Reportatges

“Les bases de dades de revistes electròniques, acadèmiques i professionals són de gran ajuda per als investigadors a l'hora de poder fer un estat de la qüestió sobre la matèria que s'estudia. Em costa d'imaginar com es podia fer aquesta tasca de recerca de bibliografia sense tenir accés a aquestes bases de dades que van acompanyades de motors de cerca molt potents que tant cerquen pels camps de descripció bibliogràfica del títol, autor o resum com pel text complet de l'article”. D'aquesta manera, la professora d'Informació i Comunicació Núria Ferran explica la importància que les bases de dades electròniques han adquirit en el món universitari.

Encara que ens sembli molt llunyà, no fa tant de temps que les revistes i els documents eren en prestatges i les fitxes per a localitzar-los eren de paper i s'havien de consultar manualment en arxivadors. Ara, des d'un ordinador amb accés a Internet es pot consultar tot el que ha publicat un determinat autor o tot el que s'ha publicat sobre un tema determinat i, en molts casos, a més, tenir accés al text complet de la publicació. “Amb una cerca i una selecció, ja tens els articles que necessites a la pantalla sense haver d'esperar. Alhora, el que és molt útil i que algunes plataformes de cerca incorporen és la possibilitat de cercar articles que citen el que tu llegeixes. Anteriorment, sense aquestes interfícies, l'investigador només podia saber quina bibliografia havia utilitzat un determinat autor per a fer la seva recerca. Però actualment també pots saber quins altres autor s'han fet servir aquell article, i això és molt útil perquè vas estirant un fil temàtic o fins i tot et pots posar en contacte amb l'estigador”, explica Núria Ferran.

Tot això ha estat possible gràcies als avenços en el món de les xarxes i en els llenguatges estàndards per a emmagatzemar informació i fer-la fàcilment cercable. Les primeres bases de dades en xarxa es van crear als Estats Units ja l'any 1972; la primera es deia Dialog. Al principi, no permetien emmagatzemar imatges o gràfics. El pas següent el van protagonitzar els CDROM, que ja oferien imatges en PDF. Però el problema és que s'havien d'instal·lar en un ordinador i s'havia de crear una xarxa per a compartir la informació. “La clau del desenvolupament de les bases de dades de col·leccions de revistes electròniques com ara les coneixem rau en la incorporació dels llenguatges SGML i els HTML, estàndards que permeten presentar totes les parts de les pàgines (text, gràfic, equacions, etc.) com a objectes cercables separadament que poden estar connectats per mitjà d'enllaços d'hipertext a altres seccions o documents continguts en ordinadors de qualsevol lloc del món. Això ha obert la porta a la creació de les bases de dades de revistes digitals accessibles per Internet des de qualsevol terminal connectada a la xarxa”, explica Gema Santos, responsable de comunicació i projectes de la Biblioteca de la UOC.

La Biblioteca de la UOC ha fet un esforç des del principi per oferir el màxim d'informació bibliogràfica en format digital. El curs 1996-1997 ja incloïa sumaris i resums de llibres físics i dels sumaris de les revistes en paper subscrites per la UOC. El curs1999-2000 se substitueixen les pàgines estàtiques amb recursos d'informació per un gestor de recursos digitals conegut per DinaWEB, que després va evolucionar cap al DIMAX.

Actualment la Biblioteca de la UOC disposa d'una col·lecció de 131 bases de dades, entre subscrites i de lliure accés. En total hi ha 51.000 revistes de subscripció, on es pot trobar tant contingut a text complet com referències bibliogràfiques. També hi ha bases de dades gratuïtes molt interessants com el DOAJ (Directory of Open Access Journals). Finalment, podem trobar més de 10.000 llibres electrònics i 445 diccionaris i enciclopèdies electròniques, disponibles per mitjà de bases de dades com NetLibrary i Gale Virtual Referent Library. El portal d'ISI Web of Knowledge és una de les col·leccions més consultades.

Una de les darreres adquisicions de la Biblioteca de la UOC, per exemple, és la nova base de dades Elsevier (ScienceDirect), que dóna la possibilitat de consultar el text complet de 1.600 revistes electròniques tant en PDF com en HTML. Un dels atractius d'aquesta col·lecció és que incorpora revistes des de 1996.

Un servei en auge

Un estudi fet entre el professorat de les universitats catalanes demostra que el 94,4% dels enquestats coneix les bases de dades de revistes electròniques, malgrat que és un servei implantat fa pocs anys. Els professors de les disciplines de ciències exactes i naturals són els que tenen més coneixement d'aquest servei. Un 10%del professorat català només fa servir revistes electròniques i un 42% les fa servir majoritàriament. En canvi a la UOC el percentatge és major, un 21,9% utilitza només revistes electròniques i un 43,8% les utilitza generalment.

A més, segons aquest estudi, el 71% dels enquestats afirma que deixaria de fer servir la versió impresa d'un títol en cas de tenir accés a la versió electrònica.

El febrer del 2005, la Biblioteca de la UOC, com la resta de biblioteques del CBUC (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya), va començar a treballar per canviar de sistema automatitzat, tant de catàleg com de biblioteca digital, seguint la tendència que la biblioteca universitària funcioni com un portal. “L'objectiu per a un futur pròxim és la cerca única. El portal dóna l'oportunitat de simplificar les complexes col·leccions i donar accés a una àmplia varietat de serveis. Els usuaris del es biblioteques avui dia troben que el nombre de bases de dades és molt elevat, les interfícies de cerca complicades i les opcions de serveis confuses. Estudis recents suggereixen que el principal problema dels llocs web de les biblioteques és que ofereixen massa punts per triar; una entrada simple com la finestra de cerca de Google s'ha tornat més atractiu per als usuaris, en part perquè redueix la tria que la persona ha de fer entre el gran nombre de bases de dades i pàgines web”, explica Anna Cabré, responsable de la col·lecció de la Biblioteca de la UOC.

El nou sistema que adoptaran les biblioteques universitàries també permetrà una catalogació més ràpida i, fins i tot, que es desenvolupi la biblioteca a mida, una mena de portal per a cada usuari, que, per exemple, l'avisi de les publicacions que s'hi vagin incorporant i que l'interessin, "on els usuaris poden personalitzar un grup temàtic preexistent, afegint o eliminant bases de dades o llocs web segons les seves necessitats i creant una llista de recursos disponibles", explica Gema Santos. Ara ja funciona un sistema de sumaris electrònics als quals els professors es poden subscriure. La UOC és la universitat catalana que més subscriptors té d'aquests sumaris. Precisament que les bases de dades siguin fàcils de fer servir i que augmenti el nombre d'usuaris és un dels reptes de les biblioteques universitàries. Un dels punts febles detectat per l'enquesta feta entre professors universitaris és precisament la manca de familiaritat en l'ús d'aquests serveis, que fa que una part del professorat continuï preferint les revistes impreses.

Els estudiants són un col·lectiu que encara fa poc ús de les publicacions electròniques acadèmiques i professionals en suport digital. Segons la professora Núria Ferran, “els estudiants potser no troben tan interessants aquestes bases de dades perquè estan acostumats a fer servir les cerques de Google. Potser caldria fer més difusió entre les biblioteques i explicar que els continguts que contenen han estat revisats i seleccionats per professionals experts en la matèria, que ofereixen una garantia de veracitat, que navegant per Internet és més difícil que els trobin de lliure accés, de moment”. Anna Cabré afegeix que “utilitzar el llenguatge natural com a cerca bàsica per defecte dóna als estudiants uns resultats més adequats a les seves necessitats. Massa normes de cercades del principi condueixen als usuaris a Google, on ells consideren que poden aconseguir millors resultats més fàcilment”.

Consorcis per a cooperar

Una altra de les qüestions que treballen les biblioteques universitàries és la qüestió de l'accés obert als continguts (open access).Moltes de les bases de dades de revistes electròniques són productes comercials, d’empreses, que esperen obtenir el màxim de rendiment del seu producte. De vegades només donen accés al sumari de l'article, perquè després calgui comprar la revista en qüestió. Altres vegades avancen un sumari i no publiquen el text complet fins que no fa un quant temps que ja s'ha publicat la versió impresa.

La Biblioteca de la UOC, juntament amb la resta de biblioteques universitàries, ha optat per diverses vies per a oferir el màxim d'informació a professors i estudiants. El CBUC fa compres de bases de dades consorciades per tal de compartir els seus fons i estalviar recursos.

D'una altra banda, desenvolupen diferents programes per crear bases de dades de materials generats a les universitats. “El TDX (Tesis Doctorals en Xarxa) vol promoure que les tesis doctorals de cada universitat es publiquin de manera oberta a les xarxes universitàries. Un altre programa, RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert), dóna accés a les revistes que es publiquen ales universitats; totes les de la UOC hi són presents. El programa RECERCAT procura que els treballs de recerca de les universitats també siguin en aquestes bases de dades universitàries”, explica Gema Santos.

Núria Ferran afegeix que és incoherent que les universitats paguin per unes bases de dades que inclouen, moltes vegades, articles de professors universitaris i que cal promoure l'accés obert. “El procés de creació i accés a les revistes electròniques és peculiar i contradictori. L'Administració pública finança les universitats: d'una banda paga els sous del professorat i de l'altra dóna un pressupost a la biblioteca universitària. Llavors els professors investiguen i com a resultats produeixen comunicacions científiques, les quals habitualment van a parar a editors de revistes que seleccionen els articles i que compensen els professors amb un reconeixement acadèmic, ja que es podrà posar la publicació al curriculum vitae. Llavors aquests editors creen les bases de dades amb els continguts de diferents revistes que editen els continguts o bé els subministren a empreses que creen interfícies de consulta. I llavors les biblioteques han d’adquirir aquestes bases de dades perquè el professorat pugui treballar; és a dir, els recursos públics acaben pagant dues vegades per la mateixa cosa”.