncer ningú perquè els consumeixi, sinó expressar la seva opinió i compartir-la. En aquest context, el periodisme no desapareixerà: continuarà essent-hi present, però hi haurà un espai per als nous productes comunicatius. Tots dos conviuran plegats, però hauran de fer front a l'aspecte següent: esdevenir sostenibles des del punt de vista econòmic. Així, doncs, ens hem de preguntar a on va la gent, ja que els anunciants també se situaran allà —per exemple, a Facebook o als llocs web.

És president adjunt de l'agència portuguesa de notícies LUSA. En el cas d'aquesta mena d'empreses de comunicació, com pensa que evolucionarà?

A causa de les retallades de plantilla que tenen lloc als diversos mitjans de comunicació, aquests cada cop depenen més dels continguts de les agències de notícies. El resultat final de tot plegat és que tothom ofereix la mateixa mena d'informació. I l'audiència —a la qual també ens podem referir com a consumidors o participants— ho nota.

El futur de les agències, per tant, exigeix oferir coses innovadores, per a experimentar amb nous formats. Cada dia, en llevar-se, cal que els periodistes es preguntin com es poden posar en la pell del seu públic i com poden ser útils a la gent. Han de desterrar la idea que l'audiència respon a un perfil preconcebut. Es tracta d'un exercici terriblement complicat, però necessari. El periodisme és important per a una societat democràtica.

Les TIC també han revolucionat l'accés a un altra mena de continguts: els acadèmics, als quals vostè ha dedicat un seminari a la UOC. Considera que es podria arribar a conciliar-ne l'obtenció gratuïta i la retribució als seus creadors per drets d'autor?

Per als investigadors, tret de comptades excepcions, la seva tasca no és pas una qüestió lucrativa. Més aviat respon a la voluntat de donar-se a conèixer entre els seus companys de professió i de fer aportacions a la ciència. Per tant, la seva prioritat és compartir i intercanviar el coneixement que es genera, tenint en compte que no hi ha límits per a la recerca científica: sempre s'hi pot afegir alguna cosa nova. Aquesta circumstància, unida a l'existència d'internet, fa possible que molta gent publiqui els seus treballs, els quals ja no estan sota el domini exclusiu d'un petit grup d'institucions. Evidentment, podem dir que no és just que s'hagi de pagar per a obtenir aquests continguts, ja que no tothom té prou diners per a fer-ho. L'accés obert és un tema de debat fonamental en el marc de la comunitat científica, i aquí hi ha divisió d'opinions. En qualsevol cas, els investigadors adopten noves estratègies de publicació a internet, de manera que diversifiquen els mitjans en els quals divulguen la seva tasca. Això implica també un canvi en les relacions de poder pel que fa al control de la difusió dels treballs acadèmics, alhora que n'incrementa les vies de divulgació. Des del meu punt de vista, això és beneficiós.

Malgrat tot, potser el debat més controvertit gira entorn de les aplicacions P2P per a la baixada gratuïta d'arxius d'àudio i vídeo. Parafrasejant el títol d'una altra de les conferències que ha impartit: àngel o dimoni?

Vivim en un món en què la gent té accés a internet i vol consumir-ne els productes culturals: música, pel·lícules, sèries de televisió, etc. Sempre hi ha qui està disposat a pagar per aquests continguts, però alhora hi ha un percentatge majoritari d'internautes arreu del món que no ho fa. Davant d'aquest fet, és possible actuar amb les lleis a la mà i de manera coercitiva, però amb això no n'hi ha prou: caldria imposar un canvi cultural, perquè els usuaris no consideren que estiguin fent una cosa dolenta. Des del moment que això és una pràctica habitual en la nostra societat, no podem veure-ho com un problema, sinó com una oportunitat de negoci. Cal reinventar les vies de monetització d'aquest procés. A llarg termini, no podem anar a un escenari en què tot el que es produeixi es pugui consumir lliurement, de la mateixa manera que tampoc no podem tornar al model anterior, en el qual l'hàbit de compartir arxius en línea era insignificant. De tota manera, el sistema actual de baixades gratuïtes a internet només canviarà quan generi més pèrdues que beneficis. D'altra banda, tampoc no podem crear un món en què Google permeti baixades gratuïtes d'arxius d'MP3 només en determinats països. Ningú no ho entendria. Sigui com sigui, no es tracta de discutir si les aplicacions P2P són bones o dolentes. Una cosa no és blanca o negra: hi ha diverses escales de grisos.

En definitiva, a on ens porten totes aquestes transformacions?

Una de les certeses que podrem constatar serà la desaparició del model de comunicació de massa actual. Aquest serà substituït pel de la comunicació en xarxa. Tant les organitzacions com els individus es mouran en el marc de la comunicació interpersonal multimèdia, basada en l'ús simultani de la paraula, de la imatge i del so. A més, es produirà el que Manuel Castells defineix com a «autocomunicació de masses», que tindrà la persona com a eix central.

Hi ha molts actors implicats: els usuaris, les corporacions, els mitjans de comunicació, les universitats... Qui liderarà el canvi?

És una pregunta difícil. Penso que tothom s'hauria de plantejar la seva funció en aquest procés. Probablement, es necessitaria una societat més crítica amb els mitjans de comunicació i les empreses, i això no s'aconseguirà sense l'ajut de la universitat. No es tracta d'ordenar aquests actors per importància jeràrquica, sinó de copsar les interaccions que es produiran entre ells, perquè hauran de treballar plegats.

Si depengués de vostè, com li agradaria que fos aquest nou context?

Voldria veure un món en què el periodisme encara gaudís d'un paper destacat, i on tothom tingués ben present la responsabilitat que implica viure en un entorn on tots estem interconnectats.