Sala de premsa

«Aquest fòrum de discussió i debat sobre els temes clau als quals ha de donar respostes el sector educatiu ha acollit en edicions anteriors experts i professionals de reconegut prestigi, com Robert Castel, que va parlar de la crisi de la cohesió social; David Hopkins, que va tractar del lideratge en les organitzacions educatives innovadores; o Julio Carabaña, que va parlar sobre immigració i escola», per citar-ne els tres últims, com va recordar el director dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, Josep Maria Mominó, al principi de l'acte.

Dupriez, membre d'un grup d'investigació interdisciplinari sobre socialització, educació i formació, «obre un nou cicle d'aquesta iniciativa, tractant d'un tema controvertit i complex com és la segregació escolar», va afegir Anna Jolonch, de la Fundació Jaume Bofill. Jolonch va destacar el treball d'aquest doctor en Ciències de l'Educació com a investigador i docent en països com Colòmbia, Xile o Perú, i les seves publicacions en revistes internacionals de prestigi en el món educatiu o «llibres com De la escuela al mercado de trabajo o La eficacia de la enseñanza: promesas y zonas de sombra». Jolonch va destacar que «en el conjunt del seu treball, Dupriez s'ha centrat en l'anàlisi de les polítiques educatives –mirant els efectes reals en l'alumne– o l'anàlisi de les organitzacions educatives, per exemple. Però, fos el tema que fos, sempre ha prestat una atenció particular a les nocions d'igualtat i equitat».

Vincent Dupriez, que va destacar que el seu treball és d'equip i d'equip multidisciplinari, va afirmar que per a endinsar-se en un tema polèmic com la segregació escolar i la seva influència sobre l'aprenentatge i les trajectòries escolars de l'alumnat, «primer de tot cal definir què entenem per segregació i la relació amb el terme desigualtat. La segregació és la distribució diferent dels individus en referència a una característica específica –ètnica, social...– amb efectes negatius per a certes categories d'individus. A Europa, i centrant-nos en el tema escolar, es parla de tres tipus de segregació: escolar, acadèmica –referint-se al nivell acadèmic dels alumnes– i ètnica –als Estats Units és aquesta la principal».

Segons aquest expert, al nostre continent «la preocupació per la segregació escolar ha aparegut recentment. Fins a la Segona Guerra Mundial hi havia una clara segregació en els nostres sistemes escolars. En aquella època, la majoria de sistemes educatius estaven construïts sobre una lògica de categories diferents i clarament separades. La primària estava destinada als fills de la classe popular i, paral·lelament, hi havia uns centres educatius d'alt nivell destinats a la classe alta o mitja-alta, que preparaven els estudiants per a la universitat. Després de la Segona Guerra Mundial sorgeix la pregunta següent: això és legítim en un país democràtic? Si es considera, com passa en la majoria dels nostres països, que l'escola és la institució per excel·lència que ha de preparar per a la vida pública en una societat pluralista, llavors aquesta ha de ser el lloc on cada nen aprengui a cohabitar amb els altres, on descobreixi aspectes culturals diferents dels que coneix en la seva família». Va ser en les dècades dels cinquanta i seixanta quan es va començar a donar importància a l'existència d'una escola única, que donés a tothom les mateixes opcions d'estudiar; al mateix temps es presentava una proposta social i política en contra del model anterior. Així, en alguns països aquest nou model inclou els nens fins a deu anys (Alemanya), fins a dotze (Bèlgica) o fins a setze (com en la majoria). La trajectòria ha estat molt diferent als Estats Units, on, com assenyala Dupriez, «la segregació racial ha estat objecte de denúncia i conflicte social» pràcticament des de sempre.

Una altra diferència en ambdós costats de l'Atlàntic és, per a aquest expert, la investigació sobre el tema. Als Estats Units hi ha bibliografia científica, però a Europa «pocs autors s'han preocupat pels efectes de la segregació escolar. Des del meu punt de vista té efectes, probablement, en termes de desigualtat d'aprenentatge i desigualtat d'oportunitats. L'opinió pública i els polítics creuen que el major problema que tenim no és la segregació, sinó els efectes d'aquesta que acabem de comentar. Si considerem que el problema és la segregació, ens hi enfrontarem d’una manera diferent de com ho fem si considerem que ho són la desigualtat d'oportunitats i d'aprenentatge». Però, més enllà dels efectes de la segregació, Dupriez insisteix que «en si mateixa, en una societat plural i democràtica, la segregació és un problema. Els nois han de tenir l'opció de relacionar-se amb altres de mitjans culturals i econòmics diferents dels seus». A més, considera necessari estudiar altres variables i veure com l'efecte de composició del centre afecta en el benestar de l'alumne o sobre les seves aspiracions d'estudi.

Estudis sobre la segregació

Hi ha diferents tendències i metodologies per a estudiar aquests temes. Hi ha investigadors que centren el seu treball «en estudis internacionals, en bases de dades..., gràcies als quals poden establir un índex de segregació entre centres acadèmics creuant dades com ara l'eficàcia mitjana o la intensitat de relació entre els pares amb títol i la puntuació de l'alumne». Aquests investigadors observen que, als països amb molta segregació als centres, hi ha un alt nivell de desigualtat social. Una altra tendència que obtenen és que l'índex de segregació i el nivell d'eficàcia estan relacionats, encara que no és tan evident: com més segregació hi ha, el nivell d'eficàcia és una mica més baix.

Tanmateix, un altre corrent d'investigació considera que «si es vol mesurar, cal fer-ho treballant amb investigacions específiques dutes a terme en cada país. N’hi ha de diferents formes. Una d'elles consisteix a mesurar el nivell d'aprenentatge dels alumnes al principi de l'any i fer-ne un segon mesurament al final, comparant els que el tenen similar. Els resultats mostren que la composició del centre sí que té un efecte. Aquest sistema s'utilitza als països amb molta segregació, com ara Anglaterra, Holanda o Bèlgica».

Influències en l'aprenentatge

El professor Dupriez va matisar que «cal diferenciar dues vies d'influència de la composició d'un centre sobre l'alumne. D'una banda, la influència directa dels altres alumnes –conegut com peer effect–; és a dir, si la majoria dels meus companys tenen un suport familiar baix o no tenen ganes d'estudiar..., influiran sobre les meves ganes d'aprendre. Però una altra part important de la influència de la composició escolar és indirecta. Quan els docents tenen a l'aula alumnes amb problemes de comportament, baix rendiment, etc., en lloc de treballar quaranta-cinc minuts, acaben treballant trenta-cinc minuts. Han d’aturar la classe diverses vegades o acabar-la abans, per exemple. No és exactament igual el que s'ensenya en aquesta aula perquè el docent s’ha d'adaptar al públic que té davant. També l'escola i el docent, inconscientment o conscientment, s'adapten a l'alumne. És evident: els alumnes d'un centre de nivell acadèmic i econòmic alt tenen més oportunitats d'aprendre i això acaba tenint un impacte sobre el nivell d'aprenentatge final».

Per a aquest expert belga també resulta molt interessant analitzar per què hi ha més o menys segregació: «D’una banda, hi ha relació entre la segregació residencial i l'escolar. Per tant, influirà en la manera de regular el repartiment d'alumnes. D’una altra, és important destacar que els sistemes educatius que posen en pràctica la diferenciació precoç per itineraris, per definició produeixen segregació acadèmica. Això passa en països del centre d'Europa. Un tercer punt que s'ha de tenir en compte és el de la repartició de l'alumnat: en els casos en què les famílies poden escollir el centre (free choice) hi ha mecanismes de segregació accentuada. Els qui s'assemblen, miren d'agrupar-se». Dupriez, però, insisteix a destacar que, aquest tercer punt, s'aguditza sobretot «en un context d'autonomia pedagògica dels centres. La família pot triar. El centre que té autonomia en avaluació, selecció o elaboració del currículum, lluita per diferenciar-se de la resta perquè l'escullin, i acaben produint-se processos d'adaptació recíproca entre els centres i el seu públic». La llei del mercat entra en joc en el sistema educatiu.

Lluitar contra la segregació escolar

Dupriez va assegurar en la seva intervenció que lluitar contra els efectes negatius de la segregació «és un procés complex perquè s'hauria d'intervenir en àrees que no són educatives» i va proposar diferents mesures com «en primer lloc, treballar sobre la regulació de les inscripcions en les escoles públiques i privades. Però també regular el currículum i l’avaluació externa comuna dels aprenentatges, perquè es recordi a tots els mestres que hi ha un projecte nacional d'educació. Hi ha metes i objectius comuns per al sistema», encara que va reconèixer que aquest tipus de polítiques són temes delicats davant la família, els mestres i l'opinió pública. Una tercera via per a lluitar «seria impulsar recursos per a garantir la igualtat d'oportunitats i la qualitat de l'educació en els centres amb població menys afavorida; això tindria un efecte directe sobre el possible efecte de desigualtat de la segregació».

L'autonomia dels centres i els docents, un dels punts analitzats, va suscitar l'interès de diversos dels assistents, que, en acabar l'exposició del professor Dupriez, van aprofitar el torn de preguntes per a manifestar-l'hi. Aquest expert va voler matisar i va afirmar que «el tema de l'autonomia és complex. De fet, és gairebé una qüestió política. En els últims anys s'observa un qüestionament del rol de l'estat en l'educació, igual que s'ha observat en altres sectors com ara el servei de correus o la sanitat. Es parla d'una organització centralitzada, de la seva falta d'eficàcia..., i apareixen nous models».

Dupriez en va presentar dos, amb diferents resultats: «A Anglaterra, per exemple, l'Estat no ha de ser el principal educador del país i ha d'evolucionar cap a un paper d'avaluador (definir objectius, distribuir diners, avaluar resultats). En aquest sistema, els centres requereixen una certa llibertat i l'Estat diu: "Els dono més autonomia però controlaré resultats". Es necessita prudència en optar per un model. A Anglaterra, això s'ha convertit en un problema: els professors estan sotmesos a una forta pressió quan l'alumne no aconsegueix l'estàndard i l'estat exerceix un control absolut sobre el que fa l'alumne. Aquesta situació genera un problema de tal magnitud sobre els docents que no crec que hi hagi una millora de la qualitat. Per a mi, és interessant com treballen a Suècia. Des de fa anys, el govern mesura de manera externa el sistema educatiu. Per a l'alumne no hi ha notes fins a dotze o catorze anys, però el sistema posa nota al centre, nota que serveix al docent i a l'escola com a informació, per a qüestionar-se, per a reflexionar sobre què es fa bé i què no. No hi ha sanció ni pressió».

El que és clar per a ell és que «no s'ha demostrat empíricament que amb més autonomia hi hagi millor treball. En alguns casos ha permès un millor aprenentatge per part dels alumnes, però en altres ha resultat un fracàs. L'autonomia no és una garantia per a millorar els sistemes educatius. Per a mi, donar autonomia pedagògica als centres no és un problema, però... jo crec en l'avaluació externa».

Dupriez va assegurar que ens enfrontem a un veritable canvi cultural: l'escola ha de tenir com a objectiu ser ambiciosa per a tots els alumnes, almenys en les primeres etapes: «Els polítics que no hagin guanyat legitimitat davant de pares i mestres... tenen una situació difícil. Aquestes mesures tenen èxit si el govern convenç el docent que el canvi té sentit, que és necessari».