|
|
|
La guerra civil va acabar amb la situació familiar d’una relativa comoditat econòmica, de manera que la formació del poeta coincideix amb una època de grans privacions i de gran dolor humà. Màrius Sampere es va educar primer a escoles del seu barri i després va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada. Hem de situar les primeres temptatives poètiques de l’autor (en castellà) durant aquesta etapa d’estudis, entre 1939 i 1949. De fet, el poeta ja havia descobert abans el món de la literatura de la mà de la seva mare i del seu avi matern a la biblioteca familiar, ben fornida. L’any 1942, després de tornar a viure junts, els pares del poeta van establir-se al carrer Andreu Vidal, a Sant Adrià del Besòs. A causa de la situació de la família s’acaba l’educació formal del poeta quan finalitza el batxillerat, i l’any 1944-1945 es posa a treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona, feina que mantindrà fins després de la transició política, quan es convertirà en funcionari de l’administració dedicat a qüestions d’assessoria i normalització lingüística. Al marge del món laboral, Sampere comença la seva formació musical l’any 1953 amb estudis de solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Aquests estudis duran el poeta a exercir de lletrista, músic i compositor al Grup Estrop entre 1963 i 1967. A finals dels anys cinquanta comença la projecció social de la poesia Sampere quan el jove autor envia obra inèdita a diversos premis literaris. Durant aquesta època, l’any 1958, Sampere canvia de llengua literària i fa els seus primers poemes en català. L’any 1960 Sampere realitza un llarg viatge amb cotxe per Escòcia i Anglaterra. De retorn, l’any 1961-1962, Sampere formalitzarà les seves impressions de viatge a través d’una sèrie de poemes que van ser la base del seu primer llibre en català. Viatge amb automòbil, no publicat. Tot seguit el poeta es va dedicar a confegir un nou recull, L’home i el límit, amb el qual guanyaria el premi Carles Riba l’any 1963. Es pot considerar el fet de guanyar el Riba com la inauguració “formal” de la carrera poètica de Màrius Sampere, encara que el recull guardonat no seria publicat fins l’any 1968. A finals dels anys seixanta Sampere es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet. L’any 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés, qui ha donat al poeta la seguretat i el suport humà, emotiu i intel·lectual necessaris per a bastir la seva obra, sobretot a partir de la mort del pare i la mare de l’autor (1968 i 1973, respectivament). Durant aquest període l’autor experimentà un gran esclat de creativitat que l’abocà a una altra participació en certàmens literaris (Jocs Florals de Marsella, Badalona, Zuric, Guadalajara, Brussel·les, Ginebra, fins a ser nomenat mestre en Gay Saber l’any 1972) i a l’elaboració d’un nou llibre: Poemes il·lícits, que guanyaria el premi President Macià a Amsterdam l’any 1974 (i que posteriorment fou editar dins de Poemes de baixa freqüència). L’any 1975 Sampere acaba de consolidar la seva trajectòria com a poeta quan obté el premi Ribas i Carreras de Blanes amb Poemes de baixa freqüència, que va ser publicat el 1976 i és un dels volums més extensos de Sampere perquè aplega pràcticament la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. I el 1980 el poeta quedà finalista del premi López Picó de Vallirana amb un llibre que posteriorment ha estat molt reelaborat. La dècada dels vuitanta va portar dos canvis importants per a Sampere: una nova i més gratificant orientació professional i una normalització de la publicació de la seva obra a partir d’un compromís estable amb un destacat editor de poesia. Sampere enceta la dècada guanyant el premi Jordi de Sant Jordi a València l’any 1982 amb el recull Samsara, de llunyana inspiració orientalitzant, publicat el mateix any. L’any 1983 és un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés a València i el seu llibre, Qüestions menors, crida l’atenció del poeta i editor Àlex Susanna. Dos anys més tard, el 1984, és guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Arran de la publicació del llibre premiat, l’any 1986 comença la llarga associació entre Sampere i l’editorial Columna, i s’acaba el dissortat pelegrinatge del poeta de premi en premi i l’editorial en editorial. A partir del 1986, amb naturalitat i regularitat, Sampere ha publicat els successius volums que formen avui la seva obra: Oniris i el tret del caçador (1987), L’ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995), Demiúrgia (1996), Premi de la Institució de les Lletres Catalanes i Thanatos suite (Seuba Edicions, 1997). Darrerament, sobretot a partir de la publicació de l’extraordinària trilogia formada per Subllum (Proa, 2003) el poeta ha pogut veure senyals inequívocs de reconeixement de l’alt valor literari de la seva obra per part dels lectors, la crítica i les institucions del país. En aquest sentit, cal recordar que el recull Les inminències va merèixer tres guardons màxims: el Premi de la Crítica de poesia, el premi Nacional de Cultura de literatura i el Premi Ciutat de Barcelona de poesia. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i, quatre anys més tard, el 2003, l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Artístic. La seva vinculació amb Santa Coloma de Gramenet va quedar plasmada amb la publicació de Poemes de Santa Coloma (Centre Excursionista Puig Castellar, 2004), que és un homenatge als vincles personals, professionals i artístics que el poeta ha mantingut amb la ciutat, vincles que daten de 1942. A les seves últimes creacions poètiques, Mutacions (Miquel Plana, 2003) i Iconograma (Garúa, 2004), i especialment Ens trobarem a fora (Proa, 2006), Màrius Sampere ha demostrat un cop més la seva excepcional capacitat de renovació i evolució, sempre a la recerca d’una veu més autèntica i més radical.
|
 |
|
ORGANITZA |
Disseny i realització Carles
Lindín |
