Tecnologia i economia: una aproximació a la interpretació econòmica del coneixement
Dr. Jordi Vilaseca i Requena (ONE-IN3)

Director dels Estudis d'Economia i Empresa
jvilaseca@campus.uoc.es

Pr. Joan Torrent i Sellens (ONE-IN3)

Professor dels Estudis d'Economia i Empresa
jtorrent@campus.uoc.es


Resum : El fort procés d'innovació tecnològica que han experimentat les economies avançades durant els darrers anys, juntament amb els efectes de la globalització econòmica i del canvi en els patrons de consum de les llars, defineix una nova economia, que es caracteritza per una incorporació progressiva de la informació i el coneixement en l'estructura del valor afegit, fet que ens permet definir aquesta situació nova com l'economia del coneixement. Els avenços científics d'aquesta perspectiva s'han centrat a estudiar la realitat econòmica del nucli de l'economia del coneixement, és a dir, de la indústria de la informació i també dels efectes, tant microeconòmics com macroeconòmics, que l'economia del coneixement té sobre els agents i variables econòmics fonamentals. Tanmateix pocs estudis -cal citar aquí l'excel·lent treball de Shapiro i Varian (1999)- han relacionat la consolidació del coneixement com un factor productiu de rellevància creixent amb la teoria econòmica de la funció de producció i, en especial, la producció amb presència de canvi tècnic. Aquest article intenta aportar algunes nocions elementals de com es pot inserir el coneixement en l'anàlisi clàssica de la funció de producció amb canvi tècnic.

1. Introducció
"N'hi ha prou amb una lectura ràpida de la literatura sobre el creixement econòmic real, o un coneixement succint de la història de les economies en creixement, per a indicar-nos que els nostres models, en posar l'accent en l'acumulació de factors, han oblidat un element fonamental del procés de creixement econòmic: el canvi tecnològic."

Introducción a las teorías modernas del crecimiento económico , J. Hywell

Durant els darrers anys la innovació tecnològica ha afectat l'estructura econòmica des de diverses dimensions, tot i que com a principal virtut s'assenyalen les múltiples sinergies que genera sobre la resta de l'economia (OCDE, 1998). En primer lloc es poden destacar els canvis sectorials, derivats d'un augment de la preponderància dels subsectors intensius en tecnologia; en segon lloc, a més de la inversió en R+D mateixa, cal assenyalar els canvis en el procés inversor, derivats de la nova formació de capital en intangibles, i en tercer lloc es poden esmentar els canvis en les relacions comercials, resultat de l'augment de les interdependències internacionals pel comerç tecnològic, la inversió directa i la col·laboració entre empreses. A més dels importants canvis generats a la producció, les noves tecnologies han tancat un cercle virtuós (Greenspan, 1999) des de la demanda. Així, els augments de productivitat derivats de la inversió tecnològica consoliden nous patrons de consum associats a la diversificació productiva del sector serveis, cosa que en un context d'inflació baixa i augment de la riquesa retroalimenta el trinomi inversió tecnològica - nova producció - consum. Malgrat que la inversió tecnològica no és una cosa nova, es parla de canvi estructural. Quins elements s'han incorporat al procés productiu en general i des de la inversió tecnològica en particular per a poder parlar de canvi? Un repàs de la teoria econòmica del creixement ens permetrà tenir més elements de judici.

Com s'ha comentat més amunt, la teoria econòmica del creixement fa anys que estudia l'impacte sobre el creixement econòmic de la tecnologia. Tanmateix, malgrat la diversitat dels models de creixement econòmic de caire neoclàssic, aquests models tenen a grans trets una característica comuna: la consideració que els avenços de la renda i la producció agregada tenen la causa en els increments de la quantitat de factors productius (capital i treball) utilitzats per una economia, fet que no inclou la consideració del canvi tècnic com un element primordial en l'explicació del creixement econòmic.

A partir de les aportacions de Schmookler (1966) i Mansfield (1968), definim la tecnologiacom el "fons social de coneixement de les arts industrials" i la taxa de progrés tecnològic com "la taxa en la qual augmenta aquest estoc de coneixements".

La manifestació del canvi tecnològic en progrés tècnic es fa evident de diverses maneres, que es poden agrupar segons els tres grans grups següents:


Que es puguin produir més béns (outputs) utilitzant les mateixes quantitats de factors (inputs). O que es pugui obtenir la mateixa quantitat d'un bé amb menors quantitats d'un o més factors,

Que els productes existents millorin de qualitat,

Que es produeixin béns completament nous.


Quan un invent porta a "una nova tècnica per a produir un determinat bé que ja existeix" defineix la invenció de procés, mentre que un invent que "canvia la forma -entesa en el sentit ampli, no solament d'aparença- dels béns ja existents o en genera de completament nous" defineix la invenció de producte. Una vegada un invent "s'aplica al conjunt de les activitats econòmiques", es defineix la innovació, que pot ésser també de procés o de producte.

En el camp macroeconòmic i en l'anàlisi del paper que té el canvi tècnic en l'explicació del creixement econòmic han sorgit durant els darrers anys quatre preguntes fonamentals:


Quin grau d'importància té el progrés tècnic i tecnològic en l'explicació del creixement econòmic?


La resposta a aquesta pregunta incorpora un vessant teòric i un vessant empíric. Des del punt de vista teòric el progrés tècnic ha tingut un paper marginal en la teoria econòmica fins a èpoques molt recents. En l'anàlisi clàssica només Marx, que va situar la innovació com a característica fonamental en l'estudi de les lleis de l'evolució del capitalisme i en la caiguda de la taxa de benefici, i Schumpeter (1952), que per mitjà del seu estudi de les onades d'innovacions també va situar l'anàlisi econòmica del progrés tècnic en el centre del desenvolupament capitalista, van fer aportacions que tanmateix van quedar al marge dels corrents principals de la teoria econòmica convencional. Tot just a partir de la dècada dels cinquanta els economistes van reprendre la idea de la importància del progrés tècnic en l'explicació del creixement econòmic. En realitat, s'ha passat del fet de no considerar la importància d'aquest element al fet que un nombre creixent d'autors el considerin com un element que impregna l'activitat econòmica.

Schmookler ho identifica com el domini creixent de l'home sobre la natura i Mansfield comença el seu famós manual de la manera següent:

"Sens dubte, el canvi tecnològic és un dels determinants més importants de la configuració i l'evolució de l'economia. El canvi tecnològic ha millorat les condions de treball, ha permès la reducció de les hores de treball, ha proporcionat un increment de la producció de béns nous i vells i ha aportat moltes dimensions noves a la nostra manera de viure."

The Economics of Technological Change , E. Mansfield i E. Mansfield( 1968)


En resum, l'estudi de la importància del progrés tècnic en l'explicació del creixement econòmic ens interessa des de dos vessants. En primer lloc, des de la determinació de models teòrics que incorporin la importància dels processos d'innovació i, en segon lloc, des de l'estudi de l'adaptació d'aquests models per a investigar de manera empírica l'efecte del progrés tècnic en el món real.


Quina és la causa del progrés tècnic? És exogen o endogen al sistema econòmic?


Si al progrés tècnic s'hi assigna un paper fonamental en l'explicació del creixement econòmic, la investigació de les causes esdevé primordial. Malgrat tot, una gran part de models de creixement han comportat que el progrés tècnic evolucioni a una taxa exògena al sistema. Com assenyala Nordhaus (1969):

"Tot i que en moltes teories modernes del creixement i dels preus es considera que el progrés tecnològic és exogen, això s'ha d'interpretar com una qüestió de conveniència analítica més que no pas com una afirmació relativa al sistema econòmic."

Invention, Growth and Welfare: A Theoretical Treatment of Technological Change , W.D. Nordhaus( 1969)


La qüestió de l'exogeneïtat o endogeneïtat del canvi tècnic ha estat una de les més discutides per la macroeconomia del creixement durant les darreres dues dècades. Malgrat tot, i com veurem més endavant, sembla que els economistes han arribat a un consens relatiu, basat en la incorporació als models neoclàssics de creixement econòmic de les principals aportacions de la teoria del creixement econòmic endogen.


Com es transforma el canvi tecnològic en progrés tècnic real dins de l'àmbit macroeconòmic?


Una altra de les incògnites més importants relatives al progrés tècnic és el mecanisme concret de transmissió mitjançant el qual l'estoc creixent de tecnologia es tradueix en les diferents tipologies, expressades més amunt, de progrés tècnic. Als models més simples de creixement es considera com quelcom donat, mentre que als models més avançats es considera que el mecanisme mitjançant el qual s'incorpora el progrés tècnic és per mitjà del nou estoc de capital.


Si podem classificar el progrés tècnic com un estalviador de treball, neutral o estalviador de capital, a l'economia hi ha una predisposició sistemàtica a l'existència d'una forma determinada de progrés tècnic? I, si és així, per què?


Els intents de classificar el progrés tècnic han estat motivats per l'interès dels efectes que tenen en la distribució de la renda entre el capital i el treball. De fet, malgrat les classificacions proposades, l'interès renovat per aquesta temàtica prové del fet que moltes formes de progrés tècnic són inconsistents amb els conceptes de creixement continuat utilitzats a molts models de creixement econòmic. S'ha arribat a la conclusió, mitjançant aquesta línia d'investigació, que el progrés tècnic a llarg termini ha de prendre una forma en concret.

Aquest article intenta avançar en la determinació d'una funció de producció de coneixement, en el marc de la funció de producció amb canvi tècnic. D'aquesta manera, i després d'aquesta introducció, es passa revista a com la teoria econòmica ha estudiat tradicionalment el canvi tècnic: en un primer punt es tracta de la tecnologia de l'economia, en un segon punt s'avança en la representació del progrés tècnic i, finalment, en les conclusions s'incideix en els elements característics d'una funció de producció de coneixement dins d'aquest marc.


2. La tecnologia i la producció a l'economia
"Fins que no se suprimeixin les lleis de la termodinàmica, jo continuaré relacionant els outputs amb els inputs." (P. Samuelson (1966): "Rejoinder, Agreements, Disagreements, Doubts and the Case of Induced Harrod-Neutral Technical Change.

The Review of Economics and Statistics , P. Samuelson( 1966)


És evident que la quantitat d'output produït per una economia està limitada per l'oferta disponible de capital i treball. Tot sovint aquest tipus de relació s'expressa a partir d'una funció de producció agregada del tipus següent:


Aquesta relació estableix que la producció agregada (Y) és una funció de les quantitats de capital (K) i de treball (L) de l'economia. Malgrat les crítiques a l'existència d'una funció de producció agregada -que integra el conjunt de funcions de producció microeconòmiques- la interpretació més freqüent d'aquesta funció és la següent: el flux màxim de producció, associat a quantitats determinades de capital i treball. Aquesta funció de producció agregada pot tenir dues formes funcionals: la forma de coeficients fixos (2.1) i la forma contínua (2.2).
2.1. La funció de producció agregada i els coeficients fixos
Aquesta forma de relació de producció agregada considera que l'output Y es determina en proporció directa a les quantitats de capital i treball. D'aquest fet se'n deriva que Y = K/v o L/u, on v i u són constants. Aquesta forma funcional implica bàsicament que, donat un estoc de capital determinat, es pot generar un, i solament un, flux de producció. De la mateixa manera, donat un estoc de treball determinat, es pot generar un, i solament un, flux de producció. És a dir:


Per exemple, quan L/u és el mínim de l'equació (II), la quantitat d'output Y es determina per L/u i les necessitats de capital per vY. Així, la forma funcional d'aquesta equació permet que o bé una quantitat de capital o bé alguna quantitat de treball romangui desaprofitada. A més, aquesta funció de producció es basa en un tipus de tecnologia que implica la inexistència de substitució entre capital i treball per la generació de Y.

De fet, si continuem amb l'exemple anterior, donada una certa quantitat de mínima de treball (L), aquesta només pot portar a un únic flux d'output (Y), tot i que hi hagi més capital (K) disponible. Aquesta forma funcional de funció de producció agregada es representa a la figura 1, on el punt Y* indica l'única combinació de K i L que es pot emprar per a obtenir una quantitat determinada de producte, Y*. Si es disposa de més treball, per exemple , aleshores la quantitat és redundant i no s'emprarà per a la producció. De la mateixa manera, si es disposa de més capital, per exemple , aleshores la quantitat també és redundant. D'aquesta manera l'única forma d'obtenir variacions de producció és per mitjà d'una expansió o contracció al llarg de la trajectòria OZ, en la qual les quantitats de treball i de capital mantenen la mateixa producció.



2.2. La funció de producció agregada contínua
A diferència de la funció amb coeficients fixos, aquesta forma funcional permet la substitució de capital per treball en la producció de l'output. D'aquesta manera es pot produir una determinada quantitat d'output (Y*) emprant diverses combinacions de capital i treball. Les possibilitats de substitució es poden representar tal com s'expressen a la figura 2. En aquesta figura la corba AB -que en el context microeconòmic s'anomena isoquanta- indica les diferents combinacions possibles de capital i de treball agregats que poden produir un flux fix de renda o producte nacional, Y*. Per exemple, dins d'aquesta corba el punt A representa un nivell d'output realitzat amb una quantitat gran de treball i una quantitat petita de capital. Aquest punt és equivalent al punt B en la producció de Y*, tot i que B representa una quantitat relativament petita de treball amb relació al capital. La dinàmica d'aquesta funció s'estableix quan una tecnologia ens permet emprar les combinacions de capital i treball més eficientment i, per tant, la producció es mou cap a la corba A'B'.


La forma contínua de la funció de producció agregada ens permet analitzar l'efecte sobre la producció agregada d'un increment marginal en el capital o el treball. Així, definim el producte marginal del treball com el producte addicional generat per un augment en la força de treball, mantenint-se constant l'estoc de capital. De la mateixa manera, el producte marginal del capital és el producte addicional generat per un augment en l'estoc de capital, ceteris paribus la força de treball. Més concretament el producte marginal del treball és la taxa de canvi del producte (Y) amb relació a una variació del treball (L). Matemàticament el producte marginal del treball és la derivada parcial del producte amb relació al treball, o sigui ; mentre que el producte marginal del capital és la derivada parcial del producte amb relació al capital, o sigui .

Atesa la continuïtat de la funció de producció es pot establir el conjunt de supòsits següents:
2.2.1. Productes marginals positius
Els productes marginals del capital i el treball són positius. D'aquesta manera un increment en el capital o el treball sempre farà créixer el flux de producció. En termes matemàtics:


2.2.2. Productivitat marginal decreixent
Tot i que qualsevol augment en el capital o el treball genera un increment en el flux de producció, els avenços successius en la dotació d'inputs produeixen augments decreixents en aquest flux. Dit d'una altra manera, la taxa de canvi de la taxa de canvi -o, cosa que és el mateix, la segona derivada- amb relació a una variació del capital o el treball és negativa.


Aquest supòsit es correspon amb el concepte de rendiments decreixents d'un factor quan els altres es mantenen constants, supòsit que en la funció contínua de producció es dóna per a qualsevol nivell de producció.
2.2.3. Rendiments constants a escala
Una funció de producció és linealment homogènia: està subjecta a rendiments constants a escala si multiplicant el capital i el treball per un número positiu el producte obtingut queda multiplicat pel mateix número. És a dir:


Per exemple, si dupliquem l'estoc de capital i treball d'una economia, el flux de producció agregat també es duplica. Per tant, aquest supòsit ens diu que la funció de producció agregada és linealment homogènia. És important destacar que aquest supòsit no és incompatible amb la llei de rendiments decreixents. De fet, els rendiments decreixents es refereixen a una situació en la qual la productivitat marginal d'un factor decreix quan la quantitat del factor emprat augmenta a l'hora que es manté constant la quantitat dels altres factors. Els rendiments constants a escala es refereixen al cas en el qual tots els factors augmenten en la mateixa proporció.

El fet dels rendiments constants a escala permet dur a terme una simplificació important i substancial de la funció de producció agregada, ja que es pot expressar de manera intensiva, és a dir, per treballador. De fet, donada una funció de producció agregada amb rendiments constants a escala, Y = F(K, L), si sabem que, en multiplicar K i L per un número , Y quedarà multiplicat pel mateix número, si fem = 1/L, obtenim:


L'expressió (VI) simplement ens diu que el producte per treballador depèn del capital per treballador, o la relació capital-treball (K/L), que també es pot expressar de la manera següent:


L'expressió (VII) és la funció de producció agregada per treballador, que es constitueix com l'element bàsic de molts models de creixement econòmic. Amb un supòsit addicional ja estarem en condicions de representació.
2.2.4. Sense factors no hi ha producció
Si no s'utilitza capital o treball no es pot produir cap quantitat de producte. En termes de les nostres equacions, donat y = f(k), si k = 0, aleshores y = 0.
A partir dels quatre supòsits establerts, la funció de producció agregada es pot representar gràficament (vegeu la figura 3). D'aquesta manera cada punt de la corba f(k) representa la quantitat d'output per treballador produïda per la dotació d'input capital per treballador. Si la força de treball es manté constant, la relació entre input i output es pot igualar a 1 mitjançant la utilització d'unitats apropiades, fet que ens permet representar la relació entre el producte total i el capital agregat. Els supòsits tercer i quart ens asseguren que la corba f(K) parteix de l'origen. El supòsit primer assegura que el pendent de la corba és positiu, mentre que el supòsit segon ens permet afirmar que el pendent disminueix a mesura que augmenta la dotació d'input emprada. Aquesta representació simple de les possibilitats de producció i de la tecnologia d'una economia s'ha emprat molt en els models de creixement.



3. La representació del progrés tècnic
Una vegada apreciades les principals característiques conceptuals del canvi tècnic i la interpretació que en fa la teoria econòmica, en el segon apartat abordem com aquest canvi es representa en els models de creixement econòmic a partir d'una funció agregada de producció. Per a la primera aproximació el punt de partida són els models d'un bé únic, en què l'únic efecte possible del progrés tècnic, donades les quantitats de treball i capital, és permetre que se'n produeixi més. Com assenyala Salter (1966):
"La característica comuna de tots els avenços -es refereix als tecnològics- és que condueixen a una nova funció de producció, que és superior a les predecessores en el sentit que requereix menys d'un o més factors productius per a produir una quantitat determinada de producte." (W.E.G. Salter (1969): Productivity and Technical Change, pàgina 21.)

Productivity and Technical Change , W.E.G. Salter( 1969)


En termes d'una funció de producció per treballador, la incorporació del progrés tècnic implica un desplaçament cap amunt de la funció de producció. Gràficament es representa de la manera següent:


A la figura 4 la funció de producció inicial es representa per la corba . Amb la incorporació del progrés tècnic la corba es desplaça cap a una nova posició, , de manera que per cada relació de capital-treball -excepte quan és zero- es produeix més output per treballador que en la situació inicial. Tot i que aquesta és la representació més emprada per al canvi tècnic i malgrat la repercussió que té en la funció de producció, alguns autors, com ara Atkinson i Stiglitz (1969), assenyalen que no hi ha raons per a suposar que tota la corba es desplaci cap amunt com a conseqüència dels efectes del progrés tècnic. L'argument principal és que la funció de producció per treballador neoclàssica representa un nombre elevat de diferents processos productius, la representació dels quals s'aproxima a una corba contínua. D'aquesta manera, el canvi tècnic en alguns dels diferents processos de producció no ha d'afectar necessàriament els altres processos i, per tant, l'efecte del progrés tecnològic seria un desplaçament parcial i no total de la funció de producció per treballador, tal com el que es representa a la figura 5.


L'anàlisi dels efectes del canvi tecnològic en els models de creixement econòmic implica la reformulació de la funció de producció agregada, que pren una forma del tipus següent:


L'equació (I) difereix de la funció de producció agregada perquè inclou la variable temps (t). Aquesta variable indica que la producció obtinguda per una combinació fixa de capital i treball creix a mesura que passa el temps, de manera que és una representació senzilla del progrés tècnic, entès en termes temporals.

Per tant, la funció de producció per treballador prendrà la forma següent:


Tot i que les equacions (I) i (II) constitueixen les formes funcionals més generals de la funció de producció agregada en presència de progrés tecnològic, la literatura econòmica sovint ha emprat una formulació diferent. Segons aquest corrent es diu que el progrés tècnic augmenta l'eficiència dels factors. Així, l'efecte del canvi tècnic sobre la funció de producció és el desplaçament d'aquesta corba, de manera que es produeix més fins i tot quan l'estoc de capital i la força de treball romanen constants. De fet el progrés tècnic fa com si els factors de producció haguessin augmentat. En aquesta formulació la forma funcional de la funció de producció agregada és la que es representa a l'equació (X):


A l'equació (X) la producció, Y, ja no és una funció simple de les quantitats de treball i capital. L'estoc de capital K i la força de treball L es multipliquen pels factors A i B, que són funció del temps. Normalment les expressions A(t)K i B(t)L fan referència al capital i al treball eficaços respectivament. La idea és senzilla: si Â(t), la taxa de variació de A, és positiva, aleshores l'estoc de capital eficaç augmenta per mitjà del temps, tot i que l'estoc de capital disponible pot haver estat constant. De la mateixa manera succeeix amb la força de treball: si la variació de B(t) és positiva, la força de treball eficaç augmenta tot i que la força de treball disponible sigui constant. Concretament aquesta forma de progrés tècnic que augmenta l'eficiència dels factors comporta que, per exemple, deu homes puguin fer les mateixes tasques que abans feien dotze o bé que cinc màquines facin el mateix que abans feien sis.
4. Conclusions
Al llarg de l'article hem vist com la teoria econòmica conceptualitza i representa el canvi tècnic en el marc d'una funció de producció agregada que parteix d'uns quants supòsits: productes marginals positius, productivitat marginal decreixent, rendiments constants a escala i caràcter indispensable de factors productius per a la producció. Aquests supòsits ens determinen una forma funcional concreta de funció de producció agregada per treballador, que parteix del punt zero, és creixent i convexa.

El punt de partida de l'anàlisi de la producció amb canvi tècnic és la definició de la tecnologia i la taxa de progrés que té. Segons la literatura econòmica acceptada, la definició de tecnologia, que entronca amb la visió clàssica del desenvolupament tecnològic, té unes característiques intrínseques que han determinat l'anàlisi econòmica del canvi tècnic. En efecte, els economistes entenem la tecnologia com un estoc de coneixement social relatiu a les tècniques de producció de les activitats econòmiques. A mesura que l'activitat econòmica s'ha terciaritzat en una primera fase, i s'ha fet més intangible en una segona fase, la definició mateixa de tecnologia ens ha limitat a l'hora d'explicar el paper d'aquesta amb relació al creixement econòmic. La visió inicial de Schumpeter sobre l'empresari innovador, que té un coneixement de les tècniques de producció i les característiques del mercat d'un output, ha estat superada per la incorporació progressiva al valor afegit de les activitats de distribució, dels serveis no destinats a la venda, i en la darrera fase de creixement s'ha caracteritzat per les tecnologies de la informació i la comunicació i pels problemes de valoració d'aquest estoc de coneixements, amb característiques intangibles.

Per tant, sembla evident que l'anàlisi clàssica de la funció de producció no acaba d'interpretar correctament la importància del canvi tècnic sobre el creixement econòmic. La incorporació del coneixement -entès com l'ouptut productiu de l'input informació- com a factor productiu d'importància creixent sembla un camí correcte per a millorar l'anàlisi del canvi tècnic i la repercussió que té sobre el creixement econòmic. Tot i això, la incorporació del coneixement com a factor productiu s'ha d'entroncar amb les hipòtesis de la funció de producció, en especial cal destacar que l'estudi dels rendiments decreixents esdevé un element primordial per determinar en aquest context nou. Un primer punt de partida, considerant l'existència de productivitat marginal decreixent del coneixement, ens permetria replicar l'anàlisi de la funció de producció amb tres inputs que satisfan les hipòtesis fonamentals, tot i que queda molt camí per recórrer a l'hora de contrastar empíricament aquest element conceptual.

Bibliografia :

Atkinson, A.B. ; Stiglitz, J.E. (1969). "A new View of Technological Change". A: Economic Journal, pàg. 573-578.

Jones, H. (1975). Introducción a las teorías modernas del crecimiento económico. Barcelona: Antoni Bosch editor.

Mansfield, E.; Mansfield, E. (1968). The Economics of Technological Change. Nova York: Norton.

Nordhaus, W.D. (1969). Invention, Growth and Welfare: A Theoretical Treatment of Technological Change. Cambridge, Massachussets: MIT Press.

OCDE (1996). Technologie, productivité et création d'emplois. (vol. 2). Rapport analytique.

Salter, W.E.G. (1969). Productivity and Technical Change. Cambridge University Press. [Traducció al castellà: Productividad y cambio técnico. Madrid: Ministerio de Trabajo y Seguridad Social.]

Schmookler, J. (1966). Invention and Economic Growth. Cambridge, Massachussets: Harvard University Press.

Schumpeter, J.A. (1952). Capitalism, Socialism and Democracy. Londres: Allen and Unwin. [Traducció catalana: Capitalisme, socialisme i democràcia (2 volums) Barcelona: Edicions 62.]

Solow, R.M. (1956). "Technical Change and the Aggregate Production Function". A: The Review of Economics and Statistics.



Enllaços relacionats:

National Bureau of Economic Research:
http://www.nber.com
Prestigiós institut d'investigació econòmica dels EUA que analitza els aspectes conceptuals i empírics de la producció econòmica i el canvi tècnic.
Organisation for economic co-operation and development:
http://www.oecd.org
L'OCDE es preocupa especialment per l'anàlisi del canvi tècnic sobre el creixement econòmic i la distribució de la renda.
Fundación Monetaria Internacional:
http://www.imf.org
L'FMI va incorporar al World Economic Outlook de la tardor passada un epígraf sobre la societat de la informació.
Asociación Española de Empresas de Tecnologías de la Información:
http://www.sedisi.es
La patronal espanyola de TIC ha definit els indicadors clau sobre la nova economia.
[ Data de publicació : abril de 2001]


SUMARI
1.Introducció
2.La tecnologia i la producció a l'economia
2.1La funció de producció agregada i els coeficients fixos
2.2La funció de producció agregada contínua
3.La presentació del progrés tècnic
4.Conclusions