Inici > Actualitat > Entrevistes > Entrevistes de 2011

Actualitat

Entrevistes

Entrevista amb Manuel Castells
Les insurreccions populars al món àrab potser són la transformació més important que internet ha induït i facilitat
Febrer de 2011 / Per Jordi Rovira
Els mitjans de comunicació fa setmanes que centren l'atenció primer a Tunísia i després a Egipte. Les insurreccions populars que van seguir la immolació del jove tunisià Mohamed Bouazizi van enderrocar en pocs dies la dictadura de Ben Ali i, com si es tractés d'una filera de fitxes de dòmino, van posar fi a la presidència de Hosni Mubarak a Egipte i van obrir un procés democràtic en aquest país. Els manifestants també van sortir al carrer al Iemen, a Algèria i a Jordània. És clar, doncs, que el món àrab s'aixeca per demanar més llibertat als règims respectius. En tot aquest procés tenen un paper primordial, clau, les noves tecnologies, especialment les xarxes socials, que permeten superar la censura imperant. Davant d'aquests fets històrics, Manuel Castells, catedràtic de Sociologia i director de l'Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya, reflexiona sobre el que passa i dóna les claus per a entendre un moviment ciutadà que treu el màxim partit dels nous canals de comunicació que té a l'abast.

Els moviments socials espontanis a Tunísia i a Egipte han agafat desprevinguts els analistes polítics. Com a sociòleg i expert en comunicació, l'ha sorprès la capacitat de la societat xarxa d'aquests dos països a l'hora de mobilitzar-se?

La veritat és que no. En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines a explicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de la comunicació crea noves possibilitats per a l'acte-organització i l'acte-mobilització de la societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l'Estat. És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condició necessària, però no suficient. Les arrels de la rebellió rauen en l'explotació, l'opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebellar-se sense ser aixafat immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn de la capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com a autocomunicació de massa.

Podríem considerar aquestes insurreccions populars un nou punt d'inflexió en la història i l'evolució d'internet, o hauríem d'analitzar-les com una conseqüència lògica, encara que d'una gran importància, de la implantació de la xarxa al món?

Aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt d'inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de la vida, la societat, l'economia i la cultura. I només som al principi, perquè el moviment s'accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per primera vegada el 1969.

La joventut egípcia ha tingut un paper clau en les insurreccions populars gràcies a l'ús de les noves tecnologies. No obstant això, segons els càlculs de l'analista Issandr al-Amrani, analista polític independent del Caire, només una quarta part de la població egípcia disposa d'accés a internet. Creu que aquesta situació pot crear en aquests països una bretxa entre connectats i desconnectats –fent servir les seves pròpies paraules– encara més gran que la que hi ha als països desenvolupats?

Aquesta dada ja és antiga. Hi ha un 40% d'egipcis més grans de setze anys connectats a internet, si es tenen en compte no només les llars, sinó els cibercafès i els centres d'estudis, segons un estudi recent de l'any 2010 de l'empresa d'informació Ovum, i entre els joves urbans les taxes arriben al 70%. A més, segons dades també recents, el 80% de la població adulta urbana està connectada per mòbil. En qualsevol cas, en un país de 80 milions d'habitants, fins i tot una quarta part, que entre els joves urbans es dobla, segons les fonts més antigues, són milions de persones al carrer. No s'ha manifestat tot Egipte, però si prou gent per a sentir-se units i enderrocar el dictador. La cantarella de la bretxa digital en termes d'accés és vella, falsa avui dia i avorrida, perquè parteix d'una predisposició ideològica entre els intellectuals a minimitzar la importància d'internet. Hi ha 2.000 milions d'usuaris d'internet al planeta i 4.800 milions d'abonats de mòbils. Els pobres també tenen mòbils i, encara que menys, tenen formes d'accés a internet. La veritable diferència es produeix en l'amplada de banda i en la qualitat de la connexió, però no en l'accés, que es difon amb més rapidesa que cap altra tecnologia en la història.

Seria una ingenuïtat pensar que, davant dels esdeveniments de les últimes setmanes, les persones que detenen el poder es quedaran de braços plegats. Nicholas Thompson, expert en mitjans socials, escrivia a The New Yorker que a l'Iran, el Govern clarament va tenir un cert èxit utilitzant internet per a reduir el pas de la revolució verda. A Tunísia, el Govern va piratejar la contrasenya de gairebé tots els usuaris de Facebook al país. Si Ben Ali no hagués caigut tan ràpid, aquesta informació hauria estat molt útil. Fins a quin punt el poder té les eines necessàries per a sufocar les insurreccions promogudes des de la xarxa?

No les té. A Egipte fins i tot van intentar desconnectar del tot la xarxa i no ho van aconseguir. Hi va haver mil maneres de passar informació, incloent-hi les connexions fixes de telèfon a números a l'estranger que transformaven automàticament els missatges en trameses a twitters i faxos a Egipte. I el cost econòmic i funcional de la desconnexió d'internet és tan alt, que es va haver de restaurar la connexió molt ràpidament. Una apagada de la xarxa avui dia és com una apagada elèctrica. Ben Ali no va caure tan ràpid, hi va haver un mes de manifestacions i massacres. I a l'Iran no es va poder tancar internet i les manifestacions van estar sempre en comunicació i amb els seus vídeos a YouTube. La diferència és que aquí, políticament, el règim va tenir força per a reprimir salvatgement la rebellió sense que es dividís l'exèrcit. Però les llavors de la rebellió hi són i els joves iranians (70% de la població) estan ara massivament contra el règim. És qüestió de temps.

La mobilització popular amb mitjans digitals ha creat a Egipte herois de caire cibernètic com Wael Ghonim, el jove executiu de Google. Històricament els líders de les insurreccions lideraven moviments polítics i socials de base que posteriorment tenien un paper clau en el futur polític, com va ser el cas de Daniel Cohn-Bendit a França o Lech Walesa a Polònia, per a posar dos exemples. Tanmateix, ara ens trobem davant de persones amb grans coneixements tecnològics, però, sovint, poc bagatge polític. Quin paper creu que poden tenir aquests nous líders en el futur d'aquests països?

El que és important de les wikirevolucions (les que s'autogeneren i s'autoorganitzen) és que els lideratges no compten, són simples símbols. Però aquests símbols no manen gens, ningú on els obeiria i ells tampoc no ho intentarien. Pot ser que després, un cop ja institucionalitzada la revolució, es cooptin algunes d'aquestes persones com a símbol de canvi, encara que dubto molt que Ghonim vulgui ser polític. Cohn-Bendit era el mateix: un símbol, no un líder. Va ser estudiant i amic meu en el 68 i era un autèntic anarquista, que rebutjava la decisió dels líders i utilitzava el seu carisma (el primer a ser reprimit) per a ajudar a estimular la mobilització espontània. Walesa va ser diferent: era un vaticanista d'aparell sindical; per això es va fer polític ràpidament. Cohn-Bendit va trigar molt més i, fins i tot així, és fonamentalment un verd que encara, en la vellesa, manté valors de respecte envers els orígens dels moviments socials

Des de fa anys alguns moviments fonamentalistes islàmics aprofiten les noves tecnologies per a promoure les seves causes. Els Germans Musulmans, que l'any passat van llançar la seva pròpia Wikipedia (Ikhwan Wiki), van recordar que islamistes de tot signe han tret el màxim partit d'internet malgrat els esforços dels seus adversaris. Aquesta organització, que pot ser la màxima beneficiada d'una futura contesa electoral i que aglutina moltes persones que aposten per l'aplicació íntegra de la llei islàmica, aixeca recels en molts dels joves formats que han promogut aquesta insurrecció mitjançant les noves tecnologies. Quina reflexió li provoca aquesta paradoxa?

Qui no utilitza internet avui dia per als seus projectes està desfasat, amb excepció de respectables ecofonamentalistes que escriuen a la claror d'una espelma (generalment amb ordinador alimentat per energia solar). Per tant, els islamistes, i fins i tot els terroristes, també ho fan. Però això no vol dir que guanyin les eleccions. Per començar, en els moviments socials recents han estat marginals, i les seves previsions electorals en unes eleccions lliures no superen el 20% en cap enquesta. Pot ser que per organització i tradició tinguin pes, però, per descomptat, no representen la immensa majoria d'un moviment essencialment jove i que lluita per la llibertat. El règim els ha utilitzat per a espantar el món i els Estats Units. Em recorda una mica quan Franco apellava a la por al comunisme: ho va fer tant, que tothom es pensava que els comunistes tindrien un nombre de vots altíssim, i després el PCE no va passar del 10%, encara que a Catalunya el PSUC va tenir molt més suport per un breu lapse de temps. Ara bé, si els militars no compleixen les seves promeses, si no hi ha eleccions lliures, si no es dóna cap resposta a les reivindicacions de les importantíssimes lluites obreres que es duen a terme a Egipte, si s'arriba a la violència contra la gent, en aquesta situació radicalitzada hi pot haver una resistència armada islamista, però no la dels aburgesats Germans Musulmans.

Els mitjans de comunicació internacionals –als quals el règim egipci ha intentat censurar, i fins i tot ha atacat físicament els seus membres–, juntament amb els ciutadans egipcis que feien servir els mitjans digitals, han permès superar les traves de la censura informativa. Mesos enrere, Wikileaks va obtenir el màxim rèdit de les seves filtracions quan es va unir a rotatius de prestigi que van editar la quantitat ingent d'informació que tenia aquest web. Aquesta aliança entre mitjans de comunicació convencionals i noves tecnologies és el camí que cal seguir en el futur per a lluitar amb èxit contra els grans reptes?

Els grans mitjans de comunicació no tenen elecció: o s'alien amb internet i amb el periodisme ciutadà o s'aniran convertint en marginals i econòmicament insostenibles. Però, ara com ara, aquesta aliança és decisiva per al canvi social. Sense Al-Jazira no hi hauria hagut revolució a Tunísia.

En el seu article de La Vanguardia titulat Comunicació i revolució del dia 5 de febrer vostè acabava recordant que la Xina havia prohibit a internet la paraula Egipte. Creu que hi ha les condicions necessàries perquè en el gegant asiàtic es pugui produir un moviment popular semblant al que assola el món àrab?

No, perquè el 72% dels xinesos donen suport al seu govern, perquè la classe mitjana urbana i, sobretot, els joves estan molt ocupats fent-se rics, i els problemes dels camperols i els obrers, els veritables problemes socials de la Xina, els queden molt lluny. El Govern es cura en salut excessivament, perquè en censurar la informació sistemàticament fa que molta gent que no hi està realment en contra esdevingui antagònica. La democràcia a la Xina, ara com ara, no és un problema per a la majoria de la gent, a diferència de Tunísia i Egipte.

El que ha passat a Tunísia i a Egipte és una mostra més de la incorporació a la nostra realitat quotidiana de noves formes de comunicació, com ara SMS, blogs, podcasts, RSS, wikis, Twitter o Facebook, que han donat a llum el que vostè ha anomenat autocomunicació de massa, resultat del desenvolupament del web. Aquest nou tipus de comunicació, globalitzada, atomitzada i que es nodreix de l'aportació de milions d'usuaris pot arribar a canviar la nostra manera d'entendre la comunicació interpersonal o només és una eina més, molt potent, a la nostra disposició?

Ja l'ha canviat. Ningú que estigui diàriament a les xarxes socials (i aquest és el cas de 700 milions dels 1.200 milions d'usuaris de xarxes socials) no continua essent la mateixa persona. Però és una interacció en línia / fora de línia, no un món virtual esotèric. Com ha canviat, com la canvia cada dia aquesta nova comunicació, és una qüestió que s'ha de respondre mitjançant una investigació acadèmica, no amb xafarderies de tertulians. I estem en això, i per això ja vam fer el Projecte Internet Catalunya a la UOC.

El desembre de 2010, el Ministeri de l'Interior alemany va anunciar la creació d'un centre de defensa de guerra cibernètica per a repellir els atacs d'espionatge, mentre que a Tallinn (Estònia), en un laboratori ultrasecret de l'OTAN, els millors especialistes en informàtica tracten de preveure l'evolució dels conflictes en un món cada vegada més dependent d'internet. Tenint en compte això, i en vista del que ha passat al món àrab aquests dies, podem dir que els ciberatacs seran la guerra del futur?

En realitat són la guerra del present. Els Estats Units consideren prioritària la ciberguerra i hi tenen destinat un pressupost deu vegades més gran que el de tots els altres països junts. I a Espanya, les forces armades també s'estan equipant ràpidament en el mateix sentit. Internet és l'espai del poder i de la felicitat, de la pau i de la guerra. És l'espai social del nostre món, un espai híbrid construït en la interfície entre l'experiència directa i l'experiència mediada per la comunicació i, sobretot, per la comunicació a internet.

 

Perfil

  • Socileg, economista i expert en comunicaci.
  • Catedrtic de Sociologia i director de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya a Barcelona.
  • Catedrtic emrit de Sociologia i de Planificaci Urbana i Regional de la Universitat de Califrnia, Berkeley.
  • Professor i titular de la ctedra de Wallis Annenberg de Tecnologia de Comunicaci i Societat a la Universitat de Califrnia Meridional, Los Angeles.
  • Acadmic de la Reial Acadmia Espanyola de Cincies Econmiques, de l'Acadmia Britnica, de l'Acadmia de Cincies Poltiques i Socials dels Estats Units, de l'Acadmia Mexicana de Cincies i de l'Acadmia Europea.
  • Membre del Comit directiu de l'Institut Europeu d'Innovaci i Tecnologia (EIT).
  • Ha publicat vint-i-cinc llibres, inclosa la trilogia L'era de la informaci: cultura, economia i societat.
  • La seva ltima obra s Comunicaci i poder (2009). s editada en angls, castell, catal, itali, portugus i xins, i est en procs de traducci a l'rab.
Creative Commons. Alguns drets reservats
Aquest text està subjecte -llevat que s'indiqui el contrari- a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya de Creative Commons. Pots copiar-lo, distribuir-lo i transmetre'l públicament sempre que citis l'autor i Universitat Oberta de Catalunya (UOC), no facis un ús comercial i no en facis obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca.