Sala de premsa

En el context de la guerra civil espanyola, i davant una situació política internacional convulsa, l'any 1937 es va celebrar a París una exposició dedicada al progrés, el treball i la pau. Picasso hi participava per donar la seva visió de la guerra d'Espanya i va rebre un encàrrec força important: una composició de 7,82 metres d'amplada per 3,5 metres de llargada. El 26 d'abril d'aquell any, bombarders i caces alemanys de la Legió Còndor van atacar la ciutat de Gernika, símbol del poble basc, i la van arrasar completament. Picasso va veure fotografies de la destrucció en un diari francès, i allò va ser la seva inspiració. Va agafar llapis i paper i va començar els esbossos d'un quadre que es va convertir en el primer atac explícit al militarisme, a la destrucció i a la violència.

Picasso va fer diverses composicions sobre el quadre. Des de l'1 de maig va anar introduint els elements que configuren l'obra. En un dels primers esbossos hi apareix un soldat amb una llança i una espasa; en un altre, un cavall vençut i, als peus, un guerrer amb una llança. El dia 8 ja hi apareix la dona amb el nen mort a coll i el dia 10 comença a pintar el Guernica. El 4 de juny el mateix Picasso porta el quadre a l'Exposició Internacional de París, al Pavelló Espanyol. Allà s'exhibien moltes obres, entre les quals hi havia uns poemes de Federico García Lorca, assassinat l'any anterior, i un poema de Paul Éluard (gran amic del pintor malagueny) titulat "La victòria del Guernica".

Una de les característiques fonamentals per les quals es distingeix el quadre és que té com a teló de fons el bombardeig a la població basca, però es pot aplicar a qualsevol guerra, a qualsevol altre moment de destrucció i catàstrofe. No té data ni lloc i hi és per sempre. Com bé explica Joan Campàs, professor dels Estudis d'Humanitats de la UOC, "està fora de la història (i per això prefigura els bombardejos de la segona guerra mundial, els camps d'extermini nazi, Hiroshima...)". És una condemna absoluta del feixisme i el nazisme, que ja ha passat a la història per ser, en paraules de Giulio Carlo Argan, "la primera i decidida intervenció de la cultura en la lluita política". De fet, Josep Lluís Sert, l'arquitecte català que va construir el pavelló de l'exposició de París i que va encarregar el quadre a Picasso, recordava la reacció del públic: "La gent desfilava davant de l'obra en silenci, com si s'adonessin que, a més del seu valor pictòric, era una premonició del que després va fer la guerra mundial. Un crit de protesta contra la barbàrie de tota guerra, i més de les dels nostres dies. Un crit, aleshores, d'un poble que lluita per la seva llibertat, per la seva dignitat i pels seus drets".

El Guernica és ple de simbolismes. Campàs explica que "no hi ha ni un sol personatge que en sentit estricte es pugui considerar representació de l'home real". En canvi, la dona expressa quatre símbols: "el de l'agressió psíquica, el de l'agressió física, el de la fecunditat agredida i el de la feminitat alliberadora [...]". Altres símbols són la casa en flames, que "és l'agressió a la intimitat [...]"; el brau, que "pot ser l'al·legoria de la mort [...] o el mateix autor, a qui agradava autoretratar-se així [...]", o fins i tot el cavall, "que pot ser la imatge de l'Espanya feixista [...] o símbol de dolor [...]". Es poden fer moltes interpretacions de tot. Com el mateix Picasso va dir una vegada, "Es necesario que los espectadores vean en el caballo, en el toro, símbolos que interpreten como ellos quieren [...]. Para mí, es todo, que el público vea lo que quiere ver". L'obra és, doncs, una referència en els nous models de representació de guerres i violència, cosa que obliga a buscar-hi referents. Joan Campàs diu que cal buscar l'origen en antecedents com La matança dels sants innocents de Rubens. Aquest pintor "utilitza el mite clàssic per a relatar com Herodes intentava evitar que hi hagués un altre rei per als jueus que pogués prendre-li el tron; Picasso construeix una nova mitologia perquè es prengui consciència d'aquest assaig brutal d'atacar massivament la població civil durant els conflictes armats". En totes dues obres, però, tot i la destrucció i el caos, hi ha lloc per a l'esperança. Segons Campàs, el cavall agonitzant dóna pas al triomf republicà i el brau seria el tòtem protector.

En definitiva, i com bé explica Joan Campàs, "Picasso [...] no reflecteix l'estat del món, sinó que, amb el quadre, intenta treure el món del seu estat. Contribueix a la cultura de la pau, desconstruint els mites i els símbols que legitimen i justifiquen la guerra [...], creant altres mites i altres símbols [...] amb les armes de l'art, mirant de dir el que considerava més veritable, més just, millor, i això era sempre, naturalment, el més bell".