L'article presenta i discuteix una experiència d'innovació de la docència universitària en l'àmbit disciplinar de la psicologia de l'educació basada en una metodologia d'anàlisi i resolució de casos problema en petits grups en col·laboració, i en l'ús de tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). L'experiència, que s'ha portat a terme al llarg de dos cursos acadèmics, es fonamenta en una visió constructivista i sociocultural dels processos d'ensenyament i aprenentatge. S'hi descriu amb detall el disseny instruccional desenvolupat, que prioritza tres formes d'usar les TIC: 1) com a suport al treball en col·laboració en petit grup dels estudiants; 2) com a defensa al seguiment, el suport i la tutorització del professor, i 3) com a suport a la reflexió i la regulació dels estudiants sobre el seu propi procés de treball i aprenentatge. Aquestes formes d'ús estenen i amplifiquen l'activitat presencial de professor i estudiants, i donen lloc a un context híbrid (presencial i virtual) d'ensenyament i aprenentatge. La valoració global de l'experiència és molt positiva, tant des del punt de vista del rendiment acadèmic dels estudiants com des del de la satisfacció d'aquests darrers i de professors. Amb tot, s'hi identifiquen també alguns aspectes susceptibles de revisió i millora; en particular, s'assenyala la dificultat que suposa integrar eines i espais virtuals d'ensenyament i aprenentatge en una "cultura institucional" i dels estudiants centrada en la presencialitat, i es destaca la necessitat d'ajudar i ensenyar de manera explícita als alumnes habilitats específiques per al treball i l'aprenentatge en entorns virtuals.