Lliçons que hem après de la crisi, per Jordi Galí
La crisi ha canviat el marc d'estudi de l'economia?
«Abans de la crisi, hi havia un determinat tipus de model, que normalment es coneix com a neokeynesià, que és un model dinàmic, estocàstic, d'equilibri general, que emfatitza les rigideses nominals, el fet que els salaris i els preus s'ajusten de forma gradual i això fa que la política monetària és no neutral i hi ha marge perquè la política monetària millori l'assignació de recursos.»
«Aquests models –que ara pot semblar una mica insòlit, fins i tot, o sorprenent, des de la perspectiva actual– ignoraven de forma completa l'existència d'un sistema financer. És a dir, de fet, estan construïts de forma que no es produeixen mai transaccions financeres. Per tant, òbviament, aquests models no poden generar una crisi financera, no poden predir una crisi financera.»
«Com ha respost la professió, en aquest sentit? De la manera que podíem esperar que ho fes, que és treballant dur per incorporar en aquesta classe de models –mantenint algunes de les virtuts que tenen i que se'ls reconeix clarament– aquestes friccions financeres.»
«El que és més difícil d'assolir en aquesta nova generació de models que s'estan desenvolupant, és el que aquestes friccions financeres que s'introdueixen siguin capaces per si soles de generar una crisi financera.»
«En aquest moment puc dir clarament que encara estem lluny d'arribar a aquest consens de quin és el model que ha de substituir o ha de modificar el model neokeynesià que, abans de la crisi, havia estat adoptat per tots els bancs centrals i organismes internacionals.»