Aquest article analitza una experiència universitària d'inclusió i d'alfabetització digital inscrita en el marc teòric dels estudis socials de la tecnologia i, en particular, en l'enfocament de construcció social de la tecnologia, que emfatitza l'heterogeneïtat i la flexibilitat en les interpretacions que els actors atorguen a l'ús de les eines.

Des d'aquesta perspectiva, aquest relat desestima les consideracions lineals i monolítiques del discurs de la inclusió digital i pretén mostrar una realitat complexa en què les subjectivitats, les rutines, les narracions, els hàbits i les pràctiques dels subjectes són components significatius d'una trama social tan mutant com incerta en els seus èxits i resultats.

L'anàlisi de la proposta, en el context d'una universitat de modalitat presencial, es focalitza en diferents vessants que configuren la problemàtica abordada: els nous continguts del concepte d'alfabetització, la lectura des del text i l'hipertext, l'apropiació crítica de les eines tecnològiques en un context curricular, i l'acostament a enfocaments d'aprenentatge col·laboratiu a través de les xarxes digitals.

Les evidències trobades al llarg de l'observació sistemàtica de les pràctiques i interaccions durant quatre anys acadèmics suggereixen almenys dos aspectes: d'una banda, que la inclusió digital per als subjectes que són natius de la cultura de l'imprès i principiants de la cultura digital comporta una tensió entre velles i noves pràctiques educatives; i de l'altra, que les noves alfabetitzacions han de ser una prioritat en la formació docent tant per a l'exercici professional com per a l'aprenentatge dels alumnes en la societat del coneixement.