Entrevistes

Quina és la funció del programa OLIT?

El Programa de tecnologia pedagògica i aprenentatge organitzacional (OLIT) combina diversos àmbits d’aprenentatge en el si de les organitzacions, és a dir, l’aprenentatge individual, l’aprenentatge en equip i l’aprenentatge organitzacional, a més de l’ús de tecnologies per a desenvolupar entorns d’aprenentatge. Així, també inclou l’aprenentatge a distància, l’aprenentatge virtual i el desenvolupament multimèdia. La nostra funció és educar adults perquè puguin treballar en diferents organitzacions, formar-los en el disseny pedagògic en diferents entorns d’aprenentatge, en processos de treball, com ara la formació d’equips i l’ensenyament, en l’ús de noves tecnologies, en noves plataformes i gestió del coneixement i en processos relacionats amb la formació i el desenvolupament, de manera que també puguin treballar d’especialistes en el desenvolupament de recursos humans en diferents organitzacions. En resum, facilitem la formació permanent d’adults i també els formem per tal que puguin oferir formació permanent a altres persones

No és la primera vegada que ve a la Universitat Oberta de Catalunya. Quins són els motius principals d’aquesta visita?

El nostre programa és una combinació de teoria i pràctica. Ens interessa molt desenvolupar comunitats de pràctica. Aquí a la Universitat Oberta de Catalunya parlaré sobre un model de disseny pedagògic desenvolupat per nosaltres, anomenat WISCO (comunitats de coneixement). Com es desenvolupa una comunitat de coneixement en línia? Les comunitats poden realment compartir experiències i coneixements? I com s’avalua que s’ha produït l’aprenentatge i que aquestes comunitats han guanyat en coneixements, s’han transformat i han canviat de perspectiva? El nostre model vol donar resposta a aquestes qüestions.

Podria descriure aquest model?

Els models de disseny pedagògic tradicionals s’anomenen ADDIE (anàlisi, desenvolupament, implantació i avaluació). La majoria dels ADDIE no ofereixen gaires pautes i comporten molts problemes, perquè no consideren els estudiants individus amb diferents estils d’aprenentatge. Si s’utilitza el constructivisme social per a dissenyar models pedagògics, els models ADDIE presenten moltes mancances. Amb els meus estudiants de doctorat ens vam adonar que, si vols que la teva comunitat obtingui coneixements, has de desenvolupar una base comunitària, una comunitat cohesionada; entorn d’aquesta comunitat necessites determinats tipus de suport com la tutoria: l’ajut mutu, l’ajut de persones externes, l’ajut d’un professor, etc. Un altre concepte important són els diferents tipus de suport que rep l’estudiant, que tenen a veure amb la comunicació o l’ús de mitjans de comunicació i tecnologia. En el model WISCO, també és molt important recopilar els coneixements que creen els membres de la comunitat quan treballen plegats; és a dir, gestió del coneixement.

Un dels seus àmbits de recerca és la comunicació intercultural. A quines conclusions ha arribat en les seves investigacions?

La cultura és un tema d’investigació fascinant. A mesura que ens anem expandint a escala global per mitjà de l’aprenentatge virtual, el públic es fa cada cop més divers i hem de fer front a diferents contextos culturals. En el context de l’entorn en línia, cal definir la cultura d’una manera lleugerament diferent; es tracta d’una cibercultura, una cultura híbrida que es desenvolupa com a resultat de la interacció. Per exemple, saber de quin país prové una persona determinada no ens ajuda a identificar una cultura en línia. En línia, les persones poden fer un paper diferent, poden canviar d’identitat. D’altra banda, per mitjà de la interacció mútua poden canviar de context cultural i un grup pot desenvolupar una cultura pròpia. Una troballa important va ser el concepte de «presència social». Quan algú es connecta en línia per interactuar amb els altres, una de les seves principals preocupacions és com aconseguir que l’altra persona es faci una idea de qui és realment. Moltes de les persones que es comuniquen en línia dediquen un temps a resoldre aquesta qüestió, trobar una manera de connectar amb els altres. La presència social és el grau en què et sents connectat amb una altra persona.   

Si la gent no es presenta amb la seva veritable identitat, se senten connectats amb els altres?

En les cibercultures, i quan es produeix una comunicació anònima, sovint la gent no mostra la seva veritable identitat o prefereix canviar lleugerament la seva personalitat. Només quan es forja una relació de confiança revelen la seva veritable identitat. El que he après en la meva investigació, pel que fa a dissenyar comunitats en línia, és que l’augment de confiança i l’expressió del que hom pensa són molt importants. Per tant, durant les dues primeres setmanes de classe, faig activitats amb els meus estudiants per promoure el sentit de comunitat, per tal que ningú no se senti exclòs del grup.

Els factors socioculturals afecten les comunitats en línia?

Bé, les tecnologies de la informació i la comunicació divideixen: no tothom té accés a aquesta tecnologia ni s’hi sent còmode. També el llenguatge divideix. Un factor molt important que m’agradaria investigar amb més detall és el que Hofstede ha anomenat «distància de poder»: el grau de poder que ens separa els uns dels altres en la societat. En els mitjans en línia, ningú no es jutja pel seu estatus. La investigació que vaig dur a terme a Monterrey (Mèxic), una societat on hi ha una gran distància de poder entre individus, em va demostrar que aquestes societats consideren que els mitjans en línia equilibren les estructures de poder. Els membres dels grups en línia prefereixen saber el paper que fan en els entorns d’aprenentatge, valorar-se per les seves aportacions a aquest entorn, més que no pas esbrinar qui són en la vida real. Si els pobres s’introdueixen en les comunitats en línia, hi ha la possibilitat que l’entorn equilibri les diferències entre rics i pobres. Al Marroc, les estructures socials impedeixen que els homes i les dones es barregin abans de contraure matrimoni, i els nuvis solen veure’s per primer cop el dia del casament. Els mitjans en línia els permeten conèixer-se millor, i, d’altra banda, també faciliten que els qui no tenen veu puguin debatre temes polítics en els fòrums.

Com veu el futur de l’educació en un marc global?

Penso que la revolució digital aporta coses positives i coses negatives. Positiu és el concepte global de mentalitat en xarxa: abans érem incapaços d’establir un diàleg amb persones d’altres països durant un període prolongat de temps. Per mitjà d’un treball interdisciplinari podem crear nous coneixements, que superaran de llarg els que puguem crear de manera individual. Podem identificar i resoldre problemes mundials com l’aigua, la pobresa, les guerres... Com ara fem, podem fer recerca en col·laboració amb investigadors de la UOC. D’altra banda, considero que ens distanciem nosaltres mateixos dels qui no hi tenen accés, tant accés tecnològic com psicològic. Si realment volem que l’ús de les tecnologies digitals tingui una importància vital, tenim el repte d’aconseguir que aquest accés sigui equitatiu.

Quins trets destacaria de la Universitat Oberta de Catalunya?

La Universitat Oberta de Catalunya és considerada una de les millors institucions obertes del món. El 2004 vaig tenir l’oportunitat d’interactuar amb els estudiants del Curs de disseny d’educació a distància i em van impressionar. Tinc moltes ganes de col·laborar amb altres projectes d’aprenentatge virtual de la Universitat Oberta de Catalunya.