Entrevistes

Què significa per a tu personalment i per a la teva activitat professional i «activista» aquest reconeixement de la Universitat de Cadis?

Un honor immens, inimaginable. De la mateixa manera que quan vaig trepitjar el Congrés dels Diputats per primera vegada, el juny de 1977, vaig creure que amb mi hi entraven tots els gitanos espanyols, aquesta vegada, quan el rector de la Universitat de Cadis em col·locava el birret doctoral vaig sentir que sota aquell «barret» hi havia, al meu costat, una plèiade de gitanos i gitanes, lluitadors pels drets humans que veien acomplerta així, d’alguna manera, la nostra reivindicació permanent d’aspirar que el reconeixement de la nostra mil·lenària cultura gitana no fos cap impediment, sinó al contrari, per a aconseguir, com en aquest cas, la màxima distinció acadèmica del món universitari.


A Cadis, durant la investidura com a doctor honoris causa vas esmentar la necessitat que els nens gitanos estudiïn. Quines traves tenen avui dia per a aconseguir-ho?

Només la cultura fa lliures els pobles. Només la formació i el coneixement pot posar a les nostres mans les armes imprescindibles per a continuar essent gitanos des de la dignitat i l’autoestima. Per això sempre dic a la meva gent que no esperin que ningú els tregui les castanyes del foc. Que hem de ser nosaltres els artífexs de la nostra pròpia lluita per a poder ser els administradors de la nostra pròpia llibertat.
        Hi va haver una època en què el dret a una plaça escolar no era garantit a tot Espanya. Avui dia no és així. Cap nen resident al nostre territori no està mancat de la possibilitat d’anar a escola. Avui, ho he de confessar, la pilota és a la nostra teulada. L’absentisme escolar gitano, en algunes regions, és molt alt. Per aquesta raó lloo l’interès de les nostres autoritats per afrontar aquesta realitat amb programes adequats que provoquin una intervenció directa davant dels pares dels nens que no van a escola, i també els esforços que des de les mateixes associacions gitanes es fan per a conscienciar la nostra gent.


Fa quatre anys que et vas llicenciar en Dret per la UOC. Com has tret profit del títol?

Fa uns quants dies vaig intervenir en el Palau de Justícia de Huelva, com a advocat, en una causa penal. Es tractava d’un assumpte d’una rellevància especial. Davant meu tenia dotze persones al banc dels acusats i, esperant-se a fora, més de cinquanta testimonis per a ser interrogats. El judici oral va durar tres dies en jornades de treball molt intens. Els mitjans de comunicació van seguir apassionadament tot el procés. En l’aire hi havia la petició de molts anys de presó per als imputats. I entre ells, un alcalde.
        El magistrat jutge del Jutjat Penal núm. 2 va conduir el judici amb mà ferma, no exempta en alguns moments de veritable duresa. No em vaig poder distreure ni un sol instant. Sobretot perquè la part contrària disposava de vuit advocats, llestos i sagaços, que no deixaven passar ni el comentari més petit que pogués perjudicar els seus defensats. És la servitud de les causes penals en què hi ha en joc no una quantitat més o menys important de diners, sinó la possibilitat d’anar a la presó o d’alliberar-se’n.
        Quan després de la intervenció del fiscal en cap de l’Audiència de Huelva vaig pronunciar el meu al·legat per elevar a definitives les meves conclusions i el jutge va declarar que el judici s’havia acabat, sense ni tan sols treure’m la toga, vaig sortir de la sala per trucar a la Paloma, la meva dona, que era a Barcelona. Les meves paraules van ser, més o menys, aquestes:
        ―Paloma, per fi hem acabat. Em penso que tot ha anat molt bé. Demà ens veurem a Barcelona, però deixa’m que et digui una cosa: en aquests moments em sento infinitament content d’haver estudiat a la UOC. Les hores que us he tret a tu i als nens per culpa de les maleïdes PAC han estat més que rendibles. Ha valgut la pena. Ara et puc assegurar que la formació jurídica que he rebut en aquesta universitat m’ha permès pledejar amb altres professionals del dret en igualtat de condicions.


Quin camí ha de recórrer avui dia la societat a l’Estat espanyol perquè els col·lectius exclosos deixin de ser-ho i perquè estiguin més vinculats, per exemple, al món del coneixement, la recerca i la universitat?

Fixa’t en el que et diré: la societat espanyola no és racista, o almenys no mereix aquest qualificatiu, la qual cosa no vol dir que no es produeixin entre nosaltres comportaments veritablement racistes. Prou ho sabem, els gitanos, que els patim des de fa tants segles. La llarga experiència que he tingut al Parlament Europeu m’ha permès conèixer els nivells de racisme que hi ha en països de llarga tradició democràtica molt propers al nostre entorn cultural. Malgrat tot, he de reconèixer que en els últims anys l’allau migratòria ens ha situat en un escenari diferent molt favorable perquè els racistes, que cada dia són més, creguin que tenen motius per a ser-ho.
        El racisme és una malaltia contagiosa l’únic remei de la qual està en la formació i en el coneixement. Per aquesta raó crec que els passos que la societat ha de fer ―més ben dit, els poders públics― han de ser els que afavoreixin, de veritat, la igualtat d’oportunitats per a tothom.


Quin futur espera al poble gitano en el terreny de l’ensenyament? Els gitanos també podran ser més presents en el món científic i universitari i ocupar càrrecs importants en la societat? És possible imaginar-se en una universitat un rector gitano?

Mira: en aquests moments l’índex d’analfabetisme de la comunitat gitana espanyola és pròxim al 40%, que és una xifra terrible. Però fa trenta anys, al principi de la democràcia a Espanya, aquesta xifra era del 80%. Ara bé, malgrat aquestes dades, avui podem comptar a dotzenes els universitaris i universitàries gitanos que hi ha al país. Més gitanes que gitanos. És sorprenent, oi? És clar que la immensa majoria són a Andalusia! No en va allà viuen la meitat dels gitanos espanyols.
        Quan vaig arribar a les Corts la primera vegada, quan era diputat per Barcelona, i com a tal vaig firmar la Constitució, allò va representar per al món gitano —i per a la societat paia― una autèntica novetat. Que després fos el primer diputat gitano a Brussel·les i Estrasburg va ser una sorpresa per a molts europeus. Però avui dia això ja està assumit. Conec professors universitaris espanyols de dret constitucional i de dret internacional que són gitanos. Igualment mantinc relacions amb tres catedràtics gitanos d’universitats centreeuropees i amb alguns que exerceixen en universitats dels Estats Units. Però tens raó, no en conec cap que sigui rector d’universitat, de la mateixa manera que tampoc no conec cap gitano o gitana que sigui ministre o president del Tribunal Suprem. Però, saps què et dic? Tot arribarà!