La jove escriptora catalana d’origen marroquí Najat El Hachmi és, potser, una de les cares més populars de la literatura catalana de les darreres setmanes després de guanyar el premi Ramon Llull 2008 amb l’obra L’últim patriarca. En aquesta obra l’autora descriu el conflicte entre una jove criada a la Catalunya interior i un pare dèspota, una història fictícia que molts veuen com a autobiogràfica.
El Hachmi va participar en la darrera edició d’Anatomia, acte organitzat per Lletra, l’espai virtual de literatura catalana de la UOC, i la Institució de les Lletres Catalanes per a fer balanç i profecia de les lletres catalanes per mitjà d’alguns dels seus protagonistes.
Fins a vuit anys vas viure a Nador, al Marroc. Què recordes d’aquella època?
Recordo l’entorn rural perquè vivíem en una casa de pagès, en un poble i molt en contacte amb el camp… Recordo també el coixí de la família àmplia i la influència de la tradició oral.
Quan vas arribar a Vic, què et va xocar més?
El fred, els colors, la llum, la grisor –perquè vam arribar a l’octubre–, les olors. Tothom que fa un viatge d’aquests perd el paisatge.
Vas estudiar Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona. Per què vas triar aquesta carrera?
Fins llavors tenia la sensació que m’havien format molt en la literatura, la filosofia i la història d’Europa, de Catalunya, però, en canvi, de la banda de la Mediterrània que també forma part de mi, d’alguna manera, perquè em ve donada pels meus pares, no me n’havien explicat absolutament res.
T’agradaria estudiar alguna cosa més?
A mi m’agradaria continuar-me formant sempre; el que passa és que he quedat molt decebuda amb el sistema tradicional… De fet, vaig fer una assignatura ateneu a la UOC i em va agradar molt el sistema, perquè sóc una persona a qui agrada molt anar al seu aire: buscar, investigar, trobar bibliografia, llegir… I, és clar, aquest sistema ho permet. De la universitat tradicional, n’he quedat molt decebuda. La majoria del professorat té una mentalitat molt antiquada, l’estructura i el sistema són molt obsolets, no hi ha una connexió amb la realitat i no he tingut la sensació que m’anés formant. Recordo que vaig tenir professors que ens donaven informació, d’altres bibliografia, però no m’aportaven res més. A la secundària, en canvi, havia tingut autèntics guies per a aprendre.
Per tant, creus en la formació al llarg de la vida.
Jo sí, penso que és fonamental. Crec també molt en l’autodidactisme. No pararia mai i tinc pendent de continuar coses. Potser fins i tot fora d’aquí, on hi hagi altres maneres de funcionar.
Estic entre els Estats Units i el Canadà.
Fins fa poc treballaves a l’Ajuntament de Granollers en temes d’acolliment. Quina era exactament la teva feina?
Suposadament havia de rebre tota la gent que arribava nova a la ciutat i facilitar-los les eines perquè es poguessin moure. Al final, com que les necessitats són les que són, acabava fent una feina que consistia a facilitar la tramitació de papers de reagrupament familiar. Aquesta és realment la necessitat bàsica. Fins que no tens això resolt no pots començar a fer vida social.
Et vas trobar amb algun cas que et recordés el teu?
Molts.
Donaves algun consell a aquestes famílies acabades d’arribar?
Que aprenguessin la llengua, perquè la llengua els ajudarà a sobreviure.
Penses que hi ha algun país modèlic en matèria d’acolliment?
No conec gaire les polítiques d’acolliment d’altres països, però sembla que no hi ha models, perquè si creem models sembla que no s’hagi de treballar més per a millorar-los.
Quan vas començar a escriure?
Que jo recordi, quan tenia onze o dotze anys.
El teu darrer llibre, L’últim patriarca, ha estat guardonat amb el premi Ramon Llull 2008. Què significa aquest reconeixement literari per a tu?
Molta difusió, arribar a més lectors i assolir una tranquil·litat temporal per a poder-me dedicar a escriure més.
Tens algun autor o obra preferits?
Mercè Rodoreda.
Quin llibre llegeixes ara?
Jo sempre llegeixo molts llibres a la vegada. En llegeixo un d’una psicoanalista i narradora nord-americana, Clarissa Pinkola Estés, Mujeres que corren con lobos. Agafa contes de diferents tradicions culturals i en fa una anàlisi psicoanalítica però combinada amb la seva faceta de narradora. N’ha quedat un manual d’instruccions, sobretot per a les dones. I després acabo d’acabar Mil cretins: m’ha semblat genial.
Què t’agrada fer quan no escrius?
M’agrada anar al cine, caminar, veure pel·lícules amb el meu fill, córrer... i jugar a tenis, encara que el tinc una mica abandonat.
M’encanta viatjar. Trobo que el viatge és essencial a la vida, poder-te distanciar del que és quotidià i tornar-hi amb una altra visió. Aquest estiu aniré a Montreal, m’hi quedaré dos mesos treballant, i d’aquí a poc anirem a Egipte amb el meu fill, perquè és el seu viatge pendent. L’entusiasma la mitologia egípcia...
El teu fill coneix Nador?
Hi ha estat molt poques vegades.
Perfil
- Va néixer a Nador, Marroc, el 1979.
- És llicenciada en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona.
- Ha treballat de mediadora a l’Ajuntament de Granollers.
- És autora dels llibres Jo també sóc catalana (2004) i L’últim patriarca, aquest darrer guardonat amb el premi Ramon Llull 2008.
Enllaços relacionats