Actualitat

[Crònica de Joan Antoni Guerrero]

«Barcelona –va explicar l'urbanista– ha estat la pionera en tot el llenguatge neoliberal que la resta de ciutats va agafar com a model; va ser amb els Jocs Olímpics que la ciutat va trobar una referència de creixement que després, amb el Fòrum de les Cultures 2004, es va multiplicar». Per això considera que, com a objecte d'estudi, la situació de Barcelona després de la crisi econòmica serà interessant d'analitzar per a veure com aconsegueix resituar-se.

En aquest context, assegura Robles-Durán, els moviments socials com el 15-M, a Espanya, o Occupy Wall Street, als Estats Units, podrien ser decisius per a aconseguir una reforma de les ciutats en el sentit de fer-les més obertes a la participació ciutadana. L'urbanista, que resideix a Nova York i que ha pres part activament en el moviment Occupy Wall Street, assenyala que les mobilitzacions han generat «una consciència molt més col·lectiva del fet que treballant junts es pot intervenir en la producció urbana», i en aquest sentit esmenta els casos de resistència organitzada per a evitar desallotjaments. «A moltes zones de Nova York s'ha aconseguit aturar-ne milers i de maneres diverses», va explicar.

Ciutat de les persones

L'expert, que denuncia l'urbanisme clàssic i defensa un nou model de pràctica urbanística que tingui més en compte les persones i menys els interessos corporatius o polítics, pensa que el desenvolupament de les ciutats no es pot deixar en mans de promotors o planificadors. «És la gent, amb una voluntat de desenvolupament, la que ha de prendre la decisió del que es fa a la ciutat, i això és la cosa de què ens hem oblidat». En opinió de Robles-Durán es parla molt «de la capacitat del ciutadà de decidir el seu entorn», però això s'ha perdut «completament», ja que, segons diu, «el ciutadà avui espera que la ciutat pensi per ell, que el promotor doni els models i els estils de vida, oblidant-se que és ell, el ciutadà, el qui construeix el seu entorn».

Així, doncs, l'urbanista mexicà pensa que es fa necessari «un retorn a un model d'urbanització en què no s'emfasitzi el que és material perquè això ja ho tenim –hi ha molts edificis buits i molt d'espai». De manera que el repte ara és saber com es poden reconstruir les relacions socials a les ciutats, «aquest és el projecte més gran, immaterial i de reorganització», va subratllar.

Aspectes cada cop menys positius

Al model urbanístic de Barcelona també s'hi ha referit el director del programa de recerca Transformació urbana en la societat del coneixement (TUSC), Ramon Ribera-Fumaz, que destaca que ha estat «paradigmàtic en molts aspectes» i que el seu «progressisme, tal com afirmava Manuel Vázquez Montalbán», residia en el fet d'«obrir la platja als ciutadans».

El model de creixement de la capital catalana es va desenvolupar després de l'èxit dels Jocs Olímpics «a partir d'estratègies neoliberals», i gradualment «els aspectes positius del model han anat desapareixent i passant a un model fraccionat, en el qual els interessos de la construcció han prevalgut sobre l'espai públic i els drets dels ciutadans», lamenta Ribera-Fumaz.

Així mateix, afegeix que, «més que un model, el que hi ha hagut a Barcelona és un procés durant el qual la idea de facilitats públiques per als ciutadans ha anat desapareixent» fins a arribar a la situació del Fòrum de les Cultures 2004 i la construcció del 22@. En aquest moment, afirma Ribera-Fumaz, «es trenca la retícula modernista d'Ildefons Cerdà» i al mateix temps l'urbanisme «trenca amb l'entorn de la classe treballadora».