Sala de premsa

El director dels Estudis d’Humanitats de la UOC, Isidor Marí, i el professor dels Estudis de Llengües i Cultures de la UOC Miquel Strubell han presentat aquest migdia l’informe Llengua i identitat a Catalunya 2008, investigació feta per l’empresa DYM aplicant el mètode de l’enquesta a una mostra de 1.108 persones. L’objectiu principal de l’estudi és saber els usos lingüístics de la població catalana, el coneixement de la llengua, aspectes de la seva identificació territorial i el posicionament en certes qüestions polítiques. Aquest estudi reprodueix el mètode i, en un 90%, el qüestionari emprats per l’empresa DYM en un estudi del gener del 1998. Per tant, permet veure amb precisió l’evolució global de la situació sociolingüística en aquest període de deu anys.


Resultats sociolingüístics

Els resultats de les enquestes fetes reflecteixen que només el 37% dels enquestats té el català com a primera llengua, però la té com a llengua habitual el 43%, i s’hi ha d’afegir un 6% que diuen que tenen el català i el castellà com a llengües habituals. Això fa suposar que a Catalunya unes 366.000 persones, sense tenir el català com a la primera llengua apresa a casa, ara la tenen com a llengua habitual i que unes 336.000 persones més, sense tenir el català com a la primera llengua apresa a casa, ara la tenen com a llengua habitual al costat del castellà.

Un 97,6% dels enquestats declara que entén el català, un 84,7% el sap parlar, un 91,5% el sap llegir i un 61,7% el sap escriure. Aquest 84,7% que indica que el sap parlar representa, en només 10 anys, un augment de 838.000 persones a Catalunya (ha passat de 4.340.000 persones a 5.178.000). Cal tenir en compte, però, que la població en conjunt també s’ha incrementat notablement en els darrers 10 anys. Com a dada significativa, també cal destacar que el nombre d’enquestats que saben escriure en català ha pujat del 55,4% (DYM, gener del 1998) al 61,7%: en nombres absoluts, 895.500.

Miquel Strubell ha subratllat que, en les quatre competències (entendre, parlar, llegir i escriure), les avaluacions mitjanes del castellà superen les del català en tots els casos, fins i tot entre els enquestats del grup més jove (de 15 a 24 anys). Per tant, «no hi ha cap indici d’un hipotètic retrocés de la llengua castellana a Catalunya, com volen fer entendre diferents col•lectius que critiquen el model d’immersió lingüística a Catalunya», ha manifestat Strubell.

D’altra banda, el 42,6% de les persones entrevistades declara que el català és la seva llengua habitual, un 47,2% diu que és el castellà i un 6,3% no diferencia entre el català i el castellà com a llengua habitual. Només un 3,7% cita altres llengües com a habituals. A més a més, en els darrers 10 anys ha augmentat de 53.000 el nombre de persones (de 15 anys o més) que tenen el català com a llengua habitual: si l’any 1998 eren 2.552.000, el 2008 són 2.605.000. A més, apareixen 385.000 persones que indiquen que el català i el castellà són les seves llengües habituals, en igualtat (una possibilitat no prevista a l’enquesta del 1998).


Identitat i posicionament polític

Pel que fa a la identitat nacional, un 31,3% de la població declara que se sent tan catalana com espanyola, segueix un 22,6% que se sent només catalana, un 19,4% que se sent més catalana que espanyola i amb percentatges molt més baixos trobem aquella part de la població que se sent només espanyola (6,8%) o més espanyola que catalana (5,7%). Hi ha un percentatge més elevat de població que ha nascut als països catalans entre els qui se senten «només catalans» o «més catalans que espanyols» i n’hi ha menys entre els qui se senten «més espanyols que catalans», «només espanyols» o «altres situacions».

En les quatre preguntes sobre posicionament polític els percentatges més alts de resposta s’han obtingut en la posició de «totalment a favor», referent a la possibilitat que Catalunya sigui responsable d’organitzar els seus propis transports (57,6%); que la llengua catalana sigui una llengua oficial i de treball a la Unió Europea (54,8%); que les administracions catalanes passin a recaptar i decidir la distribució de la totalitat dels impostos que paguen els ciutadans i les empreses catalanes (49,0%), i que les seleccions esportives catalanes puguin jugar partits oficials internacionals (39,3%). Cal destacar que, en la pregunta sobre si les seleccions esportives catalanes han de poder jugar partits oficials, també obté una resposta alta la valoració «Li és indiferent» (35,1%). En tots quatre casos les postures de «més aviat en contra» i «totalment en contra» obtenen percentatges per sota del 5%.

Finalment, pel que fa a la intenció de vot en un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s’abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquestes xifres són les més altes a favor de la independència de Catalunya que s’han trobat fins ara en una enquesta.

Aquests darrers resultats adquireixen transcendència en el context europeu, atès que la Unió Europea té definits dos criteris per a acceptar els resultats d’un referèndum (establerts amb motiu de la consulta a Montenegro); i tots dos es complirien amb aquest resultat. Més del 50% votaria, segons aquesta enquesta, i més del 55% dels votants (el segon criteri) votaria afirmativament. La segona xifra depèn de la conducta dels indecisos: si cap no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%.

El vot a favor és l’opció preferida per les persones nascudes a Catalunya (el 44%) i per les persones que se senten catalanes: el 74% i el 53%, respectivament, de les que se senten només, o principalment, catalanes.


Grup de recerca Identi.Cat

Amb l’encàrrec d’aquest estudi, la UOC vol aprofundir en el coneixement de la societat catalana actual, en el marc del grup de recerca Identi.Cat. El grup de recerca Identi.Cat, creat a la UOC, estudia la relació identitat-multilingüisme, dos dels principals temes de debat acadèmic i social d’àmbit internacional: fenòmens com la globalització, l’emergència de la societat del coneixement i les noves tecnologies de la informació, la intensificació dels fluxos de població a escala mundial i les conseqüències culturals i socials de tots aquests fenòmens que plantegen interrogants i reptes a les societats europees, pel que fa a les polítiques concretes per a gestionar els efectes d’aquests processos, i les maneres com aquestes societats es representen elles mateixes. Aquestes transformacions s’afegeixen a la creixent complexitat del camp identitari, en el qual categories com ara el gènere o la sexualitat tenen cada cop més importància, i en una cultura com la catalana se superposen a una situació de conflicte nacional preexistent.