«En les democràcies actuals, el paper dels ciutadans és minúscul»

La seva recerca se centra en la relació entre tecnologia, societat i ciència. Des de la dècada de 1990, els aspectes polítics i normatius han estat el seu principal tema d'estudi. Va visitar la UOC, en el marc del programa Internationalization at Home de l'Obra Social de La Caixa, per impartir la conferència «Looking beyond Europe: Rethinking Science, Innovation and Democracy» (Una mirada més enllà d'Europa: una reflexió sobre la ciència, la innovació i la democràcia), centrada en com Europa podria aprendre d'altres països en àmbits com la ciència i la política. El seu treball més recent està relacionat amb la vulnerabilitat en una cultura tecnològica, el qual inclou la necessitat fonamental d'acceptar una certa vulnerabilitat en una societat innovadora.

Els éssers humans han viscut sempre en condicions de vulnerabilitat, però antigament aquestes condicions eren tempestes, terratrèmols, epidèmies... El que ha canviat és que vivim en un món cada vegada més dominat per la ciència i la tecnologia, i aquestes ciències i tecnologies generen nous riscos. Ulrich Beck, un sociòleg alemany que es va morir fa un any, ha anomenat aquesta situació «societat del risc». Vivim en una societat en la qual el risc ocupa una posició cada vegada més central, i això encara ho incrementen més la ciència i la tecnologia. Per descomptat, l'altra cara de la moneda és que la ciència i la tecnologia també ens ajuden a defensar-nos d'aquests riscos. Un exemple realment esgarrifós són les portes de cabina dels avions. Després de l'11 de setembre, les portes de cabina es van muntar amb tot tipus de dispositius per a bloquejar-hi l'entrada; però després, com va passar recentment en el vol de Germanwings, s'ha vist que aquests dispositius tècnics generen nous perills. La ciència i la tecnologia ajuden a controlar els riscos, però, alhora, provoquen nous riscos. Viure en un món amb riscos no tan sols és inevitable, sinó que, en realitat, potser no és del tot perjudicial. Potser la paraula risc té una dimensió massa negativa. Per això utilitzo el terme vulnerable, perquè també té connotacions lleugerament positives. Si, per exemple, en un grup d'amics em sento vulnerable, això vol dir que m'obro, que escolto els altres, que intento entendre el que fan i també que canvio la manera de comportar-me per tal de respondre als que m'envolten. Es pot aplicar el mateix a les societats. Quan les societats estan obertes al canvi, a la flexibilitat, a l'aprenentatge, a la reacció creativa davant del perill, és inevitable que siguin vulnerables. Sí, i vull marcar una diferència molt clara entre les qüestions de seguretat o protecció i les de vulnerabilitat. Hem de pensar en la vulnerabilitat que creen internet i els mitjans socials per a la nostra privadesa, etc. Sens dubte, internet ofereix molts avantatges i oportunitats, però també crea noves vulnerabilitats. I es tracta d'un conjunt de vulnerabilitats molt més ampli que la simple seguretat i protecció, que sovint s'interpreten com una cosa bàsicament física i material. I internet n'és només un exemple; penso que és important que les persones s'adonin que ser vulnerable és inevitable, és part de la condition humaine. La vida és vulnerable i és il·lusori pensar que podem viure en una societat sense vulnerabilitat. La societat, les institucions i els polítics s'han d'adonar que la vulnerabilitat és un aspecte fonamental de la vida i que val més considerar-la com una cosa positiva. Per descomptat. Penso que és un dels principals problemes de la política en aquest moment i que ha portat els polítics a un carreró sense sortida. El públic té atrapat al govern i a l'inrevés. Si passa algun desastre, s'acusa immediatament el govern de no disposar de reglaments i normes de seguretat adequats. Llavors el govern i el Parlament reaccionen establint noves lleis o controls. I llavors ens queixem constantment de l'augment de lleis i reglaments que tenallen la vida quotidiana i creen una càrrega administrativa excessiva. Els metges i el personal d'infermeria, i també els professors i altres professionals, cada vegada passen més temps fent tasques administratives en comptes de fer el que els correspon: tenir cura dels pacients i ensenyar els nens i els alumnes. Aquest carreró sense sortida a què s'obliguen el govern i el públic és causat per la falsa il·lusió que és possible un món sense cap tipus de vulnerabilitat. Així ens neguem a nosaltres mateixos l'oportunitat de pensar en una nova manera creativa per a lluitar contra la vulnerabilitat. Volia deixar clar que podem aprendre moltes coses mirant més enllà d'Europa. No tan sols hi trobem nous exemples i dades, sinó també nous conceptes, noves teories i noves formes de mirar el món. Penso que aquestes societats són fonamentalment diferents. La comparació amb cultures no europees ens pot ajudar, per exemple, a experimentar amb les nostres democràcies. La vulnerabilitat és un exemple d'això. No hem d'exigir sense més ni més que el nostre govern ens protegeixi davant de qualsevol perill, sinó que s'han d'implantar nous mecanismes democràtics per a augmentar la resiliència de les societats. Penso que, per exemple, podem aprendre de l'Índia per a millorar les nostres democràcies. L'Índia és la democràcia més gran del món i ha mantingut la democràcia durant el període més llarg des de la seva independència després de la Segona Guerra Mundial. Per descomptat, a l'Índia també hi ha problemes de violència entre les comunitats musulmana i hindú, i la meitat dels seus presidents han estat assassinats...; però tots tenim els nostres problemes. Sí, res no és perfecte, però d'això en podem treure una lliçó. Val la pena mirar més enllà d'Europa, perquè trobarem conceptes nous. Un bon exemple és el que vaig aprendre d'un col·lega indi, Shiv Visvanathan: la justícia cognitiva. Tenim drets humans universals, declarats per les Nacions Unides; drets de la infància; drets dels pacients, dels consumidors... Visvanathan ha definit el concepte de justícia cognitiva. La justícia cognitiva fa una crida ètica per mantenir els sistemes de coneixement, fins i tot quan no es basen en la ciència, segons la limitada definició moderna. En un món cada vegada més dominat per la ciència, algunes tribus dels vessants de l'Himàlaia han mantingut el seu propi sistema de coneixement paral·lelament a la ciència moderna. Sens dubte hi ha algunes contradiccions, però seria molt arrogant afirmar que, en tots els aspectes, la forma de vida occidental és millor que un sistema de coneixement local. Sí, i vull evitar que la gent pensi: «Sí, està bé, d'acord, si es tracta de mitologia, anem a Orient; per a les obres d'art, també; però, sens dubte, per a la ciència quedem-nos a Occident». Això és veritat només en part, segons la meva manera de veure-ho. Vivim en un món totalment científic i tecnològic; podríem pensar, doncs, que la ciència és la nova religió. Però, alhora, l'autoritat dels científics, els sacerdots d'aquesta religió, se n'ha anat en orris. És una paradoxa: sí, la ciència és la nova religió; però no, no hem donat una forma democràtica a les nostres societats ni hem acceptat els consells dels científics. Algunes vegades els governs no demanen assessorament científic i després cometen grans errors, que es podrien haver evitat si el consell científic tingués un paper adequat en les nostres democràcies. Penso que els ciutadans han de tenir un paper molt més important en les interaccions entre ciència, tecnologia, societat i política del que tenen avui. No els culpo per això, perquè les nostres democràcies es basen en constitucions que es van redactar al segle xix, seguint Montesquieu. Actualment, el paper dels ciutadans es limita a votar un cop de tant en tant. És possible que siguin membres d'un partit polític o formin part d'una associació esportiva, però en general es limita a això. En el funcionament bàsic i continu de les nostres democràcies, no hi ha paper per als ciutadans. I penso que, en un món tan científic i tecnològic, això és un dèficit democràtic. En realitat, hauríem de pensar a donar al ciutadà un paper més actiu. Participació dels ciutadans en la formulació política i en la reflexió sobre la societat ?si la societat ha d'evolucionar cap a una direcció o una altra? i sobre com volem que la ciència i la tecnologia ens ajudin a definir-nos com a societat. Aquest és el tipus de democràcia que hauríem de desenvolupar. Estic segur que les tecnologies seran un element important perquè la democràcia evolucioni en aquesta direcció, però no hem de ser ingenus sobre el paper de la tecnologia, sobre la possibilitat d'una solució tècnica. Fa vint anys, hi havia gent que pensava que internet democratitzaria radicalment la societat, perquè tots podríem parlar entre nosaltres, tothom tindria tota la informació disponible... Seria com estar situats al centre de l'àgora atenesa, on va néixer la democràcia. La idea que la tecnologia d'internet resoldria el dèficit democràtic ha demostrat que és una il·lusió, però en repensar la democràcia hauríem de pensar, per descomptat, a incloure-hi internet i els nous mitjans socials. El govern hauria de pensar sobre les noves formes de comunicació entre ciutadans, parts interessades, organitzacions de la societat civil i el mateix govern. No hi veig solucions fàcils i crec que les nostres societats han de ser realment intel·ligents per a concebre noves formes de democràcia, també fent servir la tecnologia. Si ho deixem, però, únicament en mans de la tecnologia, serà un gran desastre.