Malgrat el creixent interès de les universitats per la incorporació de les TIC a les seves activitats docents i de les nombroses experiències iniciades en els darrers anys en l'ús educatiu de les TIC, només una petita part d'aquestes experiències ha reeixit realment i ha aconseguit transformar, amb uns costos raonables, la formació universitària. El coneixement acumulat i el seguiment d'algunes pràctiques que han tingut èxit ens indiquen algunes de les claus d'una bona integració de les TIC en l'activitat docent universitària.
D’una banda, sembla necessària la supeditació de la tecnologia a una estratègia de formació definida, i que es tingui en compte el tipus de continguts que entren en joc en l'activitat formativa i també el perfil i les característiques dels estudiants que hi participen. D'altra banda, és important definir el paper que s'atorga a les TIC en el procés, segons el grau de presencialitat que hagi de tenir aquesta oferta formativa.
Quan les TIC serveixen de suport a processos de formació bàsicament presencials, aquestes tecnologies permeten, entre altres aspectes, més protagonisme dels estudiants, més quantitat i qualitat en les interaccions entre professors i estudiants, un millor accés als continguts i més personalització de la formació.
Quan la formació és de tipus virtual, amb activitats presencials escasses o inexistents, són necessaris canvis profunds en l'organització de la docència. En aquests casos resulten elements clau un disseny adequat de l'entorn virtual en què es desenvoluparà el curs, un canvi dràstic en l'enfocament de les activitats docents i en la definició dels diferents rols que pot desenvolupar el professorat i la creació d'equips interdisciplinars que duguin a terme integradament el conjunt de tasques que comporta el disseny i el desenvolupament de cursos virtuals de qualitat.