6/2/17 · Estudis d'Arts i Humanitats

El 16% dels matrimonis espanyols són interculturals

Un dels efectes de la globalització són les parelles mixtes en què conviuen membres de diferents països i nacionalitats. A Espanya, segons les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística (2015), el 16% dels matrimonis està format almenys per un cònjuge estranger, xifra que a Catalunya ascendeix a un 21%. «L’èxode d’espanyols, principalment joves, en cerca de feina ha contribuït a multiplicar els contactes entre cultures diferents», explica Carmen Giró, autora del llibre Familias globales: un hogar, dos culturas (Editorial UOC). Aquest tipus de relacions —expliquen diversos experts de la UOC— comporten la superació d’obstacles com ara les distàncies temporals, les diferències culturals i la convivència entre pares i fills amb diverses llengües.
Foto: Unsplash/<a href="https://unsplash.com/@artographybyp" target="_blank">I'm Priscilla</a>

Foto: Unsplash/I'm Priscilla

Giró, que ha recollit diversos testimonis de parelles i famílies en aquesta situació, ha pogut conèixer de més a prop la història de la immigració. «Hi ha persones que han emigrat per motius econòmics, altres que ho han fet per amor i altres, per set d’aventures», afirma l’autora. En altres ocasions, afegeix, matrimonis de conveniència s’han transformat després en un amor real i l’amistat entre estudiants d’Erasmus ha esdevingut una relació amorosa.


L’amor traspassa fronteres?

Les parelles mixtes han d’afrontar els problemes propis de tota relació, però agreujats per la distància que pot provocar el contacte entre dues cultures diferents. Com explica Francesc Núñez, sociòleg de les emocions, pot haver-hi concepcions del món que es donin per descomptat en la cultura pròpia i que xoquin de ple amb la cultura de l’altre. «Compartir un món, sobretot el de la vida quotidiana, significa compartir mites sobre el valor de la vida, l’educació dels fills, l’autonomia personal, la importància de l’amor, però també decidir com s’ha de cuinar un bon arròs, com es planxa la roba o quan es considera que s’ha de rentar perquè està bruta», afirma.

Tampoc cal oblidar tot el patiment i l’enyorança que hi ha en aquests processos migratoris. «La condició universal de la globalització no és viscuda de la mateixa manera per tothom, ni arrela igual en la quotidianitat i en les consciències de les persones», remarca Núñez. Per això, pel que fa a l’enyorança, la psicòloga de la UOC Mireia Cabero recomana aprendre a conviure amb aquesta emoció, que és més realista que intentar superar-la. Com? «Acceptant de manera conscient el que es troba a faltar, procurant atansar el que s’enyora». I afegeix: «I, en cas que no sigui possible, aprenent a viure-ho amb tranquil·litat i positivat.»

De totes maneres, com apunta Giró, el grau de vulnerabilitat d’aquestes parelles, possiblement superior al de la resta, es pot encarar amb adaptació, diàleg i respecte. Un cop superats els prejudicis i assumides les renúncies, aquestes relacions poden arribar a ser més fortes que les que no s’han trobat amb tants obstacles.


La multiculturalitat paritària no existeix a les famílies

La transmissió cultural i dels valors en les famílies és asimètrica, és a dir, no és igual. Per a Núñez, depèn del lloc de residència, sobretot si es resideix en el país d’un dels membres de la parella. Altres factors com el nivell cultural, social i econòmic dels membres són també determinants perquè hi hagi predominança, o fins i tot imposició, d’una cultura sobre l’altra. En aquest darrer cas, la procedència d’un país del nord o del sud, la diferència marcada de riquesa o un concepte molt diferent dels rols de l’home o la dona en una societat poden incrementar considerablement la presència d’una cultura sobre l’altra.

Per als nens, la situació que viuen amb cultures diferents és natural, perquè l’han viscuda des que van néixer. En canvi, per als pares que eren «monoculturals» pot resultar una mica estranya. «Per a ells la valoració de la multiculturalitat no és la mateixa: la cultura afegida se’ls pot presentar com a enriquidora, un suplement que poden afegir, però que en qualsevol dels casos és optatiu», aclareix.


Per a un bilingüisme equilibrat entre els més petits

Els pares de diferents nacionalitats i llengües acostumen a voler transmetre el seu idioma matern als seus fills. La manera de fer-ho és, en molts casos —com també Giró comprova en les famílies estudiades—, que cada pare parli exclusivament amb la seva llengua materna als fills perquè així els petits associïn cada idioma amb una persona i es redueixi la possibilitat de barrejar les llengües. «Aquesta estratègia, anomenada UPUL (un pare, una llengua), és la més coneguda i utilitzada en famílies mixtes», explica Maite Puigdevall, lingüista de la UOC. Però aquesta estratègia no sempre funciona, perquè a vegades el nen no acaba de tenir prou contacte amb la llengua «minoritària», és a dir, no està prou exposat a la llengua que no es parla en la societat en què està immers.

De fet, molts experts recomanen que si es vol educar els nens en dues llengües tots dos pares, a casa, parlin la llengua minoritària (si els dos la parlen, és clar). Aquesta estratègia, explica Puigdevall, s’anomena «a casa-fora de casa» o «llengua minoritària a casa, llengua majoritària fora de casa». «Per aquesta via els fills poden reforçar molt la llengua minoritària, ja que la rebran dels dos pares mentre són a la llar, i la majoritària l’adquiriran en els entorns escolars i d’altres activitats.»

Els beneficis i avantatges de ser bilingüe des de petit són de tipus cognitiu i social. «Els bilingües sembla que són millors que els monolingües en certs àmbits, com les tasques que requereixen control de l’atenció i control selectiu, en el canvi de tasques o en l’aprenentatge de noves llengües», diu la filòloga. D’altra banda, des d’un punt de vista social, poden tenir més facilitat i la ment més oberta a l’hora de comprendre la diversitat i les diferents perspectives sobre la vida i la societat.

«L’únic desavantatge del bilingüisme és temporal», apunta l’experta. De petits, en els primers moments del procés d’adquisició dels idiomes els nens poden trigar un xic més que els monolingües a produir el llenguatge i a assolir-ne les competències bàsiques. Han d’aprendre més vocabulari i fins i tot estructures molt diferents depenent de la combinació de llengües.

Experts UOC

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits