Arquitectura

L'arquitectura tecnològica d'una institució recull el conjunt de decisions significatives referents a l'organització del programari, les interfícies, el seu comportament i la seva interacció, i també la selecció i la composició dels elements estructurals (infraestructura tecnològica). Per sobre de tot, però, l'arquitectura tecnològica ha de ser una definició d'estil: la descripció de les motivacions o fonaments que determinen per què un sistema està dissenyat de la manera en què ho està.

Una arquitectura se selecciona i es dissenya d'acord amb objectius i restriccions, i és una visió a alt nivell. Per tant, no explica com és implementat un sistema, sinó que defineix conceptes com ara principis i factors, organització, estils, patrons, responsabilitats, col·laboracions, connexions i motivacions.

Així, doncs, l'arquitectura tecnològica a la UOC respon a un model de referència abstracte o d'alt nivell i a unes polítiques generals de la institució. S'orienta a establir el model de relació entre els diversos elements tecnològics dins la UOC i també els mecanismes per a actualitzar-lo constantment.

A la secció «Infraestructura tecnològica» es descriu l'arquitectura física i els principals elements de la infraestructura tecnològica de la UOC. Així, doncs, en aquesta secció, es descriu només l'arquitectura lògica. Aquesta lògica aporta a la institució un marc de referència pel que fa a patrons i abstraccions per a la construcció de nou programari i per a la integració d'eines o serveis ja existents.

Els diagrames següents il·lustren aquesta arquitectura lògica de la UOC. El diagrama 1 mostra els mecanismes d'accés a la UOC, basats en el servei d'autenticació, que és un dels elements més destacats d'aquesta arquitectura.

Clica sobre la imatge (en anglès) per ampliar-la.

El servei d'autenticació permet als usuaris accedir a l'entorn de la UOC. Però, a més dels usuaris, també fa possible que hi accedeixin aplicacions informàtiques. Així, per exemple, una aplicació certificada com cal i instal·lada al telèfon mòbil d'un estudiant o d'un professor també podria accedir a la UOC. Aquests mecanismes, anomenats single sign-on (SSO), permeten que el Campus i altres eines de la UOC es puguin integrar en altres sistemes externs a la Universitat i s'hi puguin relacionar. Els sistemes externs, doncs, es poden autenticar i poden accedir a la UOC mitjançant diversos mecanismes d'autenticació, entre els quals es destaquen CAS, Shibboleth, IMS Basic LTI i les interfícies OKI OSIDs.

El diagrama 2 il·lustra amb detall l'arquitectura lògica per capes de la UOC.