Ens trobem de ple en l'era del coneixement, però les nostres eines per a analitzar i comprendre la realitat encara pertanyen, en gran mesura, a l'era industrial. Des de tota mena d'organitzacions es reconeix el paper clau del coneixement i la necessitat d'optimitzar-ne la creació, la difusió i l'ús. Tanmateix, hi ha una mancança clara de models teòrics que ens permetin analitzar els processos que hi estan relacionats.
Max Boisot, professor sènior de la UOC i membre investigador de la Wharton School a la Universitat de Pensilvània, es dedica a la gestió del coneixement des de molt abans que el terme fes fortuna. Al llibre Knowledge assets: securing competitive advantage in the information economy, editat per Oxford University Press l'any 1998, Boisot presenta el resultat d'una feina de molts anys dedicada a analitzar els processos relacionats amb la informació i el coneixement en els sistemes socials en general i en les organitzacions en particular. El resultat de tot plegat és la formulació d'un marc conceptual totalment innovador per a l'estudi dels fluxos de coneixement. La combinació de rigor acadèmic i d'ancoratge en els problemes reals de les organitzacions ha reportat a l'autor un creixent reconeixement internacional per aquesta feina, com es va demostrar amb la concessió del premi Igor Ansoff de gestió estratègica l'any 2000.
La proposta de Boisot es fonamenta en una clara distinció entre dades, informació i coneixement basada en conceptes de la ciència cognoscitiva i de la teoria de la informació. Contràriament al que proposen altres autors, per a Boisot la diferència entre aquests tres termes no és una qüestió de grau, de més o menys elaboració o de més o menys valor afegit. Segons ell, els tres elements tenen una naturalesa diferent. Mentre que les dades són simplement diferències discernibles entre estats diferents d'un sistema —i pertanyen, per tant, al món físic, a les coses—, el coneixement és el conjunt d'expectatives que té un agent respecte d'algun esdeveniment. El coneixement, doncs, és una propietat dels agents que els posa en disposició per a actuar d'una manera determinada. La informació estableix una relació entre les coses i els agents. És allò que l'agent extreu de les dades i que serveix per a modificar el seu coneixement. Per tant, les dades són iguals per a tothom, tot i que les mateixes dades poden contenir informació diferent per a agents diferents.
A partir d'aquests fonaments, Boisot utilitza coneixements provinents de disciplines tan diverses com l'antropologia, la ciència cognoscitiva, l'economia, la sociologia i les teories de la complexitat per a presentar unes propostes ben agosarades. Una d'aquestes propostes consisteix a substituir la tradicional funció de producció de l'anàlisi econòmica que relaciona, per exemple, treball i capital, per una altra que ell anomena evolutiva i que es basa en la relació entre factors físics i dades. L'interès d'aquesta nova funció de producció és que fa una separació entre dos tipus de factors diferents: els uns, els físics, que estan subjectes a l'escassetat, i els altres, les dades, que no ho estan. Això fa que la funció de producció pugui explicar el progrés tècnic com a avenços en el coneixement que permeten realitzar un mateix procés tractant una quantitat menor de dades.
L'altra proposta, que és la part fonamental del llibre, és un marc conceptual per a l'anàlisi dels fluxos de coneixement en els sistemes socials: l'I-Space. Boisot identifica, basant-se en els estudis sobre estructuració d'informació, dues dimensions que caracteritzen els actius de coneixement: la codificació i l'abstracció. La codificació consisteix en l'articulació del coneixement mitjançant la utilització de sistemes de categories, com ara el llenguatge. Un cop codificat, el coneixement és molt més fàcil de processar i de transmetre. Aquesta facilitat, però, té un preu: la codificació fa que de vegades es perdin les subtileses del coneixement informal que tenim a la ment. Com més tàcit és el coneixement, més difícil és de codificar. L'abstracció fa referència al grau de generalitat d'un determinat actiu de coneixement. El coneixement concret és el que està lligat a una determinada aplicació en l'espai i en el temps, mentre que l'abstracte és el que pot ser emprat de manera general en situacions diverses. De la mateixa manera com passa en el cas de la codificació, el coneixement abstracte és més fàcil de transmetre i processar que el coneixement concret. Una tercera dimensió apareix quan es passa d'analitzar el coneixement d'un sol agent a tractar el coneixement en un sistema social format per diversos agents. En aquest cas, és important també determinar el grau de difusió dins el sistema d'un determinat actiu de coneixement. D'aquesta manera, l'aportació fonamental de Boisot consisteix a proposar un espai tridimensional (l'I-Space), que permet representar la posició dels actius de coneixement en relació amb el seu grau de codificació, abstracció i difusió.
Òbviament, la relació que hi ha entre aquestes tres dimensions —per exemple, que codificació i abstracció van molt lligades o que la difusió és molt més fàcil amb un grau elevat de codificació i d'abstracció— fa que hi hagi unes trajectòries privilegiades dins de l'I-Space. Així, Boisot identifica el cicle d'aprenentatge social (Social Learning Cycle o SLC), que és una trajectòria dins de l'I-Space que representa tots els processos involucrats en la creació de coneixement i que esdevé un model potentíssim per a fonamentar de manera rigorosa la gestió del coneixement.
Boisot fa servir després els conceptes formulats amb l'objectiu d'analitzar una sèrie de temes tan interessants per a les organitzacions actuals com ara quina és la millor manera de rendibilitzar els actius de coneixement. Per a extraure el màxim profit dels actius de coneixement, han de tenir un alt grau de codificació i d'abstracció, però això en facilita la difusió i, per tant, la pèrdua de valor. Hi ha, doncs, dues estratègies possibles: l'una és evitar la difusió, cosa que tanmateix és cada vegada més difícil en un món globalitzat i interconnectat; l'altra és fomentar-la i aprofitar la manera com interioritzen el coneixement els altres per tal d'extreure'n de nou i tornar a començar el cicle.
La darrera part del llibre esdevé més pràctica. Mitjançant exemples reals es mostra l'aplicació concreta dels conceptes teòrics que s'han anat desgranant. Un dels casos, per exemple, explica com la representació dels lligams entre els actius de coneixement en l'I-Space va fer que British Petroleum s'adonés que havia de reformular la seva estratègia de gestió del coneixement.
En definitiva, Knowledge assets representa una aportació fresca, rigorosa i original que destaca entre la gran quantitat —però no necessàriament qualitat— de literatura actual sobre gestió del coneixement. En una nova economia on no hi ha receptes possibles perquè no hi ha res provat, Boisot ofereix el que pot resultar més útil: eines teòriques sòlidament fonamentades per a ajudar-nos a entendre una mica millor com funciona el món.
|
 |
|
[Data de publicació: octubre de 2002]
|
|  | |
