• Compartir
  • Escoltar
  • Imprimir

Entrevistes
Entrevistes

Entrevista amb Albert Sangrà

«L'estudiant dissenyarà el seu model d'estudis a mida de les seves necessitats»

Albert Sangrà
29/01/2016 / Per Ángela Plaza

El nombre d'estudiants en línia no deixa de créixer arreu del món i posa de manifest la consolidació d'un model educatiu del qual la UOC va ser pionera ara fa vint anys. Parlem amb Albert Sangrà, director acadèmic de la Càtedra UNESCO d'Educació i Tecnologia per al Canvi Social, que ha estat guardonat amb el Premi a l'Excel·lència en Aprenentatge Virtual (e-learning) del Congrés Mundial d'Educació. Sangrà, que és l'únic acadèmic a Catalunya i a l'Estat espanyol que ha rebut aquest guardó i també el premi EDEN Senior Fellow, reflexiona sobre la situació actual de l'ensenyament en línia i els seus reptes de futur.

Enhorabona pel Premi a l'Excel·lència en Aprenentatge Virtual del Congrés Mundial d'Educació que va rebre el juliol passat. Què representa aquesta distinció?

Òbviament constitueix una satisfacció personal, perquè representa el reconeixement del món educatiu a una trajectòria d'anys de feina en l'ensenyament en línia. Més enllà del reconeixement personal, posa de manifest el rol que Catalunya ha exercit en aquests darrers anys en el món en l'àmbit de l'ensenyament en línia. No solament perquè fa vint anys la UOC va ser la primera universitat catalana completament en línia, sinó pel desenvolupament d'un model educatiu que encara està en vigor i que encara no ha estat superat per altres.

Posant en el mapa la feina de la UOC en aquests darrers anys, quina és la valoració que en fa, d'aquesta trajectòria?

Algú pot pensar que estem com fa vint anys, i això no és veritat. Si ho analitzem bé, podem veure com tot ha anat evolucionant. Sempre hi ha qui preferiria anar més ràpid, però també hem de tenir present que qualsevol canvi impacta de manera decisiva en els estudiants. Des de les institucions hem de ser curosos i aplicar els canvis tecnològics quan els estudiants en puguin treure un veritable rendiment. El nostre objectiu és educar bé i, si pot ser, educar millor. L'estudiant continua essent la nostra prioritat, és el centre del procés d'aprenentatge. Ho dèiem fa vint anys, quan no ho deia ningú, tot i que després s'hi va apuntar molta gent, a aquest discurs.

La UOC va liderar la trobada d'un grup internacional d'experts de diverses universitats per a definir els estàndards d'alta qualitat de l'educació en línia. Encara hi ha un prejudici respecte a l'ensenyament a les universitats presencials?

Sempre que hi ha una iniciativa innovadora, els que eren abans al terreny de joc l'intenten desmerèixer, perquè se senten amenaçats. Tenim la sensació que ens hem de justificar permanentment, que hem de justificar la nostra qualitat cada dia. Jo estic disposat que sigui així quan l'ensenyament presencial faci el mateix, però no és el cas: a la universitat presencial ja se li suposa qualitat i una sèrie de bones pràctiques. La nostra voluntat amb aquesta trobada és posar de manifest, un cop més, la bona reputació de l'ensenyament en línia.

I quins són els inconvenients que troba l'ensenyament en línia per a poder establir aquests barems de qualitat?

L'ensenyament en línia té molts bons exemples de bones pràctiques, d'èxit, de qualitat i d'excel·lència. La nostra intenció és no conformar-nos amb uns nivells de qualitat suficients. Actualment emergeixen moltes institucions que ofereixen estudis en línia, algunes millors que d'altres. Penso que és just per a la societat, i sobretot per a les persones, que es posi de manifest que el nivell de qualitat d'algunes institucions és molt alt.

En quin moment es troba l'ensenyament en línia a Catalunya?

El nombre d'estudiants d'aquesta modalitat creix a tot el món i, per tant, Catalunya no n'és una excepció. Fa vint anys nosaltres érem una universitat que naixia i que tenia un nombre reduït d'estudiants; per tant, no molestàvem ningú. La situació ha canviat i actualment, en el context català, se'ns veu com un competidor. Què fan les altres universitats? Les presencials també ofereixen programes o cursos en línia, alguns de mixtos i altres de complets. També intenten que universitats com la nostra no puguin fer alguns programes per a evitar la competència. D'altra banda, encara s'utilitza l'argument que hi ha algunes matèries que no es poden estudiar en línia. Sincerament, sabem que són excuses de mal pagador, perquè en molts països es fa i, per tant, es pot fer i es pot fer bé. Això no obstant, que aquest debat existeixi a Catalunya vol dir que l'ensenyament en línia és viu.

I pel que fa a l'Estat espanyol?

Després de la creació de la UOC, van començar a aparèixer institucions, moltes d'elles de caràcter privat, que van creure que l'ensenyament en línia podia ser un model de negoci interessant. Això va fer que apareguessin diverses universitats, com la Universitat a Distància de Madrid (UDIMA), la Universitat Internacional de València (VIU), la Universitat Internacional de la Rioja (UNIR) —que és la que probablement s'ha consolidat més— i, darrerament, alguna altra de molt més petita i d'iniciativa privada. No es poden posar portes al camp i no es pot evitar que hi hagi ensenyament en línia, però sí que és cert que hi ha ofertes de més qualitat i de menys, i amb això sí que hem de ser exigents i rigorosos. Les noves incorporacions i propostes tenen tot el dret d'existir, però també tenim el deure d'establir mecanismes de control de la qualitat.

Pel que fa a l'Amèrica Llatina, quins són els reptes per a l'ensenyament en línia en aquesta zona?

Fent-ne una anàlisi molt breu, probablement els que hi tenen millor accés són els professionals benestants que viuen en zones urbanes amb bona connectivitat; per tant, el que s'acostuma a dir, que l'ús de la tecnologia i d'internet crea una divisió digital, aquí es fa més evident. Això tampoc no vol dir que no hàgim d'intentar que aquest tipus de formació no arribi allà, sinó que hem de veure com els països mateixos poden desenvolupar les seves infraestructures. A tot això també hi hem d'afegir la problemàtica econòmica. En alguns d'aquests països hi ha una forta presència d'universitats privades que tenen objectius de caràcter econòmic. Això és lícit, però hauríem de veure de quina manera es pot trobar l'equilibri perquè també s'ofereixi formació superior més enllà del benefici econòmic. Un dels grans plantejaments a l'Amèrica Llatina és el dubte permanent que tenen sobre la qualitat de l'ensenyament superior i, quan parlem d'ensenyament en línia, els dubtes encara són més forts. De nou, és un problema que es resol amb criteris de qualitat i estàndards que estableixin rigor i exigència.

I la resta del món?

Com ja hem dit, a tot el món el nombre d'estudiants en línia continua creixent. Hem d'identificar com evoluciona això, perquè probablement en el futur haurem de fer arribar la universitat a les persones i no fer que les persones es desplacin a les universitats. Si a això hi afegim que som aprenents al llarg de la vida, cada vegada es necessitaran més oportunitats d'aprenentatge en línia perquè els estudiants no podran desplaçar-se permanentment. Per tant, és innegable que el creixement és clar i que l'ensenyament en línia és i serà un element indispensable.

Dèiem que les universitats presencials també han incorporat cursos en línia. La competència amb aquest tipus d'universitats encara és més forta actualment?

Sí, és clar. Les universitats presencials, després d'un temps de menystenir l'ensenyament en línia, el van abraçar ja fa alguns anys i, per tant, l'han vist com una gran oportunitat per a superar la reducció del nombre d'estudiants que en els darrers anys patim tots plegats. L'any 2004, de les 71 universitats que hi havia a l'Estat espanyol, una mica més de la meitat ja tenien programes en línia; el 2007, només n'hi havia dues que no tenien cap programa en línia. Òbviament, ara totes en tenen i la competència és aquí. Tot i que la competència creix, m'agrada veure la situació des d'una perspectiva positiva: la gent confia en l'ensenyament en línia i, si hi confia, deu ser perquè funciona.

Cap a on va l'ensenyament en línia?

El futur serà una barreja de tot. D'entrada penso que passa per un concepte anomenat «ecologies d'aprenentatge», segons el qual qui pren la decisió sobre què fa servir per a formar-se és la persona. Cada vegada més cadascú decidirà fer un curs presencial aquí, un curs en línia allà, un curs en línia obert i massiu (MOOC) o qualsevol altra formació pel seu compte... I, amb tot això, cadascú anirà confeccionant el seu propi coneixement. La cosa important serà identificar com més oportunitats d'aprenentatge millor, siguin presencials, mixtes o en línia, o formals o informals. Serà el conjunt de l'ecologia pròpia d'aprenentatge de cadascun de nosaltres.

I com encaixa aquesta flexibilitat amb el sistema actual?

Hem de ser capaços de trencar les estructures rígides de l'ensenyament superior i apostar per la flexibilitat; en comptes de mòduls, anar més enllà i pensar en grànuls que, tots sumats, donin com a resultat l'assoliment d'una sèrie de competències. Les institucions haurien de començar-se a moure tenint en compte que s'han d'oferir els estudis d'una altra manera. El canvi en l'estructura de l'aprenentatge no significa una renúncia en l'exigència de qualitat. La innovació es troba precisament a veure com podem resoldre aquestes tensions entre el que l'Administració considera que ha de ser el necessari i el que les persones comencen a treballar com a individus. L'objectiu és trobar un punt d'equilibri que ens permeti garantir la qualitat i el rigor, alhora que ampliem la flexibilitat.


«Els MOOC són un recurs més de l'aprenentatge, com ho poden ser
llegir un llibre o un article, o fer una simulació»

En un context d'ensenyament en línia, resulta inevitable fer referència als MOOC perquè, sobretot fa un parell d'anys, van generar molt enrenou. Van ser només una bombolla?

Els MOOC, que van sorgir al Canadà al voltant del 2008-2009, tenien un sentit perquè era ensenyament obert, entre iguals, on els mateixos companys s'ajudaven, sota la tutela d'un professor. El seu objectiu era construir coneixement nou. En canvi, el 2012, quan van aparèixer cursos a partir de la inversió de capital, que van donar lloc a empreses com Coursera o Udacity, el que sorgeix és una altra cosa. Els anomenats xMOOC (en contraposició als anteriors, que es van anomenar cMOOC) es basen en un model d'ensenyament tradicional, en què un professor parla i explica i els estudiants llegeixen, miren i escolten. Malauradament, els que van fer això no hi entenen, en processos educatius, perquè es va enfocar com una inversió de negoci amb base tecnològica. Amb el grau d'inversió que hi havia, els mecanismes mediàtics es van disparar i es va crear una certa bombolla. Alguns, he de dir, van seguir aquesta tendència a ulls clucs, com va passar a Espanya.

Això a part, el grau d'abandonament és altíssim, de vora el 95%.

I ho continuarà essent. La gràcia del model era que molta gent s'hi apuntés d'entrada, però interessava poc quants acabaven. El que importava era vendre el titular que digués que s'hi havien apuntat 200.000 persones. Això des d'un punt de vista de màrqueting pot estar molt bé, però des d'un punt de vista d'aprenentatge hem de ser honestos. I no dic que no s'hi puguin aprendre coses, però no tot el que es deia que s'aprendria.

Per tant, no han aportat cap canvi pedagògic.

Cap. Era difícil que n'aportessin cap quan no significaven cap innovació per si mateixa. Penso que els MOOC poden servir, més que no pas de cursos, de recursos per a classes, tant presencials com en línia, com un reforç d'algun tema concret. De la mateixa manera que s'agafa un article o un llibre, o es fa una simulació, s'agafa un MOOC. Que siguin oberts també està molt bé. Sóc partidari del fet que la gent pugui tenir accés obert a coneixement per a millorar la seva formació. Per tant, després de la fal·lera inicial, els MOOC ara són al lloc que els pertoca.

L'evolució dels MOOC podria passar per convertir-se en LOOC/SPOC, cursos més personalitzats i no tan massius?

Els MOOC es basen en un sistema d'autoaprenentatge del qual ja parlaven els grecs —autodàxia— o l'anomenat estudi independent (independent study), que va sorgir als Estats Units cap a final del segle XIX, principis del XX. L'error és pensar que la majoria de la població pot treure profit d'aquesta manera d'aprendre, quan només un 10-12% de les persones són autodidactes eficaces. Si restem tots els que tenen grans dificultats d'aprenentatge, tenim un 75-80% de la població amb un perfil d'estudiant que necessita altres aspectes per a poder aprendre adequadament, com l'acompanyament del professor, trobar-se amb els companys —presencialment o en línia—, tenir recursos que els motivin, etc. Els SPOC (small private online courses) no són gaire diferents del que feia la UOC fa alguns anys, treballant amb grups més petits en què el professor pot atendre i acompanyar els estudiants. No sé si és el model del futur, però és el que té més possibilitats de tenir una eficàcia més clara.

Creative Commons. Alguns drets reservats
Aquest text està subjecte -llevat que s'indiqui el contrari- a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya de Creative Commons. Pots copiar-lo, distribuir-lo i transmetre'l públicament sempre que citis l'autor i Universitat Oberta de Catalunya (UOC), no facis un ús comercial i no en facis obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca.