Inici > Actualitat > Entrevistes > Entrevistes de 2011

Actualitat

Entrevistes

Entrevista amb Blanca Busquets
El meu llibre és un crit contra el silenci que envolta els maltractaments
Setembre de 2011 / Per Clia Roca
Més que un instrument de treball, el llenguatge i la comunicació són la religió de Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961). Escriptora, guionista, realitzadora de ràdio i periodista, assaboreix un dels moments més dolços de la seva carrera gràcies a la seva novella La nevada del cucut (Rosa dels Vents, 2010), amb la qual fa poc ha aconseguit imposar-se en la 12a. edició del premi Llibreter. Habitual de les ones des de fa vint-i-quatre anys ?actualment compagina la narrativa amb el programa El visitant, de Catalunya Ràdio?, encara és capaç de robar hores al dia per a dedicar-les al grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.

En primer lloc, enhorabona per aquest guardó. És el mateix que va aconseguir Javier Cercas uns quants anys enrere.

Ha estat com si m'hagués tocat la rifa! És un premi que cau del cel, perquè no el busques: el concedeix d'ofici el Gremi de Llibreters de Catalunya sense necessitat de presentar-se a cap concurs. Em van trucar per dir-me que l'havia guanyat, i va ser com si s'acabés el món i després es tornés a obrir. Això ho ha canviat tot: està molt bé anar fent una borsa de lectors a poc a poc, però arriba un moment en què entreveus una frontera que no pots creuar. I un premi, desenganyem-nos, et pot situar entre els autors més venuts.

La seva novella versa sobre dues escriptores d'una mateixa família, però separades per tres generacions. El context històric canvia: també canvien els conflictes interns dels personatges?

El llibre parla de dues dones separades per un segle. Totes dues pateixen i s'ho passen malament, tot i que viuen en entorns diferents: un de rural i un d'urbà. Es podria pensar que ho té més difícil aquella que va néixer a la Catalunya rural del principi del segle xx. De tota manera, no hem de menystenir en absolut el patiment d'una persona en l'estat del benestar. Per exemple, pensem en la quantitat de suïcidis que hi ha en la nostra estupenda societat. És més difícil barallar-se per a obrir-se camí en l'actualitat ?sobretot per a una dona? que barallar-se per sobreviure al començament del segle passat. La supervivència mental pot arribar a ser més dura que no pas la supervivència física.

No semblen situacions gens fàcils.

El meu llibre és un crit contra el silenci que envolta els maltractaments. Més que atacar els maltractaments, ataco el silenci, que és afavorit moltes vegades per les protagonistes. Les persones que siguin maltractades, sigui a casa, a la feina o a l'escola, han d'entendre que el que passen no és culpa seva. D'altra banda, també poso l'èmfasi en la Catalunya rural del començament del segle xx, perquè crec que se n'ha parlat molt poc. Tret de Víctor Català, penso que ningú no s'hi ha referit. Com a mínim, en aquest to.

De fet, el seu llibre és un homenatge a aquesta autora...

Sí. Els dos personatges femenins necessiten escriure. Per a ells, és com una teràpia que els ajuda a alleugerir el patiment. El del començament del segle xx, la Tònia, ho fa en secret, perquè en aquella època era molt mal vist que una dona s'hi dediqués. També llegeix molt, i una de les obres que li cauen a les mans és Solitud, de Víctor Català. Després de llegir-la, es diu a si mateixa: Aquest home sí que sap com és una dona per dintre. Quan s'assabenta que es tracta d'una dona, però, es pregunta a si mateixa per què Víctor Català pot escriure i publicar llibres i ella no. Anys després, la Lali ?la seva besnéta, que és menyspreada pels nens de la seva escola? trobarà en el personatge protagonista de Solitud la seva companya imaginària i la seva amiga. L'acompanyarà durant la seva vida, fins que la Lali es vegi amb cor d'afrontar els seus problemes per si mateixa. Una altra referència a Víctor Català és la seva localitat natal, l'Escala. La Tònia mai no arribarà a visitar-la, però la Lali sí que ho farà, en memòria de la seva besàvia.

Vostè escriu des de l'edat de dotze anys. Creu que sempre ha estat complicat fer-se un lloc en el món editorial?

És cert que ara hi ha més aspirants a accedir-hi, però també es publica més. En tot cas, aconseguir això és molt difícil. Com en tots els terrenys artístics i pseudoartístics, el món literari és una mena de paradís on et pots comunicar amb els lectors i admiradors de la teva obra, i entrar-hi costa molt. Jo vaig trigar trenta anys a començar a publicar! Ara bé, estic contenta que no sortís a la llum tot el que vaig escriure prèviament, perquè penso que no eren relats prou madurs. La meva obra pot agradar o no, però jo estic molt satisfeta de les cinc novelles que he tret al mercat fins ara. I estic convençuda que no ho estaria tant si s'haguessin publicat les anteriors, aquelles que ningú no va voler publicar.

Des de l'experiència, quin consell donaria als escriptors i escriptores novells que volen publicar la seva primera novella?

Tot i les dificultats que implica publicar, els diria que mirin bé la seva obra. Que s'assegurin que és prou madura i que no facin com jo, que vaig picar a la porta de les editorials amb coses que no estaven a l'alçada. Si no estan convençuts que el seu treball està preparat per a sortir a la llum, no passa res: que continuïn escrivint! Que no el presentin enlloc, perquè si no agrada, no els tornaran a llegir res més. Però si tenen el convenciment que la seva obra val la pena, han de fer l'impossible perquè un editor se la llegeixi. El que sigui! Encara que vulguem tancar el llum d'una habitació, la llum sempre s'acaba escolant per sota de la porta.

Aquests aspirants també han de fer front a un període de canvis en el camp de la indústria editorial. En aquest context, com valora la irrupció de les noves tecnologies, amb el llibre electrònic al capdavant?

Crec que el llibre electrònic només servirà per a canviar el vestit a la publicació: no crec que afecti el nombre d'autors o de lectors. De moment, no m'he acostumat a llegir un llibre electrònic: només els faig servir per a treballar o per a estudiar, però no per a llegir una novella. Encara necessito el paper, però ja m'adaptaré al llibre electrònic, com he fet amb moltes altres coses. Una altra cosa molt interessant és l'audiollibre. A l'abril, el meu llibre El jersei va ser el segon més venut a Alemanya en aquest format. No deixa de ser sorprenent, perquè s'havia publicat alhora en paper i en suport de llibre electrònic. Allà, però, és habitual: la gent compra els CD per escoltar llibres al cotxe o amb la família, tot i que aquesta opció és força més cara que el llibre convencional.

En el seu cas, una dificultat afegida és haver de compaginar l'escriptura i el periodisme radiofònic amb el grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC. D'on treu el temps?

El treball l'he de fer tot l'any [rialles], però la UOC només m'ocupa la primavera i la tardor. I la resta del temps, també escric. L'únic que faig és canviar una activitat per una altra.

És a dir, que alterna les PAC amb la literatura!

Tu ho has dit. Res a veure! L'exercici és completament diferent i els sistemes d'escriure tampoc no tenen res en comú. Fer una PAC per a la UOC s'assembla més a redactar un guió que no pas a escriure literatura. Això implica creativitat i no t'estàs de res.

Pensa que podria tirar endavant la seva vida quotidiana amb un model docent diferent del de la UOC?

No, no podria estar en una universitat convencional. No ho faria. Entenc que hi ha gent a qui calen les classes presencials, però jo necessito tot el contrari: que em deixin treballar sola i investigar pel meu compte. Per això la UOC és ideal per a mi.

Què és el que considera més gratificant d'estudiar aquí?

El que em motiva més són els continguts, indiscutiblement: jo estudio per les coses que aprenc. També m'agrada molt el sistema de treball, especialment els debats que s'organitzen a les aules i quan els consultors que et retornen els exercicis amb correccions personalitzades. És un plaer que et tornin els treballs amb suggeriments. És tot un luxe: n'aprens una barbaritat.

I ara, amb el curs acabat, toca tornar a escriure. Ens sorprendrà aviat amb cap altra novella?

Per descomptat! [rialles]. Agafant els topònims de La nevada del cucut, he fet una novella ambientada a la Catalunya rural del segle xvi. Concretament, s'inspira en els pobles que hi havia al voltant del Camí Ral, de Vic a Olot, i abasta tres generacions. És la primera vegada que he fet una novella històrica, i probablement sigui l'última. Ara bé, sóc molt exigent i no sortirà a la llum fins que no estigui ben revisada per historiadors. Això ho tinc claríssim.

 

Perfil

  • Escriptora i guanyadora del Premi Llibreter 2011.
  • Autora dels llibres Pres de neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerd (2007), Vs a saber on s el cel (2009) i La nevada del cucut (2010).
  • Guionista del programa El visitant, de Catalunya Rdio
  • Periodista a Naci Digital.
  • Periodista a Osona.com.
  • Estudiant del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.
Creative Commons. Alguns drets reservats
Aquest text està subjecte -llevat que s'indiqui el contrari- a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya de Creative Commons. Pots copiar-lo, distribuir-lo i transmetre'l públicament sempre que citis l'autor i Universitat Oberta de Catalunya (UOC), no facis un ús comercial i no en facis obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca.