12/4/16 · Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació

«Cal llançar-se a la xarxa per a continuar aprenent»

Ana Isabel Bernal Triviño ,

La connexió a internet mitjançant els mòbils va transformant la nostra manera de comunicar-nos i d'informar-nos. Les aplicacions, avui dia ja imprescindibles, obren noves portes d'expressió i difusió al periodisme. Per a poder saber més sobre aquesta revolució tecnològica parlem amb la doctora Ana Isabel Bernal Triviño, periodista, investigadora de mitjans digitals i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. Bernal, periodista a eldiario.es i publico.es, també és autora del llibre Herramientas digitales para periodistas, publicat per l'Editorial UOC, en el qual ofereix informació pràctica per a professionals en actiu i estudiants de comunicació.

La connexió a internet mitjançant els mòbils va transformant la nostra manera de comunicar-nos i d'informar-nos. Les aplicacions, avui dia ja imprescindibles, obren noves portes d'expressió i difusió al periodisme. Per a poder saber més sobre aquesta revolució tecnològica parlem amb la doctora Ana Isabel Bernal Triviño, periodista, investigadora de mitjans digitals i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. Bernal, periodista a eldiario.es i publico.es, també és autora del llibre Herramientas digitales para periodistas, publicat per l'Editorial UOC, en el qual ofereix informació pràctica per a professionals en actiu i estudiants de comunicació.

És autora del llibre Herramientas digitales para periodistas. Per què va decidir escriure un llibre sobre aquest tema?

El projecte del llibre va sorgir arran de la meva feina com a investigadora, que, des de la meva tesi doctoral, ha estat relacionada amb la innovació, amb una perspectiva més tecnològica de la transició del paper al web, amb l'estudi del disseny web, etcètera. El que em va animar a aprofundir-hi va ser un telèfon intel·ligent que em van regalar. Em vaig baixar moltes aplicacions, i una va ser Twitter. Gràcies a aquesta xarxa social, vaig començar a estar en contacte amb pàgines sobre periodisme i tecnologia, i vaig començar a conèixer algunes eines. La gran majoria d'aquestes pàgines eren estrangeres, i per això vaig pensar que hi havia una necessitat per cobrir. Així és com, finalment, vaig plantejar a l'editorial de la UOC fer un llibre sobre eines. Es tracta d'informació molt útil per a tots els professionals, no només per a estudiants. Moltes d'aquestes eines ajuden a millorar les narratives i, al mateix temps, afavoreixen un estalvi de costos, de manera que són molt pràctiques i útils per a les noves iniciatives emprenedores dins el periodisme.

Vivim una època de canvis en la professió periodística, en què la tecnologia té un paper clau. Les tecnologies com poden ajudar a exercir el periodisme?

No hem d'oblidar que el periodisme mai no s'ha pogut exercir sense tecnologies; de fet, la mateixa impremta era una tecnologia, com ho són la ràdio o la televisió. Actualment estem en un altre procés, en el qual fins i tot podem parlar de microtecnologies quan ens referim a les mateixes aplicacions. Aquestes microtecnologies ens permeten treballar, de manera independent, àudio i vídeo per a crear narratives multimèdia. Sí que és cert que ens trobem davant d'una època de canvis, però com qualsevol altra. El que passa actualment és que hi ha moltes més novetats i fronts, però en ella mateixa la història del periodisme mai no s'ha entès sense tecnologia.

En el pròleg del seu llibre afirma que les tecnologies són «aliades del periodisme rigorós i transparent que la societat demana». És necessari recordar el rigor com a valor perquè l'ús de tecnologia canvia la manera de fer periodisme?

El rigor és necessari recordar-lo sempre. Deixant de banda l'ús de la tecnologia, el que vull deixar sempre clar és que la tecnologia sola no salvarà el periodisme. El rigor fa referència a un codi ètic i aquest codi moltes vegades s'ennuvola o s'esborra. En aquest sentit sóc una mica Pep Consciències i sempre m'agrada recordar quina és l'essència de la professió, independentment del canal tecnològic que es vulgui utilitzar. De fet, ara podem fer un periodisme més rigorós i més transparent gràcies a les possibilitats que ens brinda la tecnologia. Les rèpliques, en el cas de les xarxes socials, són molt més immediates, per exemple. Si es fa periodisme mòbil mitjançant una aplicació com Vine, es poden denunciar atacs en una manifestació, com va passar a Ferguson.

De vegades, alguns mitjans prefereixen ser els primers que no pas contrastar i verificar les dades que difonen. La immediatesa és un dels mals endèmics d'aquesta nova generació de periodisme?

Òbviament, la immediatesa ens pot jugar males passades, perquè tots volen ser el primer a publicar alguna cosa, encara que em penso que d'això, tothom n'ha après molt. No hem de pensar que les xarxes socials provoquen situacions d'aquest tipus, perquè això forma part d'un altre dels pilars del periodisme, el de l'ètica periodística. El fonament periodístic i la manera de desenvolupar la professió depenen del periodista, dels mitjans i de la imatge que vulguis projectar, no només de la tecnologia. Tothom a Twitter, fins i tot un ciutadà, pot donar una notícia d'última hora, però la clau serà la contextualització. La ràdio era pura immediatesa, la televisió també. Un exemple el tenim en El País, quan va publicar la imatge d'Hugo Chávez mort quan encara era viu. És premsa escrita, de manera que van tenir temps de contrastar la informació. Això demostra que la culpa no recau tant en l'aparició de les tecnologies i d'aquest nou periodisme com en els fonaments, rutines i interessos de la professió. Em molesten molt els debats en què es demonitzen les tecnologies. No es tracta de demonitzar ni de sacralitzar. Es tracta, només, d'assumir que la tecnologia sempre ha estat vinculada a la nostra professió i que sempre, com altres formes de producció, condiciona la nostra feina i la nostra relació amb la societat.

Segons la seva opinió, l'anomenat «periodisme ciutadà» perjudica o beneficia el periodisme fet per professionals?

Aquest és un concepte que a mi no m'agrada gaire, però del qual tothom parla. M'agradaria aclarir que hi ha moltes professions en què no s'utilitza el concepte «ciutadà». Si arreglo la pica de casa meva, no diré que sóc «lampista ciutadana», per exemple. Si cuino cada dia, no sóc pas «cuinera ciutadana». Ara ens podem nodrir d'una manera molt efectiva de testimonis, de localitzacions, de la presència del ciutadà on tenen lloc els fets. És a dir, ara és d'una manera més ràpida, i amb un dispositiu mòbil es pot registrar el que passa. Però abans, sobretot a la ràdio (i ràdios locals), s'obrien els micròfons als oients i donaven dades, o fins i tot eren testimonis de fets que ajudaven a ampliar un enfocament. Quan jo treballava a la televisió, com a productora, em trucaven ciutadans per oferir-me fets. I, com sempre, aquests canals ens poden beneficiar, però hem d'exercir sempre el nostre deure de periodistes i comprovar la veracitat de la informació. El problema és que els mitjans es van rendir, en molts casos, al poder financer. Només cal veure la qualificació que obté la premsa al CIS. Això ha provocat iniciatives ciutadanes de creació de mitjans i plataformes regides pels seus criteris i amb agendes diferents, com a mitjans comunitaris. Però això són estructures diferents.

Els nous formats es van imposant i conviuen amb un periodisme més tradicional. Les tecnologies com han canviat la nostra manera de consumir la informació?

El telèfon mòbil, juntament amb les xarxes socials, permet que estiguem en una actualització de la informació constant. Canvien les hores de consum i d'accés a la informació perquè hi ha una exposició contínua. Abans es depenia dels cicles informatius dels mitjans i ara som nosaltres els que tenim la capacitat de decidir quan ens volem informar.

Cada dia, mitjançant els nostres mòbils i d'altres dispositius amb els quals ens connectem a internet, accedim a tones d'informació. Un dels grans reptes del periodista és captar l'atenció del lector davant d'aquesta marea de continguts?

Sens dubte, i penso que el que crida més l'atenció és la informació viral. Hi tenen un paper destacat els vídeos, presentats com a microcàpsules, amb edicions de rètols, i que són molt atractius; també presentacions com les que fa la plataforma Atavist, mitjançant el que es coneix com a periodisme lent (slow journalism), o com aquella presentació de Snow Fall a The New York Times. Moltes vegades, el gran repte del periodista és captar l'atenció del lector, però no pas mitjançant l'ús de la tecnologia ni de l'estètica sinó a partir del contingut, de la història, que és el que al cap i a la fi val. El millor és que ara podem enfocar una informació des de diferents punts de vista i amb diferents recursos i formats.

Les xarxes socials són una arma de doble tall a l'hora de fer informació i també de consumir-ne?

Fa poc, en el UOCMeet, parlàvem de la informació que es rep des de les xarxes socials. Tot depèn de la font. Has de validar, fer llistes a Twitter i, d'aquesta manera, filtrar les teves fonts de referència. Tot i així, de vegades ens fa més por rebre una font ciutadana només perquè en el periodisme ens hem habituat massa a la nota de premsa i a no contrastar. Precisament, penso que part de la crisi actual es deu al fet que hem estat uns autòmats reproductors de notes de premsa sense contrastar. Clarament, segons la meva opinió, el que veritablement és una arma de doble tall és el «copia i enganxa». A les xarxes socials només hi veig avantatges a l'hora de confeccionar una informació. Acabo d'escriure un article d'investigació que es va a publicar en un llibre de la doctora Elvira García de Torres, especialista en aquests temes, en el qual analitzo el desenvolupament de gèneres periodístics a les xarxes socials i, concretament, a Twitter. Parlo de gèneres informatius gràfics, tot i que també n'hi ha de purament textuals. És tot un canal, sobretot d'experimentació. Estem en un moment en què cal llançar-se a la xarxa, provar i tenir aquest coratge per a continuar aprenent.

Molts dels periodistes que ara es llicencien són persones que han conviscut amb aquest tipus de tecnologia des de la seva adolescència —i els professionals del futur seran completament natius—, però actualment encara conviuen els periodistes de la vella escola amb els nous. Es tracta d'un xoc de trens o ambdues parts es poden beneficiar?

És cert que trobo persones amb aquesta actitud, però també trobo joves, entre els meus propis alumnes, de trenta a quaranta anys, que són refractaris a les noves tecnologies. I després trobo periodistes, algunes amigues meves, com Rosa Maria Artal o Maruja Torres, que són tot el contrari. Vaig quedar un dia amb Maruja Torres i el primer que em va preguntar va ser amb quines eines podia gravar amb el mòbil. Per la seva banda, Rosa Maria Artal em comentava el que va significar per a ella obrir-se un blog o ser a Twitter, la projecció, el desenvolupament de la imatge de marca com a periodista que li havia significat. Penso que més que un xoc de trens és totalment el contrari. És una qüestió d'actitud, de voler continuar aprenent. En aquesta professió aprenem tots de tots. És fonamental.

La UOC és una universitat capdavantera tecnològicament i també com a model educatiu. Un dels seus pilars és la formació al llarg de la vida. Els periodistes també han d'apostar per aquest tipus de formació?

Sí, és clar. En el meu cas, mai no vaig pensar que en acabar la carrera sabria periodisme, però és que això passa en qualsevol professió. La societat evoluciona i tot evoluciona; o sigui que hem d'anar assumint aquests canvis per a adaptar-los a la nostra feina. Qui pensi que amb una fase d'estudi ha culminat la seva formació està equivocat. La formació contínua i estar oberts al nou coneixement haurien de ser les nostres metes. Fa temps vaig llegir una entrevista d'una directiva de premsa nacional, i deia que era molt trist acabar una carrera i pensar que t'has de continuar formant. En canvi, jo veig professors que emprenen aules educatives virtuals, metges que adapten innovacions tecnològiques en l'àmbit quirúrgic o del diagnòstic, per exemple, i s'assumeix com una cosa normal. Mentre que en el periodisme, com que és una professió que moltes vegades no exigeix ni el títol per a exercir, sempre que es presenta el tema de la formació sorgeix el debat. És un altre dels mals del nostre camp. Som especials també en això. A més, universitats com la UOC, amb la docència en línia, permeten que adaptis l'ensenyament als teus horaris i necessitats, no a l'inrevés.

Essent una experta en la matèria, com veu el futur del periodisme? Els nous formats posaran fi al periodisme tal com l'entenem ara o hi haurà una convivència de formats?

Aquest tipus de qüestions són més per als que es creuen gurus. Aquesta actitud no lliga amb mi, perquè assumir aquest rol en tot això és una mica pelut, és com ser a la corda fluixa. L'únic que percebo amb més evidència científica és la relació entre periodisme i mòbil. Tot i així, no sé fins a quin punt algun d'aquests formats, en un termini de deu anys, podrà crear una nova dinàmica, com el periodisme immersiu. De tota manera, el periodisme, no l'ha matat cap tecnologia; tampoc la televisió no va significar la fi de la ràdio. La tecnologia evoluciona, però l'essència del periodisme sempre hi serà. Al meu entendre, la renovació més àmplia del periodisme vindrà com més en contacte tornem a estar amb la nostra essència, a ser al carrer, a estar en contacte amb el ciutadà, a donar resposta a les seves necessitats, a denunciar el que ell viu, perquè, si no som els seus altaveus, aquesta professió no val la pena per a res, si més no jo ho tinc entès així. Un periodisme al servei del poder no és periodisme.

Quins consells donaria als periodistes acabats de llicenciar perquè es facin un lloc en un mercat tan competitiu?

Moltes vegades, quan acabo les meves conferències, faig referència a Kapuściński, quan deia que «les males persones no poden ser bons periodistes», i penso que això tan senzill ho resumeix tot. Això a part, dependrà molt de com sigui cadascú com a individu. Jo només puc parlar per la meva experiència personal, i la veritat és que per a arribar a on sóc he hagut de lluitar i tenir moltíssima constància, sense contactes ni cognoms ni padrins. Tots els qui no visquin a les grans províncies han d'anar amb la mentalitat que treballar com a autònom serà gairebé la sortida més evident. És un marc molt competitiu, on qui millor es posicioni serà el qui tingui millors recursos i la capacitat de localitzar bones històries. Els periodistes autònoms haurien de fer visible i vàlida la seva feina. Tenim una cosa i és que ens convertim en lluitadors. La incertesa ens fa ser més agosarats. En el meu cas, el que agraeixo més és que treballo amb històries que vull fer, parlo sobre persones que vull entrevistar, perquè crec que tenen un missatge per compartir amb la gent. Penso que això és el més bonic que podem tenir els treballadors autònoms quan revisem la nostra feina. El que falla és la visió empresarial que ens ofereixen als autònoms i això és el que a vegades desanima, però la nostra és una cursa de fons. I en aquest sentit una cosa que ens queda sempre és no deixar de formar-nos, que mai no sigui una excusa no haver arribat a un lloc perquè ens faltava formació o coneixement.

 

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits