En termes jurídics, Internet està sent un repte important: les seves dimensions globals, que no coneixen fronteres territorials, són una font de seriosos problemes legals. I els drets d'autor no en són una excepció. Tothom està d'acord que les obres també s'han de protegir quan s'explotin en entorns de xarxes digitals. Tot i així, quin serà el dret intern que regeixi sobre els actes d'explotació (infracció) d'obres a Internet? Quin tribunal tindrà jurisdicció per prendre decisions sobre els delictes comesos contra els drets d'autor a Internet? Cada dia tenen més importància les qüestions relacionades amb la jurisdicció i la llei aplicable en l'àmbit de la propietat intel·lectual. Això respon al fet que, mentre els mercats estan sofrint un procés de globalització, les lleis de drets d'autor continuen sent de caràcter bàsicament territorial. Aquesta ponència se centrarà en la situació actual i en els últims avenços en els àmbits de llei aplicable i jurisdicció per a la protecció d'obres a Internet. Ens ocuparem tant del marc legal actual que impera als Estats Units i a Europa com dels principals instruments de ratificació (i propostes) internacionals en matèria de drets d'autor, llei aplicable i jurisdicció.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
En termes jurídics, Internet està sent un repte important: les seves dimensions globals, que no coneixen fronteres territorials, són una font de seriosos problemes legals. I els drets d'autor no en són una excepció.
Actualment, poca gent afirmaria que Internet és —o hauria de ser— (legalment i jurisdiccionalment) terra de ningú. Malgrat tot, quina serà la llei nacional que regeixi sobre els múltiples actes d'explotació (i infracció) d'obres protegides pel dret d'autor a Internet? Quin tribunal serà competent per decidir sobre les infraccions de drets d'autor que es cometin a Internet? S'haurien de definir noves regles per determinar la llei aplicable i la jurisdicció competent per a aquests temes? O potser seria millor simplement esperar i veure com tribunals i advocats adapten els reglaments actuals a l'entorn digital?
Cada dia tenen més importància les qüestions relacionades amb la jurisdicció i la llei aplicable en l'àmbit de la propietat intel·lectual. Això és degut al fet que, mentre els mercats estan sofrint un procés de globalització, les lleis de drets d'autor continuen sent de caràcter bàsicament territorial.
El marc jurídic actual per decidir qüestions sobre jurisdicció i llei aplicable en matèria de drets d'autor es composa de:
|
 |
Normes sobre drets d'autor (lleis nacionals i instruments internacionals sobre drets d'autor).
|
|
|
|
Normes de dret internacional privat (regles sobre jurisdicció i normes de conflicte previstes en lleis nacionals i instruments internacionals).
|
|
No existeix cap llei internacional de dret d'autor: només existeix un conjunt de lleis internes que s'apliquen dins de les fronteres dels territoris nacionals respectius. En el segle XIX, apareixen els primers instruments internacionals (tant de caràcter bilateral, com regional i fins i tot amb vocació mundial) per assegurar la protecció de les obres d'autors nacionals fora de les fronteres del país que les ha vist néixer. El més important va ser el Conveni de Berna per a la Protecció d'obres Artístiques i Literàries de 1886[1]. Els drets de la propietat intel·lectual sempre s'han entès com a drets territorials, i els convenis internacionals es basaven en aquest supòsit.
El Dret Internacional Privat s'ocupa de resoldre els problemes derivats del caràcter territorial dels sistemes jurídics. Com ho fa? Atorgant jurisdicció als tribunals nacionals i determinant la llei nacional aplicable a cada cas concret. No existeix cap acord internacional que s'ocupi de les qüestions de jurisdicció (i execució de resolucions judicials estrangeres) i llei aplicable, en general. Només trobem alguns acords a nivell regional sobre determinats àmbits legals: per exemple, a nivell europeu, els convenis de Brussel·les i Lugano s'ocupen de qüestions sobre jurisdicció i execució de sentències en matèria civil, i la Convenció de Roma estableix normes per determinar la llei aplicable en matèries contractuals. D'una banda, tal com veurem més endavant, aquests acords no tracten qüestions sobre jurisdicció i llei aplicable per a casos relacionats amb els drets d'autor; i de l'altra, les regles generals sobre jurisdicció i llei aplicable previstes en aquests instruments per a delictes (danys) i contractes no són suficients per garantir solucions uniformes per a la protecció dels drets d'autor a escala internacional.
Com a conseqüència, els països (en concret, els tribunals nacionals) disposen de força llibertat per decidir sobre qüestions de jurisdicció (i execució de sentències estrangeres) i sobre la llei aplicable per a la protecció dels drets d'autor a escala internacional.
A què és deguda aquesta situació? Per què resulta tan difícil combinar els drets d'autor amb les normes actuals de dret internacional privat? D'una banda, des de sempre les normes de conflicte i les regles de jurisdicció s'han basat en conceptes físics (com ara la lex loci) i en l'existència de fronteres nacionals (dins de les quals es pot aplicar la legislació interna). D'altra banda, la mateixa naturalesa intangible dels drets d'autor permet que qualsevol persona pugui fer ús d'una obra en qualsevol lloc i en qualsevol moment: els actes d'explotació d'obres (i els drets d'autor) són ubics.
Històricament, el problema s'ha (més o menys) esquivat amb l'aplicació de les normes territorials recollides en el Conveni de Berna o l'aplicació de les normes generals sobre jurisdicció i llei aplicable.
Malgrat tot, aquests problemes han augmentat amb l'arribada d'Internet. D'una banda, a Internet, els conceptes de locus i de fronteres nacionals no tenen cap mena de significat; d'altra banda, a través d'Internet, es poden divulgar les obres (i els drets d'autor sobre aquestes, infringir) a una velocitat (i qualitat) que els legisladors mai no es van imaginar (i per tant, que les normes sobre llei aplicable i jurisdicció competent mai no han previst).
Els instruments internacionals que hi ha actualment sobre drets d'autor i dret internacional privat (jurisdicció competent i llei aplicable) es van redactar en un temps en què era impossible predir la futura existència d'Internet (i ni tan sols d'altres mitjans d'explotació digitals). Les seves normes no estan preparades per abordar amb èxit les qüestions sobre llei aplicable i jurisdicció competent plantejades per la protecció de drets d'autor a Internet.
|
|
 |
| 2.
| Llei aplicable |
|
|
A més a més d'un mínim de protecció (que s'ha de garantir per a qualsevol obra estrangera dins de les fronteres de qualsevol dels Estats membres), el Conveni de Berna (CB) es basa en el principi de tracte nacional (art. 5.1), i estipula una norma de conflicte per determinar la llei aplicable (art. 5.2). Vegem totes dues disposicions:
|
|
Art. 5.1) Los autores gozarán, en lo que concierne a las obras protegidas en virtud del presente Convenio, en los países de la Unión que no sean el país de origen de la obra, de los derechos que las leyes respectivas conceden en la actualidad o concedan en lo sucesivo a los nacionales, así como de los derechos especialmente establecidos por el presente Convenio.
|
|
|
|
Art. 5.2) El goce y el ejercicio de estos derechos no estarán subordinados a ninguna formalidad y ambos son independientes de la existencia de protección en el país de origen de la obra. Por lo demás, sin perjuicio de las estipulaciones del presente Convenio, la extensión de la protección así como los medios procesales acordados al autor para la defensa de sus derechos se regirán exclusivamente por la legislación del país en que se reclama la protección.
|
|
D'acord amb el principi de tracte nacional (art. 5.1), cada país membre ha de garantir als autors estrangers (súbdits d'altres països membres) els mateixos drets que als seus autors nacionals. Això significa que és una norma de conflicte incompleta, ja que no resol el problema de la llei aplicable quan es reclama protecció en un país diferent al del fòrum.
En canvi, l'art. 5.2 és pròpiament una norma de conflicte que condueix a l'aplicació de la llei del país membre on es reclama la protecció (lex loci protectionis). Segons la interpretació que en fa la doctrina i la jurisprudència al llarg de tot el segle XX, aquesta norma de conflicte no porta necessàriament a l'aplicació de la lex loci: independentment del fur escollit, la llei aplicable pot ser la d'un país estranger.
És important subratllar dues qüestions relacionades amb l'art. 5.2:
|
|
No determina la jurisdicció competent: no diu que el país on es reclama la protecció serà l'únic amb competència exclusiva per tractar el cas. Per tant, teòricament, es pot reclamar protecció per a França —d'acord amb la llei francesa—; davant d'un tribunal dels Estats Units. Això no obstant, a la pràctica, consideracions de tipus pragmàtic (com ara els costos de traducció i els honoraris dels advocats, així com les possibilitats d'execució de la sentència) fan que jurisdicció i llei aplicable acostumin a coincidir.
|
|
|
|
No aborda la qüestió de la llei estrangera aplicable que entra en conflicte amb l'ordre públic del fòrum (o simplement amb la llei de drets d'autor del fòrum): com a mínim, el fòrum es mostrarà poc disposat a aplicar la llei estrangera que estigui en conflicte amb la seva pròpia, i fins i tot podria refusar aplicar-la, a favor de la seva pròpia lex fori.
|
|
La norma de conflicte de l'art. 5.2 té l'origen en el principi de territorialitat dels drets d'autor (que tradicionalment ha inspirat tant els convenis internacionals sobre dret d'autor com les normes de conflicte nacionals): les lleis de drets d'autor nacionals només són vàlides dins de les fronteres de cada Estat. Hi ha tants drets d'autor com lleis nacionals de dret d'autor. L'aplicació d'aquest principi de territorialitat a Internet dóna lloc a nous problemes: quina llei serà d'aplicació quan s'ha carregat una obra nord-americana (sense el consentiment de l'autor) en una pàgina web hostatjada en un proveïdor de serveis d'Internet alemany, a la qual es pot accedir des de qualsevol part del món? Quina legislació decidirà si un acte d'aquest tipus implica o no una infracció? La llei alemanya? La llei nord-americana? Totes i cada una de les legislacions nacionals on l'obra ha estat (o pot ser) descarregada?
A Internet, l'aplicació estricta de la lex loci protectionis (prevista en l'art. 5.2 del CB) condueix a l'aplicació de tantes lleis nacionals com països receptors existeixen. És a dir, l'aplicació de la norma de conflicte lex loci protectionis a les infraccions simultànies que es cometen (o es poden cometre) a Internet condueix a l'esgarrifosa tasca d'aplicar tantes lleis nacionals com països on l'obra objecte d'infracció es pugui rebre[2].
Aquesta norma de conflicte es va redactar en un temps en què tant l'explotació com la violació de drets d'autor s'esdevenien successivament, en un país rere l'altre, i mitjançant còpies tangibles de les obres, no alhora i mitjançant còpies intangibles, tal com passa a Internet.
|
|
|
Existeixen diverses alternatives, però desgraciadament no n'hi ha cap que ofereixi uns resultats millors.
Una primera (i insatisfactòria) possibilitat seria la norma de conflicte prevista per als contractes. El juny de 1980, els països europeus van adoptar la Convenció de Roma per establir un conjunt de normes de conflicte comunes per a la determinació de la llei aplicable a les obligacions contractuals[3]. El principi general (art. 3.1) és que el contracte es regirà per la llei del país que estigui més estretament relacionat amb aquest contracte. Les normes de conflicte nacionals acostumen a utilitzar criteris semblants.
Desgraciadament, aquestes normes de conflicte sobre contractes no són suficients: és cert que serveixen per a determinar la llei aplicable als contractes de drets d'autor, però només en allò que fa referència a temes contractuals. Les qüestions sobre drets d'autor pròpiament (fins i tot quan es contemplen en contractes) estan subjectes a les normes de conflicte previstes per als drets d'autor, com ara la de l'art. 5.2 del CB o de les lleis de drets d'autor nacionals, les quals com hem vist es basen en el criteri de territorialitat per determinar la llei aplicable.
Una altra alternativa possible és recórrer a les normes de conflicte previstes per als delictes. Segons la majoria de legislacions internes, les infraccions de drets de propietat intel·lectual es podrien qualificar com a delictes o quasidelictes (danys) a efectes de la determinació de la llei aplicable, la qual cosa ens conduiria a la llei del país on s'ha comès la infracció (lex loci delicti). Desafortunadament, la lex loci protectionis (norma de conflicte prevista per a les infraccions de drets d'autor) i la lex loci delicti (norma de conflicte prevista per als delictes i els quasidelictes —danys—, en general) condueixen a la mateixa llei aplicable: la del país o els països on s'ha comès la infracció. En altres paraules, ja sigui sota les normes de conflicte específiques per als drets d'autor (com, per exemple, la de l'art. 5.2 del CB), o les normes de conflicte generals previstes per als delictes i els quasidelictes, la tasca de determinar la llei aplicable en els casos de violació de drets d'autor a Internet resulta, com a mínim, farregosa (quan no és, senzillament, impossible)[4].
|
|
|
Cada cop hi ha més veus (tant en la jurisprudència com en la doctrina) a favor de revisar el principi de territorialitat que regeix a les normes de conflicte sobre dret d'autor, almenys pel que fa a les infraccions de drets d'autor que es cometen a través d'Internet, a escala internacional.
Una norma de conflicte que designés la llei d'un únic país per fer front al conjunt d'infraccions de drets d'autor que es cometen a Internet simplificaria el panorama jurídic considerablement. Tot i això, amb aquesta solució es corre el risc d'atorgar competència legislativa a sistemes jurídics que no ofereixin prou protecció (o fins i tot sobreprotegeixin) en comparació amb els sistemes jurídics dels altres països afectats, de manera que es creïn el que es coneix com a copyright havens (paradisos de copyright).
Actualment, l'OMPI està estudiant els problemes de dret internacional privat relacionats amb la protecció d'obres a Internet:
En aquests fòrums internacionals, s'estan considerant diverses solucions possibles per superar la ineficàcia de la lex loci protectionis com a norma de conflicte per garantir protecció internacional contra les infraccions de drets d'autor a Internet:
i) Una possibilitat consisteix a aplicar la llei del país de residència de l'autor. Aquesta és una versió de la lex loci delicti, en el sentit que es tracta del país on es pateixen els efectes de la infracció (independentment d'on s'hagi comès). És una solució senzilla. Potser massa senzilla? En primer lloc, perquè pot entrar en conflicte amb els criteris utilitzats per establir la jurisdicció competent, normalment sobre la base del país de residència del demandat (no del demandant) o del lloc on s'ha comès la infracció (tal com veurem més endavant). A més a més, la llei del país de residència de l'autor resulta totalment inútil en aquells casos en què l'autoria de l'obra és compartida per diversos autors que resideixen en països diferents.
ii) Una altra possible solució seria aplicar la llei del país on té lloc la infracció inicial, és a dir, on s'inicia la comunicació al públic. En el cas concret d'Internet, es tractaria del país on està ubicat el servidor que hostatja el suposat contingut infractor.
Aquesta va ser precisament la solució adoptada en la Directiva UE sobre radiodifusió via satèl·lit i distribució per cable (93/83/CEE, 27 de setembre de 1993)[5] per determinar la llei aplicable que regirà la protecció d'obres retransmeses via satèl·lit [art. 1.2 (b)]:
|
|
b) La comunicación al público vía satélite se producirá únicamente en el Estado miembro en que, bajo el control y responsabilidad de la entidad radiodifusora, las señales portadoras de programa se introduzcan en una cadena ininterrumpida de comunicación que vaya al satélite y desde éste a la Tierra.
|
|
És evident que aquesta norma de conflicte simplifica la tasca dels tribunals ja que redueix el nombre de lleis aplicables a aquelles dels països on estan ubicats els servidors, i també perquè permet una certa previsibilitat. Tot i això, per a Internet no serveix per diverses raons:
|
|
Serveix dins d'un context harmònic, com ara els països de la UE, però en un context mundial fàcilment podria donar lloc a la creació de copyright havens per a servidors d'Internet (amb un nivell molt baix de protecció de drets d'autor). En conseqüència, si la càrrega no autoritzada d'una obra no es considera infracció segons la llei del país on es troba el servidor, no es podrà considerar infracció en cap altre país!
|
|
|
|
Mentre que en les retransmissions via satèl·lit només existeix un punt d'origen d'aquestes, en el cas d'Internet poden existir nombrosos punts d'origen (servidors), amb la qual cosa el resultat no és menys complicat que amb l'aplicació de les lleis dels països receptors.
|
|
Als EUA, existeix una versió semblant, que s'anomena root-copy: els tribunals nord-americans han estat aplicant la llei nord-americana a la distribució de còpies a l'estranger, quan aquestes còpies derivaven d'una reproducció il·lícita que s'havia realitzat als EUA sense el permís corresponent[6]. Això no obstant, no sembla que els tribunals nord-americans estiguin disposats a donar a aquesta fórmula un caràcter bilateral, en el sentit de considerar-la una norma de conflicte pròpiament; al contrari, només la fan servir quan justifica l'aplicació de la llei nord-americana (no quan condueix a l'aplicació d'una llei estrangera). [7].
iii) Una fórmula lleugerament diferent però que presenta els mateixos problemes que la solució anterior és la llei del país de residència del demandat (que pot no coincidir amb el servidor, per exemple, el propietari d'una pàgina web).
iv) Finalment, sempre ens queda la lex fori. Aquesta pot ser la solució més senzilla, ja que permet que jurisdicció i llei aplicable coincideixin, però no per això està exempta de problemes:
|
|
Permet al demandant escollir la llei aplicable en escollir el fòrum (com a conseqüència, els casos d'infraccions de drets d'autor acabarien concentrant-se en fòrums amb lleis de drets d'autor que ofereixen un alt grau de protecció i fins i tot, sobreprotecció);
|
|
|
|
per tant, no es podrà conèixer quina serà la llei aplicable fins que la infracció no s'hagi comès i portat a judici.
|
|
v) Alternativament, la professora Jane Ginsburg proposa una solució integradora, basada en tots aquests criteris (en ordre jeràrquic)[8] per determinar una única llei aplicable per protegir les obres contra qualssevol infraccions que es puguin cometre a través d'Internet a escala mundial, i que alhora permetin reduir el risc de creació de copyright havens (per això, la llei aplicable ha de garantir en tot moment els nivells mínims de protecció establerts pels instruments internacionals, és a dir, el CB i l'Acord ADPICs de l'OMC)[9]:
|
|
La llei del país de residència o lloc principal d'activitats empresarials de:
|
|
l'operador de la pàgina web (quan els continguts il·lícits es troben en una pàgina web).
|
|
|
|
la persona o l'entitat que inicia la comunicació (quan els continguts il·lícits no es troben en una pàgina web).
|
|
—sempre que aquesta llei s'ajusti a les normes del Conveni de Berna i de l'OMC (Acord ADPICs).
|
|
|
|
Si aquesta llei no s'ajusta a les normes del Conveni de Berna i de l'OMC (Acord ADPICs), s'aplicarà la llei del país on es troba el servidor que hostatja el contingut il·lícit
—sempre que aquesta llei s'ajusti a les normes del Conveni de Berna i de l'OMC (Acord ADPICs).
|
|
|
|
En qualsevol dels casos anteriors, si un tercer país té una relació mes estreta amb el cas, la seva llei nacional serà d'aplicació
—sempre que s'ajusti a les normes del Conveni de Berna i de l'OMC (Acord ADPICs).
|
|
|
|
Si no n'hi ha, serà d'aplicació la llei del fòrum
—sempre que sigui membre del CB o de l'OMC.
|
|
La llista de criteris diferents permet un alt grau de flexibilitat a l'hora de determinar quina és la millor llei que s'ha d'aplicar en cada cas concret. Tot i això, aquesta solució no permet saber quina serà la llei aplicable fins que el tribunal decideixi si aquesta llei (o quina llei) s'ajusta a les normes del CB i de l'OMC[10]. De tota manera, és cert que el grau d'imprevisibilitat aquí és menor que quan s'aplica l'actual art. 5.2 del CB per protegir el dret d'autor a Internet.
|
|
|
| 3.
| Jurisdicció |
Ara examinarem el tema de la jurisdicció competent. Tal com hem comentat abans, el CB no proporciona cap regla de jurisdicció per a les infraccions de drets d'autor. Això significa que hem de recórrer, una vegada més, als instruments internacionals sobre dret internacional privat en general per determinar quin tribunal serà competent sobre una demanda per infracció de drets d'autor comesa a través d'Internet.
|
|
|
Entre els països membres de la Unió Europea, el Conveni de Brussel·les de 27 de setembre de 1968 (i el Conveni de Lugano de 16 de setembre de 1988, per als membres de l'AELC[11]) estableix un conjunt de regles comunes per determinar la jurisdicció competent. El Conveni de Brussel·les aviat serà substituït pel Reglament 44/2000 de la UE de 22 de desembre de 2000[12] que bàsicament incorpora les normes del Conveni de Brussel·les.
Tant el Conveni de Brussel·les com el Reglament de la UE s'ocupen només de qüestions de jurisdicció en matèria civil i mercantil. A pesar d'això, existeix una regla específica per als drets de propietat intel·lectual: en matèria d'inscripció o de validesa de patents, marques, dissenys i altres drets anàlegs que requereixin dipòsit o registre, tindran competència en exclusiva els tribunals de l'Estat en el territori del qual s'hagi sol·licitat o efectuat el registre [art. 16 (art. 22.4)][13]. Aquesta regla de jurisdicció exclusiva no s'aplica per a la protecció dels drets d'autor ja que no cal registrar les obres per ser protegides. Així doncs, per establir la jurisdicció competent per conèixer la infracció de drets d'autor, hem de recórrer a les regles de jurisdicció general i especial establertes en el Conveni de Brussel·les.
La regla general atorga competència al país de domicili/residència habitual del demandat [art. 2 (art. 2.1)]. Les parts poden escollir un altre fòrum, ja sigui de forma explícita [art. 17 (art. 23)], o implícita [quan el demandat es presenta davant el fòrum escollit pel demandant, art. 18 (art. 24)]. En el cas que existeixin demandes connexes en fòrums diferents, es podran consolidar en un únic fòrum [art. 22 (art. 28)].
Es preveuen regles especials de jurisdicció per a contractes i delictes o quasidelictes (danys). També existeixen regles de jurisdicció especial per a contractes de consumidors (art. 13-15) que els permeten presentar la demanda també en els seus països de residència) encara que pel que fa a les infraccions de drets d'autor pot ser que no siguin tan importants. El demandant pot escollir entre la jurisdicció general i la jurisdicció especial.
|
|
1) Quant a contractes, tenen competència els tribunals en què s'hagi complert o s'hagi de complir l'obligació principal [art. 5.1 (art. 5.1.a)[14]].
|
|
|
|
2) Quant a delictes i quasidelictes, seran competents els tribunals en què s'ha produït el dany [art. 5.3 (art. 5.3)].
|
|
D'acord amb la interpretació del Tribunal de Justícia Europeu, es considera que el dany es comet tant on s'ha comès el fet danyós com on s'ha ocasionat el perjudici. Tots dos tribunals seran competents per conèixer la infracció. [G. J. Bier B.V. i Reinwater Foundation v. Mines de Potasse d'Alsace S.A., 1976 ECR 1735 (21/71)].
Com a resultat d'aquesta regla de jurisdicció especial, quan la infracció es comet a través d'Internet, els següents fòrums poden ser competents sobre una mateixa demanda[15]:
|
| a) El lloc on està ubicat el servidor.
|
|
|
| b) El lloc de residència de la persona que penja o transmet els continguts il·lícits[16].
|
|
|
| c) Tots i cada un dels països des d'on es pot tenir accés o descarregar l'obra objecte d'infracció; la qual cosa equival a dir a tants fòrums com possibles països de recepció existeixin.
|
|
|
| d) També, el país de residència de l'autor/titular (demandant) on s'ha produït el perjudici/dany.
|
|
La següent qüestió que es planteja és: aquests fòrums tenen jurisdicció sobre totes les infraccions comeses a escala mundial o només sobre aquelles comeses dins de les fronteres dels territoris respectius?
Segons el que disposa el Tribunal de Justícia Europeu [Shevill v. Press Alliance SA, 1995 ECR 415 (68/93)], només el fòrum del país de residència del demandat és competent per conèixer el cas en la totalitat (i compensar pels danys infringits a escala mundial); la resta de tribunals són competents només per jutjar els danys causats dins dels seus territoris[17].
Afirmar que el titular ha de plantejar la seva demanda en nombrosos fòrums per obtenir protecció dels seus drets d'autor equival a dir que la protecció d'aquests drets a Internet és, a la pràctica, inexistent: no sempre el titular dels drets d'autor es podrà permetre de presentar la demanda en tots i cada un dels països on s'ha tingut (o es pugui tenir) accés a l'obra infringida.
Quan no és d'aplicació el Conveni de Brussel·les[18], hem de recórrer a les regles internes per determinar la jurisdicció competent, que se solen basar en criteris similars: domicili o residència del demandat (o de les seves propietats), lloc de comissió del delicte (dany) etc. Tot i això, sota aquestes regles nacionals de jurisdicció competent, el jutge pot disposar del forum non conveniens (la qual cosa no està permesa al Conveni de Brussel·les), quan consideri que un altre tribunal està millor situat per conèixer el cas i/o no estima procedent declarar-se competent (tenint en compte tant per als interessos de les parts, com el dret en si, o simplement quan no considera oportú aplicar una llei estrangera).
|
|
|
Als EUA la situació és semblant. La llei nord-americana reconeix dos criteris de jurisdicció personal (sobre les parts):
|
|
La jurisdicció general existeix si el demandat manté "contacte continu i sistemàtic amb l'Estat del fòrum". Si el demandat resideix en el fòrum, o "fa negocis" en el fòrum, el tribunal serà competent per escoltar totes les reclamacions contra aquest demandat. Així doncs, en el cas d'una pàgina web que es limiti a oferir informació (el que es coneix com a pàgina web passiva), no es podrà aplicar la regla de jurisdicció general; per contra, una pàgina web interactiva pot comportar un grau de contacte amb el fòrum suficient per establir jurisdicció general.
|
|
|
|
La jurisdicció específica es basa en actes intencionats (també infraccions) que el demandat ha dut a terme dirigits a aquest fòrum: el tribunal només té jurisdicció sobre les demandes que estan relacionades amb una infracció comesa en el fòrum, no fora d'aquest. És a dir, que perquè l'operador d'una pàgina web que posa il·lícitament obres a disposició del públic pugui ser demandat n'hi ha prou que hagi tingut lloc una sola descàrrega en aquest Estat.
|
|
Resumint, les reclamacions per infraccions de drets d'autor es poden substanciar en qualsevol tribunal que tingui jurisdicció personal (general o especial) sobre el demandat. Això és especialment important quan es tracta d'infraccions comeses a través d'Internet, ja que la jurisdicció no queda limitada al locus delicti. Malgrat tot, també es plantegen altres problemes:
|
|
D'una banda, els proveïdors de serveis d'Internet es converteixen en el blanc de totes les demandes per infraccions de drets d'autor comeses a Internet; les demandes s'acumulen en els fòrums on aquests proveïdors de serveis acostumen a tenir la seu. Per exemple, com que AOL té la seu a Virginia, els tribunals de Virginia tenen jurisdicció sobre les demandes per infraccions (i delictes) comeses a través d'AOL. Tot i això, alguns tribunals ja s'han començat a queixar d'aquest criteri de jurisdicció; per exemple, el juny de 1999 el jutge del Loudoun County Circuit de Virginia no es va voler declarar competent per conèixer una demanda per difamació contra AOL: "el simple fet que AOL tingui aquí la seu no implica que els tribunals de Virginia estiguin oberts a tots els plets relacionats amb les comunicacions per Internet a escala mundial"[19].
|
|
|
|
D'altra banda, basant-se també en criteris de jurisdicció personal, en els últims anys sembla que hi ha un corrent a favor del "long arm jurisdiction" per justificar que el tribunal nord-americà té jurisdicció sobre pàgines web (i infraccions) situades a fora dels EUA i, possiblement, aquesta competència no serà acceptada com a vàlida en el país estranger on la sentència nord-americana haurà de ser finalment executada (el país on radica la pàgina web o on s'ha comès la infracció).
|
|
|
|
|
A escala internacional, la Conferència de la Haya sobre Dret Privat Internacional[20] està treballant en un projecte de "Conveni sobre jurisdicció i execució de resolucions judicials estrangeres en matèria civil i mercantil"[21] (que a partir d'ara anomenarem Projecte de Conveni de la Haya).
El projecte del Conveni bàsicament reprodueix les regles del Conveni de Brussel·les; per tant, tampoc conté cap regla específica de jurisdicció per a infraccions de drets d'autor. Per això, encara que s'adoptés aquest Conveni, hauríem de recórrer a les regles previstes per als delictes i quasidelictes per decidir la jurisdicció competent per jutjar un cas d'infracció de drets d'autor a Internet (i ja hem vist els problemes que plantegen aquestes regles)[22]. A més a més el futur d'aquest projecte no està gens clar. La seva gestació ha estat plagada de grans problemes, tants que de moment no és gens segur que el Conveni arribi a veure la llum algun dia[23].
|
|
|
A nivell purament acadèmic, les professores Dreyfuss i Ginsburg estan treballant en una proposta de conveni, paral·lel al Projecte de Conveni de la Haya, que tractarà exclusivament de les qüestions de jurisdicció i reconeixement de resolucions judicials en matèria de propietat intel·lectual[24].
Aquest Conveni es podria adoptar sota els auspicis de l'OMPI o a través de l'OMC (obert únicament a membres de l'OMC que haguessin implementat l'Acord ADPICs).
D'acord amb les regles establertes en la proposta, les demandes per infraccions de dret d'autor es podrien substanciar als tribunals (art. 6):
|
|
a) de l'Estat on el demandat (infractor) ha actuat de forma substancial;
|
|
|
|
b) de l'Estat al qual anava dirigida intencionadament la infracció: aquest fòrum serà competent només pel que fa als danys resultants de la infracció comesa en aquest Estat, sempre que no sigui també el lloc de residència (o activitat empresarial principal) de la persona perjudicada (autor/titular dels drets d'autor);
|
|
|
|
c) de l'Estat on es podia preveure que tindria lloc la infracció: aquest fòrum tindrà jurisdicció únicament sobre els danys resultants de la infracció comesa en aquest Estat.
|
|
Per tant, tant l'Estat on el demandat ha actuat de forma substancial (a), com l'Estat al qual anava intencionadament dirigida la infracció (quan sigui, alhora, país de residència de l'autor de l'obra) (b), podrien ser considerats com a únic fòrum per jutjar totes les infraccions de drets d'autor comeses via Internet. En els altres casos, (b: quan l'Estat al qual anava dirigida la infracció no és el país de residència de l'autor i en el supòsit c) el tribunal només seria parcialment competent, quedant limitada la seva competència a la infracció comesa en aquest Estat.
En presentar la proposta, les autores van considerar la possibilitat d'incorporar normes de conflicte per determinar la llei aplicable, però al final van descartar la idea. Això no obstant, la proposta recull que l'ús (per determinar la llei aplicable) d'una norma de conflicte arbitrària o poc raonable s'inclogui en el Projecte de Conveni de la Haya amb motiu per denegar el reconeixement d'una resolució judicial estrangera (art. 25.1.g)[25].
De moment, aquesta proposta existeix purament a nivell de debat acadèmic. Mentre el Projecte de Conveni de la Haya continuï viu, aquesta proposta de conveni paral·lel serà una "curiositat intel·lectual". Però, si per la raó que fos el Projecte de Conveni morís o es fraccionés, aleshores aquesta proposta podria tenir una oportunitat.
|
|
|
| 4.
| Un exemple |
Un cas recent plantejat als EUA, iCrave TV[26] ens servirà per a il·lustrar els problemes de jurisdicció competent i llei aplicable en infraccions de drets d'autor a Internet a escala internacional.
iCrave TV operava una pàgina web canadenca: captava els senyals de radiodifusió de programes canadencs i nord-americans que es rebien al Canadà, convertia aquests senyals en format videostreaming[27] i les posava a disposició de subscriptors a través de la seva pàgina web. iCrave TV va al·legar que la captura, la conversió i la redistribució de programes televisius dels EUA era lícita sota la llei canadenca (que permet retransmissions secundàries d'emissions televisives). Teòricament, iCrave TV restringia l'accés a la seva pàgina web a usuaris canadencs (això no obstant, aquest filtre es podia salvar fàcilment identificant i proporcionant un prefix telefònic canadenc).
Els productors de televisió nord-americans van plantejar una demanda en el Western District de Pensilvània, on residien el president d'iCrave TV i el seu director internacional de vendes. El tribunal es va declarar competent (també basant-se en els continus i sistemàtics contactes de l'entitat canadenca amb Pensilvània). Pel que fa a la llei aplicable, el tribunal va trobar suficients vincles de connexió amb els EUA per aplicar la Copyright Act nord-americana a les activitats dels demandats, i concloure que hi va haver infracció als EUA en el moment en què els ciutadans nord-americans van rebre la transmissió (videostreaming) no autoritzada de material protegit pel dret d'autor, independentment del fet que aquesta transmissió (videostreaming) comencés al Canadà.
En aquest cas concret, als productors de televisió només els preocupava com afectava aquesta activitat en el mercat dels EUA[28]. Però suposem que un nombre substancial d'usuaris residents a altres països (per exemple, al Regne Unit i/o a Argentina) haguessin accedit al servei d'iCrave TV. Quina hauria estat la seva reacció en aquest cas?
Sota les regles actuals de jurisdicció i llei aplicable, s'hauria pogut plantejar la demanda (per la infracció a escala mundial) en un tribunal nord-americà i probablement hauria estat acceptada (per les mateixes raons). Amb tot, quant a llei aplicable, el resultat podria haver estat ben diferent: d'acord amb la lex loci protectionis, el tribunal dels EUA hauria d'aplicar totes i cada una de les lleis nacionals dels països on es va rebre la transmissió (videostreaming), per veure si es podia considerar "retransmissió secundària d'una emissió televisiva" o si es tractava d'una infracció. La qual cosa no només resultaria cara i complicada (traduccions, prova de lleis estrangeres, etc.) sinó també arriscada, ja que la decisió del tribunal nord-americà després hauria de ser reconeguda i executada a cada un dels països estrangers, els tribunals dels quals possiblement no estarien disposats a acceptar la jurisdicció del tribunal nord-americà com a competent[29]. Com a alternativa, els productors podrien plantejar demandes a cada país de recepció, sota cada una de les lleis nacionals de drets d'autor respectives.
Potser si la demanda s'hagués plantejat al Canadà (país de domicili del demandat), les possibilitats de reconeixement i execució de la decisió en els altres països serien més grans. Però en aquest supòsit, potser el tribunal canadenc (fòrum) hauria negat que existís cap infracció sota la llei de dret d'autor canadenca[30], la lex loci protectionis (és a dir, la llei del país on va començar la retransmissió).
Tal com podem comprovar, les qüestions sobre jurisdicció competent i llei aplicable estan estretament relacionades i exigeixen solucions homogènies. El més probable és que no existeixi una solució perfecta per determinar la llei aplicable i la jurisdicció competent relatives a les infraccions de drets d'autor a Internet. Malgrat tot, això no ha de representar un obstacle a l'hora d'intentar trobar la millor resposta possible (millor almenys que la que existeix actualment, clarament inadequada per a un entorn de xarxes digitals) i això és precisament el que es busca amb les propostes actuals.
|
|
|
| 5.
| Conclusió |
Així doncs, concloem amb bones i males notícies.
La mala notícia és que els criteris tradicionals per assignar jurisdicció competent i llei aplicable en matèria de dret d'autor no són els adequats per abordar favorablement les infraccions de drets d'autor comeses a Internet; malgrat tot, els tribunals estan fent tots els possibles (de vegades amb més imaginació que fonaments legals) per fer front a les qüestions de dret internacional privat que es deriven del nou món virtual.
La bona notícia és que ja existeixen diversos intents per clarificar aquests temes; i que aquests intents parteixen d'una perspectiva internacional[31], de manera que aquesta és l'única forma d'abordar amb efectivitat les infraccions de drets d'autor a Internet: qualsevol solució de caràcter nacional resultaria ineficaç o, si més no, incompleta.
|
|
|
|
[Data de publicació: juny 2001]
|
| | |
