Sala de premsa

Dono un simple cop d’ull a l’economia catalana en els darrers anys: aquest any, el 2008, culminarem el quinzè exercici de creixement econòmic ininterromput, amb taxes de creixement "a l’americana", pròximes al 3%, en el període 1994-2008, amb la creació de prop d’un milió de llocs de treball (3,5 milions en l’actualitat) i amb una inflació en el conjunt del període relativament continguda, la qual cosa ens podria portar a afirmar que l’economia catalana ha anat molt bé, va molt bé i continuarà anant molt bé. Les causes d’aquest fet són diverses, però moltes són excepcionals: efectes de les darreres devaluacions competitives; entrada i política monetària expansiva de la zona euro; boom de la construcció; diferencials de salaris i rendes; fluxos de migració, etc. No m’hi estendré. Amb tot i això, ja comencen a ser diverses, al meu entendre insuficients, les veus autoritzades que s’han alçat afirmant que el model de creixement i de competitivitat de l’economia catalana, que tants bons resultats ha portat a les darreres dues dècades, es va esgotant i que, a més, aquest esgotament s’accelera cada dia que passa.

Un element explicatiu, sovint poc considerat, d’aquest canvi de cicle és la clara inadaptació de les fonts de creixement i de competitivitat d’una gran part del nostre teixit productiu a la nova realitat generada pel procés de construcció d’una economia i d’una societat del coneixement, que té en el procés de globalització, en la revolució digital i en els nous patrons de demanda de famílies i empreses els seus pilars fonamentals. A l’empresa, aquest nou panorama representa l’aparició d’un nou model estratègic, organitzatiu i productiu, que convenim a anomenar "l’empresa xarxa". Aquesta nova manera de fer empresa basa el seu funcionament en l’establiment de xarxes (internes i externes) de negocis i representa una profunda transformació del funcionament productiu en un sistema de configuració variant de cooperació i competència, en què el mercat és global (sense límits d’espai i temps), en què el treball i la producció s’organitzen en xarxa (més autonomia i descentralització de la presa de decisions) i en què es dilueix la cadena integrada de valor. Faig tres consideracions sobre això: primera, l’empresa xarxa necessita un potent instrument tecnològic (les tecnologies de la informació i la comunicació –TIC– són la base d’infraestructura de l’empresa xarxa); segona, l’anàlisi de l’empresa xarxa no es pot aïllar del seu motor, el procés de globalització econòmica, que imposa nous requisits competitius, basats en la innovació i la flexibilitat, per a l’obtenció de guanys de productivitat i competitivitat, i, tercera, el procés de consolidació de l’empresa xarxa no és independent de l’estructura empresarial existent. Els trets, clarament distintius, de l’empresa catalana condicionen, i molt, el procés de consolidació d’una nova manera de fer negoci que s’adapti als requisits de l’entorn globalitzat i basat en el coneixement.

Per a explicar la situació de l’economia catalana davant dels reptes que planteja la nova situació econòmica, a la Universitat Oberta de Catalunya hem fet una investigació, el projecte de recerca PIC empreses: l’empresa xarxa a Catalunya. TIC, productivitat, competitivitat, salaris i rendiment a les empreses catalanes (www.uoc.edu/in3/pic/cat). Hem obtingut dues conclusions molt rellevants i que reflecteixen els problemes estructurals que, avui, presenta l’economia catalana.

Primera. A l’albada del segle XXI, l’empresa catalana és petita, familiar, flexible, amb un nivell de formació clarament millorable, unes relacions laborals duals i un baix nivell de competitivitat internacional.

Tot i que, com evidencia la bibliografia internacional, la dimensió (el 88% d’empreses catalanes tenen menys de cinc treballadors i aporten el 59% del VAB privat) per si mateixa no és un impediment per a competir en el nou entorn innovador i globalitzat, entre altres raons perquè les empreses petites són més flexibles i arrelades al territori, hem detectat tres elements que sí que llasten el potencial productiu de l’economia catalana. En primer lloc, el teixit productiu de Catalunya es caracteritza per una activitat empresarial encara molt centrada en si mateixa i poc oberta a l’exterior. De les dades obtingudes, només una de cada tres empreses exporta i, encara més, només un 7,8% de les empreses catalanes ven a fora d’Espanya més d’una tercera part de la seva producció. En segon lloc, el nivell mitjà de formació de l’empresa catalana és, francament, millorable. El treball directiu presenta un nivell d’estudis majoritàriament universitari (un 53%). Amb tot i això, el nivell de formació mitjà dels treballadors són els estudis secundaris (amb un 53,7% del casos), seguits pràcticament a parts iguals pels nivells de formació universitària (21,5%) i d’educació primària o sense estudis (22,4%). A més, l’anàlisi dels determinants de la formació a l’empresa ens confirma que la inversió en capital humà es fa en els treballadors, sobretot directius, ja formats. Així, doncs, l’ampliació de formació contínua amplia el diferencial, el gap, entre treballadors formats i no formats. I, en tercer lloc, l’empresa catalana està digitalment ben equipada, tot i que el grau de penetració dels usos de les TIC és baix. Per bé que un 91% de les empreses catalanes té connexió a internet, un 87,4% disposa de correu electrònic i un 46,1% té pàgina web, només un 21,7% compra per internet i un 11% ven per mitjà del comerç electrònic. A més, la construcció d’un indicador d’usos de les TIC, construït a partir de la utilització d’aquestes tecnologies en els principals elements de valor de l’activitat empresarial, ens certifica que un 71,7% de les empreses catalanes fa un ús molt primari de les TIC, en especial en tasques d’administració i comptabilitat.

Segona. Només una cinquena part del teixit productiu català té un model competitiu i d’eficiència adaptat als requisits de la competència global.

Hem investigat els determinants de la productivitat i la competitivitat de les empreses catalanes. Pel que fa a la productivitat, hem de fer dues consideracions. La primera, relativa als seus fets, és que hem observat una desacceleració del creixement de la productivitat del treball de les empreses catalanes (del 4,6% en termes nominals en el període 1995-1999 al 3,7% en el període 2000-2004). Aquesta desacceleració porta implícita moltes males notícies i alguna bona notícia. Les males notícies es vinculen amb un patró de creixement extensiu, basat en un augment del treball, sovint mal qualificat, i en una molt feble extensió de les millores d’eficiència resultat dels usos de les TIC i dels processos de coinnovació que s’hi vinculen, al conjunt del teixit productiu. La bona notícia és que un reduït conjunt d’empreses, les que fan servir avançadament les TIC, expliquen les lleus millores d’eficiència de l’economia privada a Catalunya. La segona, relativa a les seves fonts, és que les relacions de complementarietat entre les TIC, el canvi organitzatiu i la qualificació del treball, en un context d’estabilitat laboral, de flexibilitat de la jornada i de cultura organitzativa innovadora, només expliquen el potencial de creixement d’un 20% d’empreses catalanes, curiosament les que fan un ús molt intensiu de la tecnologia i del coneixement. Pel que fa a la competitivitat, hem observat que, tot i la preponderància d’un model competitiu molt primari, basat en la inversió en capital físic i la presència d’establiments als mercats internacionals, s’observa un patró competitiu més efectiu i avançat, però minoritari, el de les empreses que fan servir intensivament les TIC, basat en la combinació de la inversió en capital físic i intangible (immaterial i humà), l’experiència productiva de l’empresa i la presència als mercats internacionals.

De fet, i vaig acabant, podem concloure que, en la cerca d’un impacte positiu de les TIC en l’activitat i els resultats empresarials a Catalunya, hem hagut de captar altres dimensions no tecnològiques dels processos de coinnovació, en especial la intensitat d’ús de la tecnologia i el coneixement, el canvi organitzatiu i la qualificació dels recursos humans, per a copsar millores materials, tant per a l’empresa (productivitat, competitivitat, rendiment) com per al treballador (salaris). Això és així perquè avui l’estructura productiva catalana és dual. A la gran majoria d’empreses catalanes (entorn de quatre cinquenes parts) la feble presència a) dels usos avançats de les TIC i els fluxos d’informació i de coneixement, b) de la internacionalització i l’adaptació diferenciada de l’activitat al procés de globalització, c) de les noves formes d’organització de la producció, el treball i les relacions laborals, basades en l’autonomia funcional i en la descentralització organitzativa, d) de la inversió en intangibles, e) del finançament, les estructures formals i les xarxes de cooperació en innovació i f) de l’ampliació contínua de la capacitació dels treballadors i l’enriquiment dels llocs de treball, acaba debilitant, i molt, el potencial productiu i competitiu de l’economia catalana. Precisament per aquest patró de creixement, intensiu en mà d’obra i mancat de la presència contínua de processos de coinnovació, la productivitat del treball evoluciona a ritmes preocupantment baixos i, en un context competitiu dominat per la globalització, els problemes de competitivitat són rellevants.

En canvi, un altre conjunt d’empreses, molt més reduït (menys d’una cinquena part), basa el seu potencial de creixement en a) la interacció de la inversió en capital físic i immaterial, b) el capital humà, c) la reorientació estratègica, d) les noves formes d’organització de la producció i del treball i e) una dinàmica contínua d’innovació, en especial de caràcter tecnològic digital, però també en la gestió dels recursos humans i en les relacions laborals. Precisament en aquest segon conjunt d’empreses, clarament inferior a l’anterior, però amb un potencial de creixement a llarg termini molt superior, es determina l’evolució favorable, present i futura, de l’eficiència i de la competitivitat del nostre teixit productiu.

En síntesi, i a la llum de les dades obtingudes, no es pot afirmar que l’economia catalana, ni tampoc cap economia, amb seriosos problemes de productivitat i competitivitat, vagi bé i, molt menys, que anirà bé. Precisament, per la seva capacitat d’anticipació, en el sentit que reflecteixen les potencialitats de creixement d’una economia, detectem símptomes que avui ens diuen que l’economia catalana té un refredat que demà, si no actuem en la direcció correcta, es pot convertir en una pulmonia. Els antídots per a curar el refredat també són evidents. No hi ha secrets. D’entrada, una bona diagnosi, una visió de llarg termini que superi els cicles electorals, una ferma voluntat, fins i tot a l’hora de prendre mesures impopulars, i una percepció que no es pot perdre més el temps em semblen del tot imprescindibles. Esperem, doncs, que treballadors, empresaris, patronals, sindicats, societat civil, universitats i, molt especialment, la política pública no escatimin esforços en el foment del nou model de creixement econòmic que ja ens suggereix una petita part del nostre teixit productiu. Sense un teixit productiu eficient i competitiu a escala global no hi haurà eleccions que valguin. El futur està en joc.