Entrevistes

Mentre Barcelona s’engalanava per als Jocs Olímpics, les tropes sèrbies encerclaven Sarajevo i iniciaven el setge més llarg de la història de la guerra moderna (1992-1995). Tot i el seu origen serbi, Divjak no va dubtar a fer la feina que li pertocava: organitzar la defensa de la capital amb tots els mitjans disponibles. Per portar-ho a terme, va formar un exèrcit amb civils i, fins i tot, amb convictes.

Quantes persones varen morir a la guerra de Bòsnia?

Es parla de 250.000 morts, però una ONG, juntament amb un institut, parla de xifres més ajustades a la realitat: uns 100.000. D’aquests, 60.000 són bosnians musulmans, 30.000 són serbis i la resta, croats. Majoritàriament eren soldats, uns 27.000, tant d’un bàndol com de l’altre. A Sarajevo varen morir 15.000 persones; entre elles, 1.600 nens.

Què condueix els homes a la guerra?

Cada conflicte s’origina per unes causes determinades. En el cas de Bòsnia i Hercegovina, va ser el desig de dominació d’un poble sobre un altre. Després de la mort de Tito i la caiguda del comunisme, Milosevic i els nacionalistes serbis varen concebre la tesi d’una «gran Sèrbia» que agrupés tots els serbis. Els croats i els eslovens ho varen rebutjar, i va esclatar així el conflicte i es va produir la independència posterior d’aquests dos països. Els bosnians, igual que els altres, també varen demanar la independència, i els serbis, un cop més, s’hi varen oposar. El desig que guiava els nacionalistes serbis també era la desaparició dels musulmans d’aquells territoris. Evidentment, un desig semblant de «neteja» del territori va sorgir entre els musulmans i els croats. Ara bé, si hem de parlar de responsabilitat, el 90% pertocaria als nacionalistes serbis, el 6% als croats i el 4% als bosnians, segons un estudi de la CIA de l’any 1994.

Vostè és d’origen serbi i no és musulmà com la majoria de bosnians. Per què es considera bosnià?

Vaig néixer a Belgrad, perquè els meus pares s’hi van desplaçar per feina, però el meu pare sempre ha viscut a Bòsnia; a més, la meva família mai no ha donat gaire importància a les qüestions religioses. Abans de la guerra, ja feia vint-i-set anys que vivia a Sarajevo, una ciutat on tots érem iguals, ens visitàvem durant les festes religioses dels uns o dels altres, mai no havíem tingut problemes pel fet de ser serbis. La guerra va començar amb la propaganda nacionalista, que induïa a la desconfiança envers els musulmans i envers la convivència entre els grups. Jo formo part des de l’any 1984 del cos de defensa territorial (interna) de l’exèrcit, que també es fa càrrec de les obres de salvament en cas de catàstrofes. Quan es va organitzar la defensa de Bòsnia, vaig rebre l’ordre de defensar Sarajevo i la vaig acceptar. També ho vaig triar per una qüestió més humana, perquè l’exèrcit de la capital estava molt poc armat, a diferència del serbi. La defensa territorial de Bòsnia i Hercegovina es va constituir de manera multiètnica i multireligiosa, tal com era abans l’exèrcit iugoslau.

Què significa per a vostè la paraula identitat ?

La pertinença a allò de què algú vol formar part, sia la religió, la nació, una associació cultural... És una elecció lliure. Per exemple, jo insisteixo en la idea de persona bosniana, ni catòlica, ni ortodoxa ni musulmana o no sèrbia. Sóc un ciutadà de Bòsnia que respecta el que és dels altres, però que també vol que es respecti el que és seu. Tinc una manera múltiple de mostrar la meva identitat: crec en la ciutadania, en un estat laic sense cap referència a la religió o a les qüestions lingüístiques. Una qüestió d’identitat nacional al meu país és la llengua, i d’aquesta manera tenim tres llengües oficials, que els tres grups comprenen perquè són quasi idèntiques, però les utilitzen per a demostrar la seva pertinença a un grup. El que és més vergonyós del meu país és que els polítics porten els seus propis intèrprets, quan en realitat saben molt bé la llengua dels altres interlocutors polítics. El nostre president assegura que, de les llengües estrangeres, només sap una mica de rus.

Encara hi ha gent a Bòsnia que es consideri iugoslava per sobre de tot?

Sí, s’anomena la iugonostàlgia. Per sort, hi ha molta gent jove que reconeix que aquella va ser una època molt bona de la nostra història. En els últims quatre o cinc anys, s’han format moltes associacions Josip Broz Tito. Quan es fan enquestes sobre els personatges històrics més rellevants, Tito sempre és a les primeres posicions, tant a Eslovènia com a Croàcia o Bòsnia (a Sèrbia, no tant).

La declaració d’independència de Kosovo ha provocat una divisió d’opinions en l’escena internacional. Qui creu que té l’última paraula per a decidir l’aparició d’un nou país en el mapa?

Com en moltes altres qüestions, els Estats Units són els que decideixen. Fa un any a Tirana (capital d’Albània), George Bush va dir que Kosovo seria independent i ha estat així. Països com la Xina o Rússia s’hi oposen, perquè tenen reminiscències d’aquell sentiment envers l’antiga Iugoslàvia, que després han ampliat a l’època de Milosevic. També pels seus propis problemes interns: temen que el cas de Kosovo animi altres regions. Pel que fa a Europa, no pren les seves pròpies decisions, sempre espera que vingui algú altre a solucionar-li els problemes. Va succeir així el 1995, a la guerra de Bòsnia... Per què els europeus no van decidir participar-hi abans, sense els americans?

Quin paper queda a les Nacions Unides si els estats nació n’ignoren les resolucions o les acaten a conveniència?

Les Nacions Unides és un òrgan neutral, orientatiu. Arriben a bones conclusions, però moltes de les seves empreses no arriben enlloc. Es van aprovar fins a quatre resolucions sobre Bòsnia que exigien aturar la guerra i no es varen fer realitat. No han tingut mai el dret de reaccionar militarment, o sigui que es limiten a ser uns mers observadors. Amb aquest argument justifiquen la passivitat que van tenir davant la matança de Srebrenica. A més, és clar, és una organització molt dividida per les diferents esferes d’interès dels països que la integren.

Com veu el futur de Sèrbia després de la victòria del partit moderat i proeuropeista de Boris Tadic en les últimes eleccions presidencials?

No tenen prou majoria per a governar, o sigui que hauran de pactar. El que és més tràgic per al futur de Sèrbia en aquests moments és que les decisions últimes sobre la situació del país les acaba prenent el partit i els col·laboradors de Milosevic (el Partit Socialista de Sèrbia). De totes maneres, tant Tadic com Nikolic són contraris a la independència de Kosovo.

Com creu que la integració europea afectarà l’escenari balcànic?

La Unió Europea (UE) està dividida entre l’àrea d’influència dels Estats Units i de Rússia, i no pren decisions coherents. Es percep la voluntat d’acollir els països de l’antic bloc de l’Est. Bulgària i Romania ja en són membres, tot i que no han complert tots els requisits econòmics i tenen uns indicadors socials semblants als de Bòsnia. Abans hi entrarà Sèrbia, quan resolgui les qüestions judicials amb els criminals de guerra. Bòsnia té pendent solucionar aspectes del seu estatut, perquè potencia les nacionalitats i les religions en detriment de la ciutadania, al contrari que la declaració de drets de la UE. Tot i això, Eslovènia també té problemes amb minories i ja n’és membre.

En l’actualitat, presideix una organització que dóna beques als orfes de guerra. L’educació és el millor remei per a evitar els errors del passat?

Sí, evidentment. Però els nacionalismes en el poder ofeguen els intents d’educar per a prevenir aquests errors. Totes tres bandes, musulmans, croats i serbis, donen suport a l’actitud d’alimentar la diferència. Els polítics afavoreixen les particions d’escoles segons el grup ètnic... en un mateix edifici! Això no ho decideixen ni els alumnes ni els pares. A més, justifiquen aquesta actitud de segregació argumentant que un grup concret representa una minoria en una zona determinada i, per tant, necessiten la seva pròpia institució per a evitar que perdin la identitat. El resultat: el 27% cent de la població és analfabeta i hi ha entre el 8 i el 10% d’absentisme escolar.

Quins estudis aconsella als orfes de la seva organització?