Barcelona ha estat, en els últims dos-cents anys, una ciutat eminentment industrial, manufacturera, la qual cosa ha suposat, sens dubte, un element clau en el seu procés de creixement. Amb tot, durant els anys 70 i a principis dels 80, moltes indústries van emigrar de la ciutat, fet que va comportar un descens de llocs de treball, que actualment s'ha recuperat amb escreix. El repte consisteix ara a mantenir els llocs de treball de qualificació mitjana i alta en el centre de la ciutat i evitar l'especialització dels territoris, i amb aquest objectiu s'han elaborat tres projectes (22@, Sant Andreu-Sagrera i 2004), amb els quals es vol fer de Barcelona una ciutat del coneixement.
|
|
 |
| 1.
| Antecedents |
Aquesta iniciativa conjunta amb la Universitat per analitzar i treballar amb certa profunditat i amb rigor acadèmic el concepte de la ciutat del coneixement ens interessa d'una forma molt especial, perquè hem definit com un dels nostres eixos estratègics precisament l'aposta per potenciar els valors de ciutat del coneixement que Barcelona té en aquests moments i que pot tenir en el futur.
L'argument que hi ha darrere d'aquest nom és relativament clar d'explicar. Es tracta de veure quines conseqüències té i com evoluciona en el temps —però, bàsicament, la història la podem expressar de la manera següent: Barcelona ha estat en els darrers dos-cents o cent cinquanta anys una ciutat eminentment industrial, i a més d'industrial, segurament, manufacturera. Probablement, bona part del creixement de Barcelona ha tingut com a base aquesta certa especialització de la nostra ciutat. Així com altres ciutats europees de les dimensions de Barcelona són grans o han arribat a ser grans i han assolit fortalesa per altres estratègies urbanes —diguem les capitals d'Estat, que tenen les seves pròpies dinàmiques, o ciutats eminentment comercials—, en el cas concret de Barcelona ha dominat d'una forma molt clara la indústria.
Això es pot constatar, entre d'altres indicis, amb un repàs de la petjada a l'arquitectura i a l'urbanisme de la ciutat, plena de fàbriques, tant fàbriques vives com fàbriques que ja no hi són i que han estat substituïdes per altres coses. L'absència d'aquestes fàbriques i la seva substitució té un impacte urbà de primer nivell.
Comento sovint que en els darrers trenta anys, possiblement com a conseqüència de la crisi industrial dels anys setanta i començaments dels vuitanta, tot un seguit d'indústries han emigrat de la ciutat. Potser la indústria més emblemàtica en aquest sentit ha estat la SEAT, que manté a Barcelona unes instal·lacions molt menors de les que havia arribat a tenir. Però el que vull destacar aquí no és tant l'evolució de la SEAT com l'impacte que representa per a una ciutat el fet que la seva principal fàbrica emigri —afortunadament, en aquest cas, no massa lluny. I dic la SEAT però podríem posar altres exemples. És el cas de La Maquinista, que ha estat substituïda a la Barceloneta per un parc i a Sant Andreu-Sagrera per promoció d'habitatge públic i per un parc comercial. També és el cas de la Pegaso, una fàbrica de camions molt important a Sant Andreu que va desaparèixer —aquesta no va emigrar— i que ara és un parc. I és el cas de l'Espanya Industrial, una fàbrica tèxtil que no fa molts anys va deixar la ciutat i que ara també és un parc. Així podríem anar descabdellant una intensa petjada física. El que m'interessa ressaltar aquí no és tant la teoria de la transformació de l'economia urbana com l'evidència que aquest canvi deixa en forma de teixit urbà. És a dir, el teixit urbà d'una ciutat industrial queda modificat d'una forma substancial per aquest canvi de l'estructura de la ciutat.
Hi ha un segon canvi que és tota la transformació del Poblenou. Quan esmentava cadascuna de les fàbriques anava explicant una activitat difusa que va fent taques sobre el territori. El cas del Poblenou és d'una altra naturalesa: tot un barri industrial que en la mesura que era un espai especialitzat queda transformat totalment. Independentment de la petjada física o urbanística, aquí és una qüestió social, integral, ja que és tot el barri el que canvia de perspectiva, de funcionament, d'implantació residencial, i necessita, per tant, un tractament bastant radical.
Això succeeix en una ciutat que veu com aquest és un procés generalitzat, que ens afecta en la mesura que afecta la nostra indústria. El fet diferencial de Barcelona és la magnitud que la indústria representava en el propi teixit urbà. Penseu que fa cinquanta o seixanta anys dues terceres parts dels llocs de treball residenciats a Barcelona ho eren en el sector industrial, i avui hem passat al vint per cent. Per tant, és una transformació d'una magnitud importantíssima.
|
|
 |
| 2.
| Sectors en creixement |
Arran d'això, amb una ciutat que té aquesta tradició, ens plantegem què hem de fer de cara al futur per mantenir el nivell de benestar, de prosperitat, d'activitat, que faci que no perdem llocs de treball; al contrari, que en guanyem més. On són els nous sectors generadors de llocs de treball? Quines són, en el cas de la ciutat densa, en el centre de la ciutat, les activitats que ens garanteixen ocupació, treball i, per tant, prosperitat i riquesa per a la nostra població? La resposta, l'evidència, és que la substitució de la manufactura industrial passa en aquests moments per totes les activitats vinculades amb el coneixement.
Aquestes activitats tendeixen a centrar-se en les aglomeracions urbanes i, a més, en les aglomeracions urbanes denses, no a qualsevol aglomeració urbana. I sort en tenim, que hem viscut aquesta substitució natural dels llocs de treball. I el que ha succeït, si mirem les estadístiques del nostre nivell d'ocupació, és que no ha estat merament una substitució, sinó un reemplaçament total i un increment. Al final de la història, en el moment actual, tenim més llocs de treball que en el moment més alt de la industrialització.
El moment més alt de la industrialització a la ciutat de Barcelona ha estat l'any 1973, en termes de nombre de llocs de treball. A Espanya en aquells moments es van assolir tretze milions de llocs de treball reconeguts. D'aquesta xifra es va començar a baixar —a l'inici de la crisi econòmica del 74-75, la del petroli i la pèrdua de llocs de treball del sector industrial— fins a arribar gairebé als deu milions. I a partir de l'any 86-87 es comença una lenta recuperació. Quin any diríeu que es tornen a recuperar els tretze milions del 73? Aquesta xifra no s'ha recuperat fins al 1998. I ara, en aquests moments, estem a quinze milions de llocs de treball. És a dir, el creixement sostingut de la nostra economia en els darrers quatre anys, a unes taxes del 4% acumulatiu, ens ha permès superar el rècord històric del 73, un moment de plena eufòria industrial, el final d'aquell miracle econòmic espanyol que sortia en els llibres.
En aquests moments a Barcelona tenim també un rècord de llocs de treball residenciats a la ciutat: 900.000, la xifra màxima en la nostra història. I cal recordar que si d'aquests 900.000 fem el càlcul dels que viuen i treballen a Barcelona, els que treballen a fora de Barcelona i els que vénen a treballar des de fora, el saldo és d'uns 150.000 llocs de treball a favor de Barcelona, és a dir, gent que ve a treballar. Val a dir, però, que som una de les ciutats més equilibrades metropolitanament, i en la mesura que nosaltres tenim molts llocs de treball en el centre de la ciutat i que tenim unes ciutats metropolitanes també amb molts llocs de treball industrials, els saldos de migració diària són, en termes comparatius amb altres realitats metropolitanes espanyoles i europees, petits, i la demanda de mobilitat derivada d'aquesta estructura geogràfica és relativament moderada.
Més que aquests temes de la mobilitat metropolitana, que són fruit d'un altre interès molt important, m'interessa destacar la capacitat de generació de treball. En els estudis que hem fet recentment, entre ells el d'en Joan Trullén, es constata que els sectors que han generat els nous llocs de treball són els d'utilització de coneixement intensiu i intermedi. Aquests són els dos grups d'indústries o de sectors que han crescut més en els darrers anys. Hi havia la intuïció que això era així i la predicció que això continuarà sent així en el futur. El que encara no havíem trobat fins aquests estudis recents és una anàlisi micro, pormenoritzada, i la hipòtesi ha estat àmpliament confirmada.
Evidentment, tot això, des del punt de vista de l'estructura urbana, no ens és nou, perquè, com deia al començament, el que estàvem veient precisament era una emigració de la manufactura i, a la vegada, un increment de l'activitat. Per tant, si hi havia una disminució de la infraestructura clara i manifesta amb aquesta petjada urbana que abans us deia i un increment del nombre de llocs de treball, de la demanda de circulació, del consum energètic, del consum de tot plegat, d'algun lloc o altre tot això havia de sortir.
En aquest context cal destacar, com a parèntesi, el sector del turisme, que en deu anys ha passat de representar menys de l'1% del producte interior brut de la ciutat al 13%. És probablement un dels canvis més espectaculars de la nostra estructura econòmica.
Dit això, però, un sector que ha fet un canvi importantíssim és el que vosaltres representeu. Em refereixo a la universitat. El sector de la docència, de la formació, ha fet també un canvi espectacular i és dels sectors que sistemàticament creixen en nombre de persones ocupades. Hi ha un seguit d'institucions, públiques i privades, de diferents nivells, que agregades estadísticament donen unes xifres molt espectaculars. El centre de la ciutat gran s'ha especialitzat en formació. I això és una evidència numèrica. Evidentment, hi ha un pal de paller molt important, les universitats de Barcelona, els més de 160.000 estudiants i més de 10.000 professors universitaris.
Aquest pal de paller és fonamental i genera moltes activitats, de les quals se'n deriva un dinamisme molt important. Un dinamisme que a més, en els darrers quatre o cinc anys, ha tingut una eclosió d'activitats parauniversitàries. El vincle entre universitat i empresa ha plasmat a Barcelona projectes com el Parc Científic de la Universitat de Barcelona, el de la Politècnica, el Parc de Recerca Biomèdica, etc.; en definitiva, un rosari d'iniciatives, de noves activitats associades a la universitat; no al seu tronc central d'activitat però sí a aquesta nova especialitat que tant ens interessa potenciar de vinculació entre la universitat i l'empresa. Aquest havia estat un sector que havíem predicat uns quants dels aquí presents, i hi incloc evidentment el vostre rector, com una de les necessitats de la nostra ciutat. I està començant a donar fruits, i fruits d'una vàlua certa i d'una magnitud considerable.
Un altre sector que vull destacar, que té a veure amb tots, és l'activitat econòmica vinculada a la cultura. La cultura s'està descobrint en si mateixa com un motor econòmic. Parlo de la cultura en un sentit ampli, però un cas ben clar és el de les arts escèniques, que han tingut a la nostra ciutat un increment espectacular en els darrers anys. Probablement som una de les ciutats europees on aquest sector ha crescut més. I cal considerar fins a quin punt en aquest creixement han incidit els nous sistemes de venda d'entrades que utilitzen les possibilitats de les noves tecnologies, un efecte que no s'ha estudiat bé encara però que crec que no és gens menyspreable. Evidentment, si això no va al costat d'una qualitat en la producció no s'aguantaria, i crec que en aquest sentit a Barcelona el nivell és certament bo.
Podríem anar esmentant altres sectors que han tingut un creixement importantíssim en el centre de la ciutat i que han cobert amb escreix, amb molt d'escreix, la substitució que s'ha produït de la manufactura, que era la nostra especialització.
|
|
|
| 3.
| Projectes d'actuació |
Quins projectes o quins plans tenim nosaltres de cara al futur en aquesta direcció? Nosaltres creiem que, donada la nostra tradició, la nostra història, la nostra manera de ser, la nostra cultura, les nostres circumstàncies locals, hem de continuar apostant per facilitar i potenciar aquesta transformació. I d'aquí sorgeix el gran projecte de transformació de Poblenou.
|
|
|
Nosaltres ens vàrem trobar amb la necessitat d'escollir quin tipus de transformació plantejàvem per a un territori tan gran com el Poblenou, equivalent a unes cent vint illes de l'Eixample. Podríem haver optat per convertir-lo bàsicament en residencial, sabent que la probabilitat de provocació en el mercat de tota aquesta oferta era bastant bona. De fet, teníem molta demanda en aquest sentit, perquè és una zona molt ben ubicada, ben servida en termes d'infraestructura, i era —i és— una joia. Però l'opció que vàrem prendre des de l'Ajuntament de Barcelona, després d'un ampli procés de consulta i de meditació i de negociació —jo diria que, a més, amb una sintonia molt gran i un altíssim grau de consens, ja que es va aprovar tot per unanimitat—, ha estat molt diferent. Jo diria que radicalment oposada a la de convertir el Poblenou en barri residencial.
La decisió ha estat mantenir la seva catalogació d'industrial, i això, en termes de centre urbà europeu a començaments del segle XXI, té un cert valor, un valor cert. Ho hem fet afegint un nou concepte: el 22 és la catalogació industrial tradicional, i nosaltres hem inclòs un nou apartat, el 22@, per catalogar aquest territori i especialitzar-lo en les activitats intensives en l'ús del coneixement i de les tecnologies de la informació. En definitiva, coneixement i informació van molt relacionats. No sempre que es tracta amb informació s'acaba amb coneixement, però sempre que un vol coneixement ha de tractar informació. Per tant, la informació és una precondició, no suficient però sí necessària.
L'aposta, doncs, ha estat preservar la catalogació d'industrial i afegir-hi densitat. I aquí ve la segona part, radical, de la decisió. Si en termes europeus mantenir la catalogació industrial en el centre de la ciutat és un atreviment, un segon atreviment és afegir-hi densitat, quan habitualment les tendències que lamentablement predominen a moltes ciutats consisteixen en la disminució de la densitat; fins i tot el nostre planejament, la nostra teoria urbana generalment acceptada, que és la filosofia del Pla General Metropolità, és la de la reducció de la densitat. Creiem que en la ciutat del coneixement l'aposta no té èxit si no es dóna la densitat, i ha d'anar associada a unes certes economies —externalitats, en diuen els economistes— derivades de l'agregació. És a dir, la proximitat entre aquesta activitat genera en si mateix una externalitat positiva que es converteix en valor econòmic.
Per prendre aquesta decisió vàrem seguir amb molt deteniment dos exemples concrets: San Francisco i Nova York. En els dos casos tenim situacions relativament similars. Una ciutat establerta, històrica, i als seus afores, a una certa distància, parcs tecnològics de fama mundial amb molt poca residència: la vall de Sant Josep a Silicon Valley, a Califòrnia, i el corredor de la carretera que va cap al nord a Nova York, en direcció a Boston. I, a la vegada, les dues ciutats, Boston i Nova York, tenen exemples de reconversió industrial intensa en el si de la seva ciutat que s'especialitzen en dos sectors diferents: programari en el cas de Nova York i tractament de la imatge a San Fracisco. I aquestes dues especialitzacions es donen, en el cas de San Francisco, a la part baixa de la pròpia ciutat —no pas en el Silicon Valley—, i en el cas de Nova York, al Soho, en el "Silicon Alley" que diuen ells com alternativa al Silicon Valley.
El que volem, doncs, amb l'aposta del Poblenou és buscar el manteniment de la catalogació industrial i l'increment de la densitat per crear massa crítica. I això passa, en termes tècnics i urbanístics, de passar d'edificabilitat que em sembla que és de 2, la prèvia, la que hi havia en el PGM, fins a un màxim, si es compleixen tots els requisits que hem imposat en el planejament, del 3, 4, que és un increment molt important. Molt important però que només es pot realitzar en la mesura que es compleixin els requisits del pla, i els requisits del pla se centren en l'ús intensiu de les tecnologies de la informació i de l'economia del coneixement. I això està baremat en capacitat d'instal·lació informàtica, en una certa naturalesa de les indústries i activitats, seguint, perquè ningú sospités que hi poguessin haver tractes de favor, les catalogacions industrials que a tals efectes publica el govern d'Estats Units. Per no deixar que ningú sospiti de col·lisió d'interessos, el que fem és, doncs, una comissió molt àmplia que segueix uns criteris estàndards i publicats, per tant, de referència pública, el que permet, doncs, aquest canvi d'utilització del sòl amb aquest canvi d'edificabilitat i el que això representa en possibilitats de guanys econòmics, sempre que estiguin vinculades a aquesta mena d'activitats. Amb aquesta estratègia el que busquem és mantenir llocs de treball en el si de la ciutat d'alt valor.
Què perseguim des de l'estratègia del 22@? Perseguim mantenir llocs de treball de qualificació mitjana i alta en el centre de la ciutat. És a dir, defensar un model de ciutat barreja. Allò que us deia al principi de l'estructura de la nostra àrea metropolitana, que té un cert equilibri entre residència i lloc de treball. Apostem, a través de la transformació del 22@, en mantenir aquesta barreja, evitar l'especialització dels territoris, ja sigui en producció, industrial o de qualsevol mena, o districtes de negocis, que és una altra forma d'especialitzar la ciutat que genera problemes gravíssims de gestió urbana, perquè els districtes de negocis el problema que tenen és que a les sis de la tarda queden buits i la pròpia ciutat queda com un forat negre en aquest indret. Són problemes dels quals, per exemple, Nova York n'ha sabut molt en els darrers anys i que ara, precisament amb mesures similars a la nostra, intenten pal·liar.
El model de la ciutat del coneixement, des del punt de vista del teixit urbà, de la trama urbana, es basa en la barreja com a concepte urbanístic principal —la no-especialització del territori en trams productius i residencials— i en la garantia de presència de llocs de treball de qualificació mitjana i alta, al costat de la capacitat que la ciutat ja té com a forma natural d'atraure llocs de treball de nivell no qualificat —serveis a les persones, restaurants, bugaderia..., en fi, aquesta mena de serveis que són típics de les ciutats turístiques, per dir-ho d'alguna forma—. Nosaltres ens defensem d'aquesta especialització a través de la catalogació del 22@.
|
|
|
A tot això que fem al Poblenou sumem el que fem a Sant Andreu-Sagrera, que té una altra lògica. L'estació del tren d'alta velocitat i la cobertura de les vies té com a objecte apropar dos barris que estan separats per una trinxera que a alguns llocs té quasi un quilòmetre. Aquest terreny, amb el temps i amb el creixement de la ciutat, s'ha convertit en un terreny de molt valor, i tenir-lo avui, probablement, és un dels despropòsits més grans que podria fer una ciutat. Perquè, a més, està molt ben comunicat i també està en el centre de la ciutat: el projecte de Sant Andreu-Sagrera va des de les Glòries fins al nus de la Trinitat, és a dir, comença a l'Eixample i seguint la línia del tren que sortia de les Glòries pel parc del Clot arriba fins a Felip II, on hi ha el pont del Calatrava, i allà sí que ja es comença a veure més ample, fins al nus de la Trinitat.
Això són hectàrees i hectàrees de baixa intensitat, i el que volem fer, amb igual voluntat però amb un instrument diferent, és també garantir una densitat raonable, urbana, generadora d'activitat i d'externalitats.
|
|
|
I encara hi ha un tercer projecte, amb la mateixa filosofia de fons però també amb un instrument diferent, que és la transformació del 2004. La transformació de la desembocadura del riu Besòs, que afecta bàsicament a Sant Adrià però també a Barcelona, no deixa de ser també una altra àrea on perseguim generar activitat urbana de molta qualitat amb una certa densitat per perllongar la ciutat. Es tracta d'esbotzar un tap que limita l'expansió del front marítim de Barcelona, i resolent aquesta cruïlla al final de la Diagonal, aconseguir que la regeneració de la costa que s'està produint des del nord, des de Montgat i Badalona, es trobi amb la regeneració que es va fer inicialment a la Vila Olímpica a Barcelona, que en aquests moments s'està fent en el front marítim i que continuarà amb Diagonal Mar.
|
|
|
| 4.
| Conclusions |
Per tant: 2004, 22@ i Sant Andreu-Sagrera. Tres projectes de Barcelona que, amb ordenació normativa, tenen com a objectiu el manteniment d'activitat diversa en el centre de la ciutat i generar llocs de treball de mitjana i alta complexitat, acompanyant la transformació del conjunt de la ciutat, on estem invertint i millorant en el patrimoni i en tot plegat, per fer de Barcelona una ciutat encara més atractiva. És una estratègia per aconseguir, no tan sols els 900.000 llocs de treball que tenim en aquests moments, sinó un milió i, si podem, un milió cent mil, i fins i tot més.
Ens interessa, doncs, garantir el futur, però no de qualsevol manera sinó potenciant uns sectors que ens produeixin un resultat final, una barreja que és la que va associada als nous paradigmes de la ciutat del coneixement. Això és el que pretenem a la ciutat de Barcelona, un motor de creixement en els propers deu o quinze anys.
Moltes gràcies.
|
|
|
|
[Data de publicació: juliol 2001]
|
| | |
